Poesia i pensament (sobre 'Entre dues espases', de Margarita Ballester)

Rocha, Candela
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Si la vida és realitzar l’esforç de viure –amb tot el sofriment que aquest esforç comporta– l’acumulació, al llarg de la nostra existència, de records, d’experiència, d’idees, de saviesa... es converteix, gràcies a l’escriptura, en resistència a l’oblit. Si realitat és allò que succeeix –efímer o perdurable, però no sempre volgut i controlable–, el desig mou i potencia el nostre existir, i dirigeix l’essència dels nostres impulsos més íntims cap a un esdevenir modificable. Aquestes premisses, penso, són del tot aplicables a Entre dues espases, de Margarita Ballester. A l’últim paràgraf de l’epíleg, la poeta ens diu: «“Entre dues espases” és un vers d’un poema de Gumersind Gomila que parla de tenir el cor dividit entre el nord i el sud; aquesta eròtica del sofriment per la bellesa que no voldríem dividida en res: vida i escriptura, realitat i desig»; «que encara ara el meu cor, com indecís / entre dues espases». Aquesta declaració, crec, pot servir de lema i de divisa al llarg de tot el recull.
El llibre, dividit en cinc parts («Què en queda?», «Tu», «Els mesos de l’any», «Últim reducte» i «Epíleg»), es vertebra amb poemes que van acarats a unes proses, les quals reflexionen sobre poesia i coneixement. Aquestes proses, però, van més enllà de la simple reflexió, són autèntics plantejaments sobre poètica. S’interrelacionen, se citen, es contraposen noms cèlebres de la literatura i de la filosofia: Heaney i Virgili; Montaigne i Leopardi; Plató i Schopenhauer, Mallarmé i Valéry; Mandelstam, Akhmàtova, Babel, Brodsky, Auden, Spender, Donne, Eliot i Frost; Heidegger i Hölderlin, entre d’altres. Les obres dins les obres, les petges dins les petges, conservant i unint el passat i el present, actuen com a nexes i com a fils conductors per crear de nou, a partir del pensament. Aquest és el pressupòsit de Margarita Ballester en aquests lúcids i significants escrits.
Wallace Stevens deia que «la realitat és la base de tot pensament», però també que «la poesia se sustenta de la nostra realitat». Els poemes d’aquest llibre –que en són la part essencial i, alhora, es complementen, a través de les semblances i correspondències, amb les proses– parteixen, sobretot, de la realitat, aquella que el poeta percep, per arribar a una altra realitat, la que ve impulsada pel desig creatiu, i que l’escriptura, en materialitzar-la, intensifica, destil·la, transforma. Uns poemes impactants en són el resultat, com el que obre el volum, «Què en queda?», en què la autora, amb els dos últims versos, conclou: «Queda la sorra enganxada al mecanisme / que ha elevat l’home que m’enterra.» Ballester anomena la mínima expressió d’allò que queda; tan sols les engrunes d’una vida, d’una possible realitat. Més endavant, a la segona part, «Tu», la poeta fa una dissecció –a partir dels casos gramaticals– de la soledat, de les complexes relacions humanes, de l’amor platònic, de la passió amorosa. En aquests poemes se’ns mostra la plenitud i la carència en el trànsit imparable dels sentiments, sempre inherents al sofriment però sense oblidar mai aquella voluntat de rescatar i de reflectir-hi tota la bellesa: «Quina passió no espera / –una altra desesperació / un nou intacte / una tímida olor que reverbera– / el trànsit?» I del sofriment, no esmentat, per dir, després, el dolor: «No sé perquè el dolor / es vol medir / amb la volada dels ocells», es qüestiona l’autora a «Tardor a Binibordellet», poema que trobem a «Els mesos del any». Com si el dolor només fos mesurable en proporció a la durada d’una vida. A la darrera part, «Últim reducte», Ballester evoca el record, no exempt de sabers i d’experiències, que la resistència a l’oblit ja ha convertit en escriptura, sempre «amb aquell mar guardat a la pupil·la».
Margarita Ballester, a Entre dues espases, aconsegueix conjuminar vida i escriptura, realitat i desig. I propiciar aquest lloc d’encontre per fer indestriables pensament i poesia. Aquest «comportament», el de donar unicitat al fet poètic, és el que voldríem constatar més sovint entre poetes i poesia.

(Article publicat a Caràcters, n. 31, abril 2005)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.