Els límits de la innovació en traducció jurídica

Monzó, Esther
Quaderns Divulgatius, 26: XII Seminari sobre la Traducció a Catalunya juny del 2005

Innovació i dret?

La jurídica sol considerar-se una branca conservadora de la traducció. Una raó poderosa d’aquesta concepció és l’evident relació d’aquesta especialitat amb els professionals del dret, als quals solem atribuir l’estereotip de reaccionaris. Però és realment conservadora la traducció jurídica? O hi ha espai per a la innovació i per tant podem justificar que se’n parle en aquest context? El que us propose amb aquesta contribució és una mirada atenta al fenomen de la comunicació intercultural del dret per veure si efectivament la traducció jurídica es rendeix a l’status quo o si, per contra, és una activitat que no pot existir sense
innovar.
Aquesta mirada partirà d’una explicació del fenomen de la traducció jurídica que ens permetrà veure’n el funcionament des d’una perspectiva social i continuarà amb les manifestacions discursives d’aquesta manera d’operar, per passar després als motius que ens guien als traductors jurídics per actuar d’aquesta manera. Amb aquesta ruta arribarem a veure si la innovació té o no lloc en aquesta especialització i només quan ho hàgem esbrinat podrem intentar aventurar-nos a plomejar els límits que s’hi poden aplicar.

