Amb sensibilitat i lirisme

Pous, Teresa
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

Si cada dia, en arribar a la pàgina tres de l'Avui, els ulls se us claven al titular de la columna de la dreta –ai, les bromes del destí!– celebrareu l'aparició del llibre que conté una tria dels articles d'Isabel-Clara Simó a la secció «De fil de vint», una expressió d'Alcoi. Des del 19 de gener del 1999 fins ara, la voluntat de denúncia de les violacions del dret a la llibertat ha impulsat la ploma esmolada d'aquesta escriptora que publicà els seus primers articles en català a la revista Canigó, publicació periòdica que dirigí fins al 1983. Doctora en filologia romànica, autora de nombroses obres de ficció i d'uns quants assajos, ha estat guardonada amb els premis més importants i és autora d'obres tan destacades com ara És quan miro que hi veig clar, Ídols, Històries perverses, La salvatge, Júlia, El mossèn, El professor de música, El gust amarg de la cervesa, T'imagines la vida sense ell?, L'home que volava en el trapezi...

Breu resum històric

En legítima defensa té un pròleg de Josep M. Huertas Claveria en el qual fa un breu resum històric de l'articulisme d'opinió i recorda que els articles de diferents escriptors catalans (Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Joan de Sagarra, Joan Fuster, Eugeni Xammar, Joan Perucho, Montserrat Roig, Quim Monzó...) també s'han aplegat i han aparegut en forma de llibre. El segueix la introducció de Sílvia Muñoz d'Imbert, que analitza i presenta els trets característics –ideològics i formals– de la columna de Simó i es refereix a diversos aspectes del periodisme i dels periodistes.

El llibre està format per 148 articles, el primer dels quals està datat el 28 de febrer del 1999 i l'últim el 15 de juliol del 2003. Estan classificats en set apartats: «La polis», «De per riure», «El món per un forat», «Pus que parla català», «Jo vinc d'un silenci», «De Salses a Guardamar» i «Per pensar».

Defensora de la independència dels Països Catalans i de la llengua catalana, del feminisme i de la política d'esquerres, Isabel-Clara Simó, que és tot al contrari d'una escriptora distant i extemporània, sap generar empatia i complicitat. I, exposant les seves opinions compromeses, sempre es mulla. Per exemple, a l'article Ibarretxe, escriu: «El seu argument és impecable: que els bascos decideixin el seu destí [...]. No sé si Ibarretxe avançarà o retrocedirà, si serà víctima d'algun joc brut o si se'n sortirà, si farà del País Basc el capdavanter d'Europa i de la democràcia o si serà humiliat [...]. El que sí que sé és que [...] té unes responsabilitats amb el poble basc que està decidit a complir, ensems que està contra qualsevol forma de violència [...]. Per això, dic fort, alt i lluny que estic amb Ibarretxe. I que és un polític decent, en un món ple d'indecències.». I és que Isabel-Clara Simó, lluny de tota truculència dialèctica, de les manifestacions políticament correctes, de l'apatia, de l'asèpsia o del pessimisme típics de certs àmbits politicoculturals, podria ser qualificada de «desvetlladora de consciències», expressió manllevada de Manuel Vázquez Montalbán.

Lúcida, irònica i hàbil

Aquesta columnista lúcida i irònica a l'hora de fer retrats de personatges, valenta i minuciosa quan examina situacions complexes, hàbil i vehement si defensa els drets dels oprimits i les llibertats personals i col·lectives que tant la preocupen, és una escriptora apassionada per la bellesa, per la música, per la creació artística en les seves diverses manifestacions. La salvatge, per exemple, està inspirada en la Flauta màgica, de Mozart. En una entrevista va dir: «Vaig tenir la primera idea d'aquesta novel·la veient l'òpera de Mozart al Liceu, i arran d'això vaig començar a estudiar maçoneria [...]. Però el meu músic de veritat, per damunt de qualsevol altre, és Bach. Jo escolto Bach contínuament.» Un dels articles d'En legítima defensa està dedicat a la mezzosoprano Anna Ricci i un altre a Toti Soler: «Jo crec que Toti Soler és un geni [...]. És també el guitarrista dels poetes [...] i, a més, aquell home que amb tant de talent va lligar la música flamenca i la catalana, amb uns resultats sorprenents. També és el músic de jazz i de música simfònica.» Són articles escrits amb sensibilitat i lirisme, sense cap excés retòric.

La publicació d’aquest llibre és una bona notícia: pel seu vigor encomanadís i pel llenguatge viu, pel coratge i l'honestedat, per la subtilesa i la claredat expressiva, per la capacitat de seduir i de commoure.

(Article publicat a l'Avui, el 11 de desembre de 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.