Parlament al Palau Robert amb motiu de la presentació del Premi de la Crítica Catalana de Poesia

Parlament al Palau Robert amb motiu de la presentació del Premi de la Crítica Catalana de Poesia (12 de maig de 2005)

 

Julià, Lluïsa
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Terra cansada ens arriba després d’una llarga trajectòria del poeta i amic Jordi Pàmias. Pàmias va començar a publicar poesia la dècada dels seixanta amb Ofrena de l’hora grisa (1963) i La meva casa, Premi Joan Salvat-Papasseit 1969, en una línia lligada a la poesia realista. Li han seguit altres poemaris, com Flauta del sol (1978), Àmfora grega (1985) o El camí de Ponent (1990). Sens dubte Terra cansada és un llibre de maduresa, de maduresa personal, humana i poètica. Quan l’any 2001 Jordi Pàmias va publicar Narcís i l’altre (Ed. 62/ Empúries), distingit amb un premi Cavall Verd de poesia, la crítica ja en va destacar la nuesa del cant, l’essencialització del vers, que no ha fet més que accentuar-se si cap amb el recull d’ara. Aquest fet sembla confirmar-se amb dos elements que vull destacar. En primer lloc, la publicació del tercer volum de la seva Obra poètica, Lluna d’estiu (Pagès edicions), publicada pocs mesos després de Terra cansada. S’hi recullen els 4 llibres escrits durant els anys vuitanta i noranta, uns poemaris que permeten veure el recorregut poètic que ha portat el poeta a un diàleg extens amb els clàssics europeus del segle XX com Hölderlin i Rilke, com Riba, com Vinyoli i com la tradició grega clàssica i també bíblica i de les altres tradicions sagrades, els sufís, el budisme, el mazdaisme. En segon lloc, i segons explica Miquel M. Gibert en el pròleg, Narcís i l’altre i Terra cansada formen part d’una trilogia juntament amb un llibre, encara inèdit i titulat La veu de l’àngel. Tres llibres que constitueixen un nou cicle poètic, la veu més actual del poeta. De fet, el personatge i el mite de Narcís i la seva elaboració encara són presents a Terra cansada, en poemes, millor dit, en cançons, en què el poeta es descobreix, nu i expectant, a la vida que s’escola. Ha sortit, però, dels cercles concèntrics del poemari anterior, de l’autocontemplació, l’antic Narcís plora i es plany en els poemes «Petita cançó del riu» i «Enyor», de la primera part del llibre.
Terra cansada, però, torna a incidir en un dels temes cabdals de la poesia de Pàmias, la casa, referida pel poeta des dels primers llibres, i la terra, en concret la Segarra, que en aquest llibre pren tota la nuesa i, alhora, tota la força descriptiva, és terra eixuta, castigada, cansada, que Pàmias elabora de forma personal i col·lectiva i que té un altre referent europeu evident en la poesia de T. S. Eliot, La terra gastada en traducció i comentaris de Joan Ferraté, publicat l’any 1977 en la col·lecció «Cara i Creu» d’Edicions 62, i on el crític argumentava el tema de La terra gastada, que no era altra que la identitat personal i fins i tot es remuntava a un poema anterior d’Eliot i que es titula justament «La mort de Sant Narcís». Deixo, de moment la relació, el diàleg, que hi ha entre el text d’Eliot i el volum que comento de Jordi Pàmias, però sens dubte que els uneix una mateixa preocupació pel destí humà, el destí personal, la mort, la destrucció i el destí col·lectiu, que el poeta refereix i concreta en l’entrada del nou mil·lenni que vivim. Sens dubte que la mort, el pas del temps personal i col·lectiu esdevenen dos temes centrals en el llibre del nostre poeta.
Per això crec que és ben significatiu el gest de publicar Terra cansada en una editorial nova i perifèrica, com fa ben evident el seu nom «Perifèric», situada a Catarroja, al País Valencià i portada per un altre poeta com és Ramon Guillem. Literatura perifèrica, poeta perifèric i editorial perifèrica. Un gest arriscat que parla de la terra, de la voluntat d’arrelar-s’hi, de la consciència de país; i que en aquests moments també passa per una nova ordenació geogràfica, un nou panorama poètic que s’està configurant just ara mateix pel que fa a les edicions de poesia i que en molt poc temps, en un any escàs, situa les edicions de poesia de Perifèric en un lloc destacat.