Traduir entre sistemes

Per començar, hauríem de tenir en compte que el que traduïm els traductors jurídics s’insereix en sistemes, ja que això té conseqüències molt interessants. Per posar una plataforma comuna on puguem entendre’ns tots, hem de recordar que un sistema és una part de l’univers conformada per elements que es correlacionen entre ells amb major intensitat del que ho fan amb elements forans. Això no implica una interacció efectiva, és a dir, no cal que els diferents elements es parlen o que es troben, sinó que el que suposa és una interrelació, això és, el que és necessari és que mantinguen vincles i que la modificació d’un element
n’altere d’altres. Seguint aquesta concepció, el productor del text originari que rebem els traductors jurídics i el text mateix viu en un sistema, mentre que els nostres clients i destinataris es mouen en un altre de diferent; altrament no considerarien prou forana la instància particular de comunicació per sol·licitar-ne cap traducció. Això, que sembla bastant obvi, no ho és en la mateixa mesura en totes les branques de la traducció i ara veurem per què.
Podem percebre clarament que una màquina conforma un sistema i que l’és igualment en una llengua que en una altra, perquè funciona tant si les peces vénen d’un país com si vénen d’un altre. Ara no voldria reduir el contrast intercultural en traducció tècnica, que hi és, però amb aquest exemple podem veure nítidament la gran particularitat de la traducció jurídica. Com una màquina, furtar un ou o un bou, per posar algun cas, també conforma un complex sistema d’interrelacions, no tan sols en termes jurídics –podríem parlar de molts altres camps de la societat que hi influeixen–, però en aquest àmbit que nosaltres tractem el sistema no és igual ací que a la Gran Bretanya, per exemple: els elements d’ambdós es poden considerar forans els uns dels altres. Les diferències tenen a veure amb molts aspectes del teixit de relacions
sistèmiques: tribunals de justícia que veuen les causes dels robatoris, procediments possibles, càstigs previstos, professionals involucrats, etc. Un fet aparentment tan simple com enunciar un mot ens porta a tota aquesta xarxa d’elements i fa que no siga el mateix sistema d’interrelacions el que actualitzem en dir offence que en dir delicte. I això encara es complica més quan diem delicte traduint offence.
Això que passa amb el dret ocorre perquè els humans de les distintes societats no hem arranjat la nostra vida de la mateixa manera, ni tan sols de manera paral·lela. De fet, no teníem cap motiu per fer-ho. I les divergències entre societats pel que fa a aquests sistemes del dret, que no són més que sistemes per organitzar-nos i viure més o menys tranquils, es manifesten en un gran nombre de subsistemes que en depenen: planta judicial, relacions mercantils, formes de posseir coses, formes d’expressió en diverses situacions, les situacions mateixes, les relacions possibles entre els participants d’aquestes situacions, però també els textos que es corresponen amb aquestes situacions. I això, en traducció jurídica, ens
complica la vida o, si es mira des d’una altra perspectiva, ens ofereix la possibilitat de dedicar-nos a una professió creativa.
Cada dia hem de decidir com fem entendre a una persona amb uns esquemes mentals determinats, socialment compartits, el que diuen i fan altres persones confiant en els seus propis esquemes mentals, també socialment compartits. Per exemple, ¿com fem entendre a una persona d’una societat que no té notaris la importància que té aquesta figura en
la validesa dels nostres negocis i el consegüent valor que li atorga el nostre sistema? ¿O com podem fer que no trobe injustificades les paraules «davant meu» que apareixen en els nostres contractes públics si per a la cultura britànica no hi ha d’haver ningú més que les parts contractants i les dues són en un mateix nivell d’importància? ¿O com podem capir que un coroner no és cap metge forense però que és qui investiga les causes de morts violentes? ¿O que per molt que en els contractes d’arrendament britànics es deixe el pagament del lloguer
per a les dates habituals, aquestes són tan fixes com si estigueren estipulades en la legislació? ¿O que l’obligació que imposa un contracte de lloguer de netejar cada setmana les finestres de l’edifici sempre que siga
raonable és una porta oberta a la discreció del llogater i no una obligació estricta de netejar les finestres cada setmana?
El concepte d’equivalència en aquests casos és una ficció, però també ho són moltes altres coses de la nostra vida quotidiana. Aquest fet no ens remet a la intraduïbilitat, a la pessimista impossibilitat d’entendre’ns o de viure, perquè dia a dia els traductors demostren exactament el contrari. En situacions on no hi ha aquest contrast tan obvi entre cultures, com poden ser algunes situacions monolingües, ens entenem perquè tenim una certa acumulació de referents compartits, d’informació prèvia que ens permet interpretar el que tenim al davant. Comprenem els textos que rebem en qualsevol idioma quan tenim aquests
referents, i ens parlen marcià quan no els compartim amb el productor del discurs. De la mateixa manera, les traduccions van segregant remissions a un món fictici de forma que a mesura que avança cada traducció jurídica va creant un espai comunicatiu propi en col·laboració amb els receptors, i ho fa amb la intenció que aquests entenguen què els diu el sistema i no tan sols què els diuen els mots.
Sens dubte podem dir que crear un sistema és innovar. Però què innovem? En aquests espais intersticials que permeten la comunicació hem d’incloure situacions socials, conceptes, terminologia, gèneres... Evidentment, açò té molta relació amb la sensació que experimentem quan llegim un text i intuïm «açò és una traducció». La impressió no ha de procedir de cap incorrecció, o de poca naturalitat en l’expressió. És tan sols un símptoma de diferència. El decalatge entre el que tenim per costum i el que ens diu la traducció ens transporta: ens arriba sota l’aparença d’alguna cosa coneguda i ens força a moure’ns per introduir-nos en un altre sistema de relacions amb referents que anirem adquirint amb la lectura i que van configurant-se dins d’una textualitat particular de les traduccions.
Amb tot, cal notar que aquest trasllat tampoc no és un viatge a la cultura originària. No podem dir raonable constantment si volem que el nostre lector ens entenga i no es desespere pel que ell entén com una manca d’informació, però alhora no dir raonable constantment, no apel·lar a cada pas a la discreció, és no situar-nos en la cultura jurídica britànica. Aquest viatge a Ítaca que suposa la traducció va engendrant un espai nou, un enlloc a ulls de tots, perquè no és més que un lloc de pas, però alhora el que crea és el lloc genuí del traductor jurídic. I com és el nostre lloc en el món? De tota manera, potser caldria formular dues preguntes prèvies: com i per què creem aquest espai tercer? La pregunta sobre el perquè, podem contestar-la amb una certa simplicitat després del que hem comentat fins ací. En dues paraules: per necessitat. Les situacions de traducció són diferents a les situacions de redacció originària, també els participants, els propòsits: la diferència és un requisit.

