Tant si es vol com si no

Molins, Manuel
Quaderns Divulgatius, 27: La dramatúrgia als Països Catalans juliol del 2005

Durant el dies 24 i 25 d’octubre de 2003, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, va tenir lloc a València, dins les activitats dels Premis Octubre, el I Encontre de Dramatúrgia dels Països Catalans. Es tractava, per fi, d’ajuntar el màxim de gent possible dels diferents territoris de la nostra llengua per posar sobre la taula, comentar, analitzar i discutir alguns dels problemes que ha patit i encara pateix la nostra realitat teatral des del punt de vista de l’anomenat teatre de text.
Per això aquest I Encontre portava per títol «La dramatúrgia als Països Catalans o el difunt és un rei?» Hi havia, és clar, una intenció irònica i provocadora ja que després de tantes i tantes barbaritats com s’han dit i encara es diuen contra el text teatral, ara semblava que es tornava a posar de moda. Com aquell qui crida: Mort el rei, Visca el rei! Però alguns van exclamar que això de la «monarquia» ni en broma. I, en efecte, no s’hi pretenia de cap manera un retorn a les actituds «monàrquiques» o de predomini superb i injustificat del text sobre la resta d’elements i llenguatges d’un espectacle, sinó de repensar i resituar la literatura dramàtica en tant que literatura específica i amb una tradició més que mil·lenària: Què fa que el text teatral siga realment teatral? En què consisteix la qualitat dramàtica d’un text? Què diferencia un text teatral de la resta de textos ja siguen narracions, proses diverses o poemes? ¿El text teatral és un simple servus spectaculi, secundari i castrat sense la representació teatral com encara volen alguns («el text teatral és per a representar») sotmetent-lo a un telos o finalitat formal aristotèlica que li done sentit i plenitud, o les seues morfologia, gramàtica i sintaxi es configura com un tot específic i espectacular («el text teatral és representable») dotant-lo d’una especificitat diferenciada no superior ni inferior a res des de la qual o bé es presenta autònomament
o bé col·labora en la creació d’una nova realitat?
Com és ben sabut, cap a la meitat dels anys seixanta es va produir un assalt al palau tsarista del text amb la consigna d’alliberar els altres components de la representació teatral de la seua tirania. Aquest moviment
revolucionari té dos moments especialment significatius: el Teatre Independent (TI) i el Combat Semiòtic (CS). Per a una gran part del TI calia acabar amb el text i imposar la creació col·lectiva, el teatre del gest o del cos o un teatre popular desvinculat del predomini de la paraula. El CS vingué després a reblar la lluita contra la crítica tradicional que concedia més importància al text que al seu muntatge o que, en la lectura del text mateix, privilegiava «la paraula articulada» sobre les «acotacions» i didascàlies. Per això, Raimundo Fernández escrivia: «La prioridad que se concede al texto respecto a la representación responde a la misma operación ideológica que subyace en la oposición significante/significado, en la que la cultura occidental ha privilegiado siempre al segundo.» En conseqüència, «hay quien añade que esa sobrevaloración refleja una concepción capitalista: el texto = capital, frente a representación = trabajo del director, actores, escenógrafos». (Vegeu: AA.VV.: La
literatura como signo
. Madrid, 1981, ps. 246-268.)
Com sol passar, però, aquest assalt al tsarisme del text, que va durar tota la dècada dels setanta i els vuitanta, va acabar probablement d’una manera tan trista com la històrica Revolució d’Octubre, ja que no solament va condemnar la lectura de textos teatrals al llimb de la quimera i de l’oblit sinó que va rebaixar tota textualitat teatral a la condició d’immigrant inqualificat i sense papers, tot imposant-nos la figura del Director Dictador (DD). Un DD que es creu legitimat per esmenar-li la plana a Eurípides, Shakespeare, Calderón, Molière, Beckett o Brecht i per alçar-se com a cap únic i absolut sobre tota la resta de components de la «nòmina teatral», que diria Ricard Salvat.
