Quaderns Divulgatius, 25 - Un oasi de calma

Ricart, J.
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

Aquest volum és l'última baula d'una llarga trajectòria del poeta i també novel·lista Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, 1959); un reduït, però intens recull d'uns vint-i-cinc poemes breus, les arrels del qual enllacen amb el seu darrer treball La vida fosca (1999).

Con deixa entreveure el títol d'aquest lliurament (una mica a la guitza dels llibres medievals) l'eix temàtic gira al voltant de la consciència i inconsistència ensems del temps. A partir d'ací, Trigo tractarà temes ja tòpics, tanmateix no per això originals, com la redempció a partir de la poesia («Una altra vida»), el consol de la bellesa («Paons») o la recerca constant com ideal estoïcista de la quietud i la calma: «I aspiro al gust amarg que destil·la la calma.»

«D'aire i núvols» poema que encapçala el llibre, és una aturada en el temps, un punt d’inflexió i reflexió per meditar sobre la creació i l'escriptura: «I espero de trobar-hi aquell poema/ on habita la música callada» que retrà homenatge a autors com Borges, Vinyoli, Auden o Pound; per concloure llançant una pregunta, la resposta de la qual l'autor sap perfectament: «Quin poeta restituirà/ la medul·la del temps?»

En altres poemes com per exemple «Records» meditarà sobre la impossibilitat de la memòria, que el poeta compara «Com sabó que s'esmuny/ o el trencament d'una ona» o els darrers poemes del llibre, més quotidians, que recreen un poc l'aurea mediocritas com a «Finestres», «Passeig» o «Felicitat».

Un estil assossegat i seré, clàssic i intemporal, amb una riquesa de varietats rítmiques, adients al tema i estat del poeta. Unes voltes breus, quasi minimalistes, unes epigramàtics, i unes altres amb tornada (tribut potser a la lírica medieval?), però sobretot amb versos marmoris i contundents. A més a més, el llibre està cafit de cites memorables, per a aquells als quals els agrada cercar joies incrustades, com succeeix amb les imatges fortament simbòliques, inspirades en la mediterrània que recorden de prop l'estètica dels italians Montale o Saba.

Un to, com apunta Jordi Pàmias al pròleg, d'una «sàvia i subtil melangia i de l’altra banda, un apassionament vital». Trigo defuig de tremendismes i aconsegueix un alè més reposat, més en la línia que predica abstine et substine. El nostre autor és ja un poeta en majúscules, que no ha de demostrar res a ningú, i que per tant rebutja malabarismes verbals i escriu des de la maduresa i saó de l'edat.

Un llibre que ens invita a reflexionar sobre el temps i gaudir de l'instant, en un món potser massa accelerat i ple de cabòries. Un llibre que traspua relax i serenitat, i que incideix en la necessitat de la quietud del temps, de fer-nos el temps nostre com «única essència/ de la memòria». Un llibre com un oasi de calma, o una illa de pau.

(Article publicat a Levante, Postdata, el 17 d'octubre de 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.