Estrangerització i anostrament

Ens queda la segona pregunta: com creem aquest espai? Les tècniques bàsiques que emprem en traducció jurídica són l’estrangerització i l’anostrament, tot i que no n’utilitzem cap de les dues de forma pura. La primera fa referència a aquest moviment interpretatiu que comentàvem quan la destinació és la cultura originària. En la segona, el final del viatge és la cultura dels destinataris. És estrangerització, per exemple, traduir un contracte català a l’anglès conservant l’estructura prototípica en què una part del contracte ens diu qui és present davant el notari, és a dir, qui compareix, i una altra ens diu en nom de qui actua (per a qui ven, compra, dóna, etc.), que és la part dels intervinents. En canvi, seria anostrament, cap a l’anglès, recordem, sintetitzar aquestes parts en una de sola on es diga qui són els que contracten i en funció de què, que és com es comporten els contractes anglesos. En qualsevol cas, la creació de l’espai propi dels traductors i la innovació semblen indefugibles, perquè o bé partim d’un contracte i en transformem l’estructura amb elements que no hi trobem, o bé introduïm en una altra cultura uns elements que els són desconeguts, si no és per les traduccions.
Aquestes tècniques s’adopten alternativament atenent a un criteri cabdal en la nostra feina: l’encàrrec. Si el client vol un text per informar-se de la cultura, amb una funció de testimoni d’aquella realitat social, faríem servir sempre l’estrangerització. Si per contra el tracta
com una excusa o com una guia per fer alguna cosa semblant en el seu propi sistema, la solució seria l’anostrament. Tanmateix, més sovint el text té valor mercantil en un intercanvi que s’estableix entre els diferents sistemes jurídics. Nosaltres, com els comerciants de les cultures,
jugarem entre l’un i l’altre. Si anostrem mirarem de marcar al lector els punts suficients perquè no es pense que entén el que està acostumat a entendre i així li farem comentaris com ara «la llei anglesa sobre propietat immobiliària». Si el que fem és estrangeritzar, procurarem emprar termes, formes d’expressió i referències del sistema meta per lligar el lector i no perdre-hi la connexió.