Però cal reconèixer que, com la mateixa Revolució d’Octubre, la revolta contra el text ens va deixar alguns aspectes positius ja que, si més no, va desmuntar la tirania textual en la representació. Per això, com he dit abans, ara no es volia retornar a un estadi anterior, sinó repensar i resituar en el lloc adequat la realitat i la funcionalitat del text per fer-les viure tant en l’ensenyament com en l’expectativa lectora del públic i de l’espectador de teatre que veu un espectacle com una globalitat.
Per debatre tot plegat es van organitzar quatre taules rodones i un petit espectacle. La primera de les taules rodones tractava sobre text teatral i literatura i era formada pels dramaturgs A. Ballester (Mallorca), J. Cavallé (Tarragona), A. Mestres (Barcelona) i R. Sirera (València). La segona, volia plantejar el procés del text a l’escenari i comptava amb actors (Rosanna Pastor, Alboraia), actors-directors (C. Alberola, Alzira) i directors-exsemiòtics (A. Tordera, València, i Patrícia Trapero, Mallorca). La tercera taula rodona intentava mostrar un panorama crític de la dramatúrgia catalana viva i hi havia els crítics i professors F. Foguet (Vilanova i la Geltrú), Joan L. Casasnoves (Ciutadella), Maria J. Ragué-Àrias (Barcelona) i Biel Sansano (Elx). Per fi, la quarta taula rodona recollia uns testimonis de la dramatúrgia catalana del segle XX des d’òptiques tan diverses com la de J. Castells i Josep A. Codina (Barcelona).
La vesprada del primer dia, després de les dues primeres taules rodones, es va oferir un petit espectacle-lectura de textos titulat 12 veus i un piano on dotze dramaturgs (C. Alberola, A. Ballester, T. Cabré, J. Cavallé, B. Jordà, A. Mestres, M Molins, M. Sàrrias, R. Sirera, P. Tosar, V. Tur i P. Zarzoso [a qui va posar veu l’actor Jaume Comas]) van interpretar fragments o textos breus acompanyats al piano per Arcadi Valiente i que l’AELC va editar en una magnífica separata.
No va ser gens fàcil organitzar, reunir i coordinar un Encontre d’aquestes característiques perquè era la primera vegada que es produïa i perquè havia calgut vèncer fins i tot certes resistències d’alguns membres de la mateixa AELC. Però a la fi, gràcies a la disponibilitat del president Jaume Pérez Montaner i l’eficàcia característica de Montserrat Bayà es va aconseguir marcar una fita important per a la nostra dramatúrgia i per als socis dramaturgs de l’AELC.
Es va contactar amb molta altra gent a més de les vint-i-una persones ressenyades. Però ja siga per problemes de salut, de calendari o de pressupost alguns no van poder assistir-hi. Així, per exemple, Gonzalo Pérez de Olaguer i Carlota Soldevila van haver de declinar la invitació per malaltia mentre que Sergi Belbel, Núria Espert i Ricard Salvat es van veure impedits de participar-hi per atendre altres compromisos professionals.
Cal dir, però, que entre el públic assistent hi va haver alguns membres de luxe, professionals de teatre, actors i articulistes de premsa que ens van ajudar a situar aquest I Encontre en el lloc que li pertocava. Ací només es publiquen set de les ponències, ja que la resta de material no ens ha arribat. Però són set ponències que donen compte del bon nivell de les taules rodones i les discussions posteriors. N’hi ha tres que expliquen el punt de vista dels dramaturgs (J. Cavallé, A. Mestres i R. Sirera), tres més que ens ofereixen la visió dels crítics (F. Foguet, Maria J. Ragué-Àrias i Joan L. Casasnoves) i, per fi, el testimoni vivíssim de Josep A. Codina.
Només em resta agrair a tothom la seua col·laboració i desitjar-nos que continuen els encontres perquè puguem seguir aprofundint en el nostre coneixement mutu i afirmem, també des de l’escriptura teatral, la unitat rica i variada de la nostra llengua i la nostra cultura. Tant si es vol com si no.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.