Cants de Giacomo Leopardi

Julià, Lluïsa
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Incorporar els quaranta-un cants de Giacomo Leopardi (Recanati, 1798 - Nàpols, 1837), és a dir, tota la seva poesia, a la tradició catalana actual és, sens dubte, treballar en el grau d’ambició que cal a la nostra literatura. La tasca segons que explica Comadira al pròleg, li ha ocupat divuit estius, i encara més temps des que va prendre consciència de la importància del poeta en un llunyà 1968 o 1969. Es tracta d’un llarg procés, mental, imaginari i real, de trepitjar els indrets de la vida i l’obra del poeta italià, de conèixer la seva biblioteca, la del seu pare, lletraferit que comprava les biblioteques dels convents clausurats, de lector de tota l’obra de Leopardi –poesia, cartes i l’extensíssim Zibaldone de pensieri, del qual ens ofereix bellíssims fragments traduïts– i dels diversos estudis i edicions per conèixer el pensament i els sentiments, el to i l’estil del poeta romàntic.
Comadira al pròleg parla de la feina feta i del sentit que ha volgut donar a la seva traducció: traduir poesia, mantenir-hi el to i l’estil, és a dir, trobar-lo i bastir-hi la llengua poètica catalana. En aquest sentit crec que és important destacar haver aconseguit mantenir l’hipèrbaton en les llargues estrofes de decasíl·labs i hexasíl·labs, de poca tradició catalana i normalment força menystingut, i alhora acostar els versos, quan tenim referents propis: Verdaguer, March i Riba són alguns dels citats. Comadira ha aconseguit aquell difícil joc d’equilibris de què parla en explicar la feina d’orfebre i ha estat capaç, també, de separar-se de la literatura quan calia. El resultat és magnífic, té sentor d’obra acabada; seguint el Zibaldone mateix: «No n’hi ha prou que l’escriptor domini el seu estil. Cal que el seu estil domini les coses.»
Però dir això sols és apuntar l’inici de la lectura que ens ofereix Comadira. A través dels versos i de les notes, situades al final i dedicades a cadascun dels poemes, estem en condicions d’entrar al món poètic i intel·lectual de Leopardi. Hi trobem poemes dedicats als amors sepulcrals i desgraciats, el binomi amor/mort i la inculpació de la natura, mare i madrastra, i la desolació viscuda des de la vida personal, constreta pel cos malalt i dedicada al saber. Però, a més a més, s’imposa la posició de Leopardi davant la tradició literària i davant el seu segle. Coneixedor d’Homer i Safo i de tots els antics, deutor de la Bíblia, de Virgili i Dante i Petrarca, que ressonen en els seus versos com bé anota el poeta-traductor, i amb la intenció d’inscriure’s en la tradició i no pas en el segle XIX, «segle superb i neci». Així ho apunta en el magnífic poema 34, «La ginesta», i en el poema 32, «Palinòdia al marquès Gino Cappoli», on descriu extensament el procés que ha de dur, per excés de civilitat, a una nova barbàrie. Amb aquesta obra de la seva vida, Leopardi esdevé un model de poeta, de poesia, per a la modernitat actual.

(Article publicat a Serra d'Or, n. 537, setembre 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.