Nivells d’innovació

Les tècniques que comentàvem poden aplicar-se a diferents nivells, però sempre estaran interrelacionades. Poden aplicar-se a unitats lingüístiques petites, com ara els termes i la fraseologia, però això ens obligarà a determinades actuacions pel que fa a conceptes i figures o referents culturals que estan íntimament imbricades en aquestes formes d’expressió. Per exemple, podem traduir mortgage per hipoteca: és el que ens diu el diccionari i almenys en aquest cas li farem cas. Però quan ho fem, al lector que llegeix en català l’estarem remetent al sistema on viu la hipoteca, a les normes que l’afecten i que són diferents de les que afecten mortgages. Ací el traductor ha d’innovar sovint en el sentit de trobar moments del text en què sense carregar massa el seu
producte puga permetre’s advertir el lector que aquesta hipoteca no és normal. Com a procediment de traducció, el marcatge que comentàvem abans seria una opció recurrent.
Més petit encara sembla el tema de la puntuació. Són marques ben menudes, però ens permeten dir unes coses i no unes altres. Aquest és el motiu que ofereixen precisament els juristes britànics per no posar-ne. Paràgrafs sencers sense cap coma, enumeracions sense cap tipus de pista de com separar-ne els elements... I els traductors ens entestem a veure que les coses queden més clares quan hi poses puntuació. I la posem. Això és innovar respecte del sistema originari, però també des del sistema meta, perquè els traductors sabem com fer servir la puntuació –som professionals del llenguatge i seria una mica vergonyós que no ens preocupàrem d’això–, mentre que els textos que naixen com a originals en la cultura catalana no sempre deixen clar el sentit de comes i punts.
El mateix ocorre amb altres elements de la tipografia i és que si l’anglès és una llengua més majusculista que el castellà, aquesta encara ho és més que el català. Això no obstant, els coreferents amb la majúscula inicial distintiva van entrant dins del nostre sistema, també en la
redacció que es fa originàriament en català i així els contractes en comptes de referir-se a les parts com «la part venedora» i «la part compradora» prefereixen «el Venedor» i «el Comprador». Alguns traductors i alguns redactors defugen si poden aquestes pràctiques, però el fet que siguen opcions esporàdiques no ens permet parlar d’una convenció arrelada, però sí de casos de trencament amb les normes de l’habitud. El mateix ocorre amb les majúscules temàtiques que demarquen l’inici de les distintes parts dels contractes. Les habituals en català són dues o tres (per a la presentació dels contractants, per a la part expositiva i per a la dispositiva), mentre que l’anglès en sol assenyalar d’altres afegides. En les traduccions, aquestes divergències intersistèmiques se solucionen de forma diferent segons traductors. Els passos entre estrangerització i anostrament són ben variats i així es demostra en les traduccions, que de vegades eliminen les majúscules alienes al sistema meta, d’altres mantenen les del sistema originari en posició temàtica (a l’inici de les parts) i finalment d’altres, les menys sovintejades, mantenen les majúscules adscrites a categories gramaticals, tot i que no complisquen la mateixa funció dins el discurs. Tot i que podem posar en dubte la legitimitat d’algunes solucions, especialment la darrera, l’ús és el que ens marca el que consumeix la nostra societat i el que ofereixen ara per ara els traductors.
Podríem parlar també d’altres qüestions sintàctiques o gramaticals. Entre les darreres, un tema molt freqüent és el futur d’obligació. Conscients de la inexistència d’aquest sentit del futur en català, el futur jurídic de l’anglès (amb shall per a totes les formes) es tradueix amb
perífrasis d’obligació o presents d’indicatiu. Aquesta consciència no la trobem, però, en els textos que tenen el català com a llengua de redacció i sovint trobem futurs en principi aliens al nostre sistema però que s’hi van instal·lant. Les llengües canvien amb l’ús que en fem, i si aquest canvi procedeix de motivacions culturals i contextuals no crec que ningú tinga intenció de bandejar-lo. Tot i així, cal advertir que el present compleix també amb les funcions d’universalització, objectivació i especialització que els llenguatges jurídics solen buscar i que substituir el futur amb aquest sentit no afecta els motius identificats fins ara en les (pre)disposicions (formes de pensament, de percepció i d’acció) de la comunitat de juristes (amb estudis que segueixen la metodologia de l’anàlisi crítica del discurs, per exemple).
Des d’una perspectiva més àmplia però continuant amb les materialitzacions lingüístiques del sistema, podem veure la innovació que la traducció aporta al sistema meta en estructures textuals, que de nou tenen ramificacions importants en altres plànols. Per exemple, una sentència britànica té una estructura distinta a una de catalana perquè les atribucions dels jutges en un sistema i en l’altre són també totalment diferents. En el sistema anglès, els jutges es regeixen pel principi de discreció i han d’opinar sobre les particularitats del cas per prendre una decisió, més que no regir-se pel que ha estipulat el legislador. En el nostre sistema, els jutges s’han d’ajustar a les normes vigents (preval el principi de legalitat, relacionat amb el de tipificació i el de seguretat jurídica) i només tenen discreció per actuar segons el seu parer si hi ha un buit o si la norma és prou flexible o ambigua per donar peu a distintes interpretacions particulars. Amb aquest context, un lector avesat al nostre sistema que acare una sentència traduïda esperarà que el text es moga de l’explicació del cas, a l’exposició dels punts pertinents de la legislació, a la interpretació d’aquests en relació amb la causa concreta.
Tanmateix, en la traducció no s’ho trobarà. Les expectatives, les convencions que esperava veure refermades sofriran un fort xoc. Aquest xoc, però, des de la perspectiva del traductor, resulta positiu perquè l’absència d’equivalents en aquest sentit tan ampli li permet alliberarse de pressions: sap que el resultat serà estrany al sistema receptor faça el que faça.
També des de la perspectiva de la interpretació dels textos, cal advertir les diferències entre els sistemes. El traductor jurídic té clar que el consumidor del seu producte, el text meta, no té la mateixa disposició
(xarxa de remissions, formes de percepció, pensament i acció) que el consumidor del text originari. Els redactors dels textos originaris, per la seua banda, també tenen bastant clar, per bé que potser no en siguen conscients, com es rebran els seus textos, amb quines normes les
