El paper de la crítica

Pérez Montaner, Jaume
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

L'any 2001 L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar el volum Premis de la Crítica Catalana 1998-1999-2000 en els seus «Quaderns divulgatius», núm. 17; una publicació amb ressenyes i articles de reflexió crítica sobre les sis obres premiades –tres de narrativa i tres de poesia– corresponents als darrers tres anys del segle passat. L'AELC, com és lògic, aposta per la necessitat d'una crítica literària forta, independent i professionalitzada. El paper organitzador de l'Associació s'ha incrementat amb l'inici del segle amb la participació directa dels socis crítics literaris que expressen les seues preferències al llarg dels dos primers mesos de l’any mitjançant una primera selecció de les obres publicades. Amb la llista d'una preselecció de 8 o 10 obres es reuneix un jurat de set crítics, sempre amb la participació de socis de les tres grans regions de l'àmbit lingüístic, que decideix les dues obres guanyadores. El jurat d'enguany ha guardonat l'obra de Joan Francesc Mira, Purgatori, i la de Maria Beneyto, Bressoleig a l'insomni de la ira.

 

En la breu introducció al volum que he mencionat abans em pronunciava de manera directa «a favor de la crítica». Aquest pronunciament el vaig fer per una doble convicció, si més no: pel paper determinant de la crítica per a la bona salut d’una literatura, i perquè la crítica és també, sense dubte, una de les moltes formes, un més dels diferents gèneres, que caracteritzen l'activitat literària. És a dir, que la crítica literària o és literatura o no és ni té cap raó d'ésser.

Reivindicació, per tant, del paper tradicional i necessari del crític literari com a jutge, com a intèrpret i mitjancer entre l'escriptor i el lector, ell que al seu torn exemplifica i unifica en la seua pràctica els dos pols, imprescindibles i íntimament relacionats, de l'activitat literària: el paper de la lectura i el paper de l'escriptura. Joan Fuster, sempre tan clarivident i agut en els temes literaris –i en molts altres temes també–, explicava així en el seu dietari, el 10 de gener de 1956, la funció de la crítica literària: «Amb els seus comentaris i la seva fiscalització, el crític orienta, classifica, discuteix, ordena, identifica el sentit subjacent de les forces creadores de la literatura en uns instants determinats. Sense les decisions del crític, la producció literària d'un país, d'una llengua, mancarà d'un punt de contrast essencial. Res ni ningú no podrien substituir-lo en aqueixa tasca.»

Reivindicació també de la crítica literària, de l'assaig al capdavall, com a obra imprescindible de la literatura, com una autèntica continuïtat, amb tots els honors, de l'anomenada literatura de creació. ¿Com, si no, podríem concebre la gran aportació literària d’autors com Walter Benjamin o György Lukács, Josep Pla o Joan Fuster, Michel de Montaigne o Sigmund Freud, el Dr. Johnson o Harold Bloom, per posar uns pocs exemples distants en el temps i no necessàriament relacionats?

Si és cert –i jo pense que sí– que, com deia el mateix Bloom, «un poema s'assembla a un altre poema de la mateixa manera que un fill s'assembla al seu pare», podem deduir –com en el fons ho fa el mateix crític nord-americà–, que un text literari o artístic s’assembla necessàriament a un altre text literari o artístic; al capdavall, la literatura, l'art, la poesia, és el nexe comú i la base imprescindible, sense oblidar lògicament l'íntim desassossec i la catàstrofe inicial, el buit essencial al voltant del qual giren inexorablement totes les possibilitats de creació. Creació que, des d’aquest punt de vista –com la creació divina que ens ofereixen les nostres grans narracions mitològiques–, només es pot entendre en tant que creació ex nihilo.

Aquest text forma part de la presentació dels Premis de la Crítica Catalana 2004 que l'autor va llegir al Palau Robert de Barcelona, el dia 19 de maig de 2004.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.