El temps detingut

San Abdon, Josep Manuel
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

Xulio Ricardo Trigo, nascut a Betanzos l'any 1959, porta molts anys vivint a València, on ha realitzat una important carrera com a poeta i novel·lista en llengua catalana, així com a crític literari en diversos mitjans: Levante-EMV, La Vanguardia, El Temps, Avui...

Amb El llibre de la quietud, va guanyar la darrera edició del Premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot. El primer apartat del llibre porta per títol «D'aire i núvols» i consta d'un únic poema, en ell el subjecte poètic viu en un estat de foscúria, «la nit tancada», i en un moment difícil per a la creació, «el paper dèbil com estopa», en aquests instants de neguit cerca en els llibres coneguts la pau, però troba que totes les respostes que li donen pertanyen a un altre temps, i es pregunta «Quin poeta restituirà/ la medul·la del temps?»

El segon apartat del llibre es titula «La remor del blau»; en el primer poema, «Origen», utilitza el mar com a metàfora de la vida en la que estem «a mercè del temps i les marees» i en què als ulls dels mariners es veu la falta d'esperança, només apareix la por. En els següents poemes apareix l'enyor dels records i la presència destructiva del temps a través de les ruïnes d'un castell o a través d’alguna preciosa comparació com aquesta del poema «Aquarel·la»: «Com l'arena que el mar/ diposita a la platja,/ així el futur ens abandona cada nit.» Aquest poder destructiu del temps ocasiona frustració per les quimeres no assolides i pel poc temps que queda per a la lluita. Fins i tot no hi ha esperança que l'escriptura puga superar l'oblit i la mort, ja que la passió per l'escriptura es «dissol en la nostra tassa de la vida».

El tercer apartat del llibre porta per títol «Quietud»; en aquest apartat apareix un temps que sembla immòbil. El temps es deté en els records de les delícies de l'amor, «Quan vas tornar, ja el món era delícia.» A «Fugida» voldria albirar el futur, però no hi ha cap mena de canvi en l'horitzó. «Sempre el temps i l'absència», però en «Passeig» apareix una metàfora de la vida com un passeig de jubilats, on al final s'albira la llum del més enllà que fa por. En els poemes finals s'adopta un aire més seré, s'aspira sobretot a assolir la felicitat de les petites coses i la calma: «i aspiro al gust amarg que destil·la la calma».

(Article publicat a La Veu de Benicarló, el 3 de novembre de 2003)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.