interpretarà el seu sistema. El traductor juga amb les convencions del sistema receptor en el sentit de cercar la manera que les associacions que estableix el seu text transmeten el missatge que busca comunicar. Aquestes associacions, a més a més, no seran sempre les més habituals en el sistema receptor, atès que el que intenta el traductor és introduir-hi una realitat social aliena. Les remissions a dues realitats amb dues matrius fàctiques distintes creen una textura que és pròpia de les traduccions.
Però també en un altre sentit la interpretació és important, perquè les normes que la regeixen en el camp jurídic són fixades per aquest camp i escapen al sentit comú, aliè a aquest univers. En síntesi, es poden
apreciar diverses coincidències en les normes d’interpretació que el dret anglès i el nostre apliquen als negocis jurídics, però destaca també una divergència bàsica i és que, mentre que el dret anglès intenta esbrinar el sentit de la lletra en primer lloc, el nostre se serveix del document com a pretext per arribar a la voluntat de les parts. El protagonisme de l’intèrpret que ací dóna el nostre dret en major mesura alleugereix la càrrega del traductor en la traducció directa, però fa més feixuga la traducció inversa. En qualsevol cas, el redactor del text originari ha pensat en les normes del seu sistema en redactar el text i, per tant, tornem a introduir en la nostra activitat elements d’innovació atès que canviem l’orientació del text perquè satisfaça altres expectatives.
Per exemple, hi ha una norma d’interpretació anglesa que es coneix com a eiusdem generis que fa que un terme expressat en un document permeta entendre implícitament tots els seus hipònims, ja que aquell és més genèric que aquests. Tanmateix, en cas d’esmentar un d’aquests hipònims tota la resta del mateix nivell quedarien exclosos. La pràctica textual demostra que la percepció dels juristes anglesos és que els genèrics són massa arriscats i per això s’intenta cobrir tota la gamma d’específics en la redacció dels documents. La conseqüència són enumeracions molt extenses (sense puntuació) de termes amb diferències mínimes o inexistents entre si. La transposició d’aquestes enumeracions a un altre idioma implica distintes qüestions. En primer lloc, l’absència de paral·lelisme semàntic entre les nostres formes de descriure objectes o conceptes fa que siga impossible construir la mateixa llista d’elements que cobririen una determinada porció d’univers. Si els colors no són els mateixos en una cultura i en l’altra, ¿com ho han de ser els tipus de camins o les formes de litigi? D’altra banda, el fet que el nostre sistema apel·le a la intenció de les parts en interpretar aquestes enumeracions ha fet innecessari en la majoria dels casos elaborar llistes tan detallades. Això ens permetria substituir molts dels elements que s’inclouen en una relació determinada per altres que cobririen un univers de discurs
semblant. Tot i així, alguns traductors prefereixen comptar els elements per retre’n el mateix nombre a fi que el client no tinga l’oportunitat de sospitar que els seus interessos no han estat ben atesos.
D’altres vegades, la intervenció del traductor en la cultura meta arriba a afectar el sistema social dels destinataris. El dret de danys, per exemple, ha entrat en el nostre sistema per la traducció, no com a terme, sinó com a branca del dret, abans inexistent. De ser la traducció que es donava com a testimoni d’un element d’un altre sistema (tort law), ha passat a incloure’s en els plans d’estudi de la titulació de dret. A més a més, l’estrangerització utilitzada és ací més palesa quan pensem en traduccions que sonarien més properes al nostre sistema, com podria ser dret de la responsabilitat civil. Però cal tenir en compte que no és una estrangerització de la traducció només, sinó del mateix sistema, que acaba estrangeritzat. En aquest cas, el comerç intercultural mediat pels traductors jurídics ha afectat les relacions entre individus, l’univers mateix de la disciplina, les convencions del sistema en el context més ampli. Ací tenim, de nou, una mostra clara d’innovació protagonitzada per la traducció jurídica, i hi veiem també, potser amb més claredat que en altres casos, intervenció cultural.
En relació amb la intervenció cultural, un tema rellevant és el grau d’ús del català en el món jurídic, i en aquest sentit podem dir clarament que la nostra llengua té una situació ben particular. Això fa que el model d’expressió s’estiga desenvolupant a passos lents, tot i que en favor de la nostra pròpia llengua minoritzada cal dir que els progressos no semblen aturar-se, almenys en alguns territoris del domini lingüístic. Les traduccions a aquest idioma, pel fet de venir de mans de professionals de la llengua, ens poden ajudar molt a evitar, també en la redacció originària i no traduïda, usos innecessàriament diferents a la nostra tradició, perquè aquest sistema intermedi pot aprofitar el moment permeable per introduir correcció lingüística en un sistema com és el dret en què molt sovint es deixen de banda aquestes qüestions per atendre altres necessitats. En aquests aspectes, seria molt convenient per al nostre model de llengua que proliferaren traduccions jurídiques al català en l’àmbit privat, una parcel·la on el castellà gaudeix d’una preeminència aclaparadora. (Potser una mesura adient seria subvencionar les traduccions i les interpretacions jurades a aquest idioma.) Seria profitós perquè això ens permetria donar cullerades de normalització en situacions comunicatives necessàries i interessants econòmicament per a clients i destinataris. Fins ara la normalització del català en l’àmbit jurídic ve generalment de la mà de l’administració. Així les situacions possibles queden limitades i el català roman associat a aquesta gamma, diglossat, per dir-ho d’alguna manera. En l’àmbit privat, però, és on es mouen la majoria d’interessos, i també on hi ha els grans interessos: en les activitats mercantils de les multinacionals, per exemple. La norma
general en aquests casos, però, és que el castellà medie l’activitat intercultural (tant en traducció jurídica com en traducció jurada). D’aquesta forma es nega al català una rellevància econòmica molt destacada. Si l’ús de la nostra llengua en les traduccions vinguera recolzat per aquesta rellevància econòmica seria sens dubte molt més fructífer l’esforç que dia a dia realitzem de crear aquest espai de comunicació.
Comptat i debatut, podem dir que aquest espai que crea el traductor jurídic és un lloc per a la innovació i és alhora un enlloc privatiu d’aquest univers d’intermediació. Les traduccions habiten un sistema intersticial que de vegades he anomenat transgènere per tal com travessa els sistemes que posa en contacte. Com hem vist també, però, aquest espai tercer pot erigir-se en un poder fàctic i inserir els seus elements en el sistema receptor de forma més o menys permanent, més quan la cultura originària gaudeix de certa estima internacional i hi ha una conseqüent predisposició a acceptar allò que s’hi relaciona. Amb tot, l’enlloc produït en la mediació cultural és realment un sistema?

