Adversitats i satisfaccions

Puigdevall, Ponç
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

No és cap exageració, sinó una evidència que tothom pot constatar llibre rere llibre: de mica en mica, sense presses i silenciosament, Joan Francesc Mira (València, 1939) va construint una de les obres narratives més sòlides de la literatura catalana contemporània. Borja Papa, per exemple, era una demostració pràctica que la novel·la «històrica» podia desplaçar-se sense entrebancs per uns altres àmbits, ben lluny de la carcassa informativa i dels decorats postissos, i internar-se fluïdament pels camins del territori moral. Com passava amb l'emperador Adrià de Marguerite Yourcenar, ningú no pot posar en dubte que els vicis i les virtuts, les ambicions i les misèries privades d'Alexandre VI eren del tot equiparables a les de qualsevol individu de la nostra contemporaneïtat. Els treballs perduts, d'altra banda, la novel·la de la València intramurs, la novel·la de les dotze parròquies medievals, amb l'estructura subjacent dels treballs d'Hèrcules, era una altra demostració pràctica de la possibilitat real de construir una novel·la vivíssima i potent centrada al voltant dels miracles, els miratges i els esplendors epifànics que brollen enmig d'un nucli urbà. De la mateixa manera que el mite d'Hèrcules serveix per pautar la diversitat d’episodis i peripècies d'Els treballs perduts, Dante i la Divina Comèdia –i era inevitable que fos així després de conviure tant de temps amb la traducció– són els referents que Mira fa servir per marcar el rerefons estructural i moral de Purgatori, guanyadora del Sant Jordi 2002 i segona part de la trilogia que ha projectat sobre els prodigis de la ciutat de València.

Purgatori és una novel·la d'una riquesa intensa gràcies al privilegi de reunir múltiples formes i nivells de lectura. En un primer lloc, hi ha la il·lusió d'enfrontar-se a un argument molt ben travat, sense que cap fissura interna pugui desmentir la solidesa d'una història que atraparà de seguida l'afany lector per saber què passarà a la pàgina següent, com si la hipnosi de la ficció actués des del principi fins al final. Suavitzant el caràcter melodramàtic que hauria pogut adquirir el rumb de la novel·la, el lector es troba davant d'una emotiva –i racionalitzada fredament– història d’amistat entre dos germans separats per una multitud de causes: Salvador Donat és un metge de poble que viu una maduresa tranquil·la i contemplativa, propietari d'una Harley de quan era metge a Guinea i que transita sense cap preocupació aparent pels camins i els senders de la comarca. La seva vida rutinària i sense sobresalts es veu trencada quan ha d'anar a València perquè el seu germà, un empresari d'èxit, emmalalteix de càncer. Aleshores és quan el protagonista es veu involucrat en una voràgine imparable, entre les empentes del passat i la immediatesa de les circumstàncies, entre el nom de les dones que ha estimat el seu germà i les amistats que va conquerint. Una de les peces claus que fa que aquest argument clàssic sedueixi el lector amb una força notable està molt relacionat amb el ritme imparable que adquireix la prosa, una ferotgia expressiva que no menysté l'habilitat per derivar cap a l'acudit aplaudible o l'argúcia audaç per manipular dissimuladament la sensibilitat del lector.

Però a part de ser una història molt ben narrada, més enllà de les estrictes línies argumentals, Purgatori aconsegueix enlairar-se cap a altres espais més transcendents: també es pot llegir com un passeig per les adversitats i les satisfaccions de cada dia, un viatge que oscil·la entre l'eufòria i la tristesa, entre els esclats vitals i els cops de la mort. Purgatori també és una novel·la fixada sobre la lluita entre l'acció i la contemplació, el combat entre dos caràcters i dues actituds oposades enfront de les vicissituds o els destins que coordinen els moviments i els sotracs de cada existència. Però sobretot el que quedarà com a suprarelat és la imatge d'una ciutat: la València que esculpeix la prosa de Mira no té cap punt de concomitància amb la que presenta Ferran Torrent. La de Torrent és un cop de puny amistós a la cara sòrdida, especulativa i avariciosa d’una ciutat festivament bulliciosa. La València de Mira, sense deixar de banda les ombres alegres que recorren els carrers i les places de la ciutat, té una altra cara més obscura, un rostre tristament humà que es mescla amb una voluntat reflexiva i meditativa, com si el pes de la història que ha forjat el seu ritme secret desitgés manifestar-se en contra del pes dels esdeveniments diaris.

Potser Joan Francesc Mira tan sols vol ser un autor de culte, respectat i admirat per la minoria feliç que llegeix amb constància, un autor que recorre i explora l'ambiciosa zona de la bona literatura, però la qualitat de la seva obra, la qualitat concreta de Purgatori, aconsegueix que es pugui pensar que hi ha raons més que justificades per esperar que persuasivament es vagi establint, entre els joves escriptors, la necessitat del seu magisteri.

(Article publicat a El País, el 13 de març de 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.