Retornem, però, a Terra cansada. Els més de 30 poemes es troben dividits en dues parts equilibrades. En la primera, ja m’hi he referit, hi destaquen la descripció d’una terra, l’Alta Segarra, amb una essencialització del mot que el posa directament en relació amb la nostra tradició literària, de la tradició de l’arbre de Costa i Llobera i altres poetes mallorquins, als arbres de Carner tot i ser de mirada més ciutadana. Pàmias ens parla de la «terra del blat», de les «mans cansades», de les «soques mortes», de la Catalunya rural, d’una terra eixuta, de «parets seques», alzines, argelagues, esbarzerars. Un paisatge àrid. Pàmias el descriu i es descriu inserint-s’hi, a través de les formes i els colors i els sentiments, al llarg de poemes emblemàtics com «L’Alta Segarra», «Clot del Llop» o «L’alzina». Per altra banda, m’ha agradat llegir i coincidir amb els mots que ha escrit Joan Triadú (reproduïts en aquest mateix volum) que el relaciona amb Maria-Antònia Salvà, la poeta del paisatge àrid, sec, assolellat, de l’interior de Mallorca. Com Salvà, Pàmias humanitza la seva terra eixuta, hi té la casa i l’arrel, l’aixopluc, i el poeta la contempla des d’una «esquerpa» i «negra solitud», la que li donen els anys, l’experiència, també hi consigna la destrucció. Al mateix temps, però, l’evoca des d’un altre element identitari, el de la veu popular que perviu en la cançó, que traspua una forma de vida important, també en retrocés. Més de la meitat dels 16 poemes de la primera part són cançons, una forma que reapareix en la segona. Es tracta de cançons d’amor i de desig, de nostàlgia i d’insomni, quan la «terra» era «frescal» i l’aigua del riu li evocava la joventut, també hi trobem cançons de l’amor madur.
La segona part s’inicia amb un «Interludi», tres poemes definitoris de tota la poètica i la vida del poeta: «Casa, «Desig» i «Tarda», poemes. Passat, present i futur de la vida de la seva vida; després desgrana dos temes, absolutament en la línia de la primera part, que ocupen i que constitueixen el present col·lectiu i personal del poeta: la llengua i la tradició literària i la reflexió sobre la professió d’ensenyant, de mestre d’adolescents durant anys. Volia destacar aquest aspecte d’interès, de preocupació per la cosa pública, lligat a la poesia. Una funció que no cal que sigui èpica o profètica com en d’altres moments, però que parla de responsabilitat davant la comunitat. En el primer aspecte, el de la llengua, no hi podia faltar un poema dedicat a Verdaguer o la reflexió sobre els temps d’oblit de la tradició. Vegeu «Nadal», «Fidelitat», «La llengua dels avis», entre d’altres. En el segon, alguns poemes assenyalen el neguit pel moment vital, pel final d’etapa professional. Pàmias hi fa un homenatge important a la figura i el sentit del mestre, alguna cosa més que omplir un espai i transmetre uns coneixements. El dignifica, parla de les noves generacions i de la relació i el llegat intergeneracional. Tot i així, en el poema titulat «Comiat», Pàmias hi descriu una veu esperançada, «refer el missatge / d’un humanisme antic i nou. Potser / no és lluny, la utopia que els anys van afollar: / la terra somniada», que es contraposa a tota la «terra cansada» anterior.
Que difícil fer una evocació d’aquests temes i fer-ho sense que l’antiga èpica ressoni com una nosa, sinó des del més estricte present. Pàmias ho aconsegueix des de l’humanisme, des de la saviesa. Poesia nominal, el nom, poesia de la densitat, de la simplicitat de les coses madures, importants. Paraules que acompanyen, contra el buit.
Gràcies a Jordi Pàmias per aquest llibre.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.