Quins són els límits?

Els textos jurídics d’una cultura originària, clarament habitada per una societat, remeten sempre a una mateixa realitat, construïda per consens per regular la vida social. Aquesta realitat, per tant, pot ser tan fictícia com la de la traducció –no hi ha cap forma de validar científicament que la compravenda d’un habitatge s’ha de gravar amb uns impostos i no amb uns altres i per tant l’arbitrarietat és l’únic que es pot garantir en totes les cultures–, però el fet que constantment tots els textos, tots els participants, totes les situacions remeten a aquesta mateixa ficció fa que s’accepte com a real i que visca com a sistema. Hauríem de fer el mateix tots els traductors jurídics? ¿Hauríem de crear entre tots un món paral·lel on els drets s’entenguen amb un mateix codi? ¿Hauríem de crear una comunitat que parle aquest idioma, una societat genuïnament intercultural? El cert és que és una qüestió complicada i l’anàlisi de les traduccions jurídiques ens diu que no ocorre així. Tots els traductors innoven, però la gran majoria ho fa de forma aïllada. Les eines tecnològiques ens permeten cada dia anar superant aquest isolament: les llistes de correu o els recursos compartits fàcilment gràcies a la telemàtica ens donen una base de socialització comuna que fins a cert punt confereix homogeneïtat a les solucions de traducció.
Innovar, ho hem de reconèixer, és bonic però també cansat. I ho és no sols per als traductors sinó per als receptors, per al mercat que ens dirà si podrem viure totalment o parcial d’aquesta activitat. Per això oferir un producte anàleg al que ofereixen altres traductors pot ser positiu per a nosaltres com a professionals, per als nostres destinataris i per al model de llengua de la traducció jurídica. Seria molt bonic veure més detalls d’aquest model i com s’hi reflecteixen les disposicions dels individus que viuen en aquest sistema, però segur que tindrem altres ocasions per reflexionar-hi.

-----------------------------------------------
Esther Monzó. Professora de traducció jurídica a la Universitat Jaume I. És traductora jurada i doctora en traducció; en la tesi doctoral va treballar els aspectes sociològics i textuals de la traducció jurídica.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.