Viure, escriure, morir (sobre 'Entre dues espases', de Margarita Ballester)

Romera, Marc
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Alliberada de la pressió de l’èxit comercial, la poesia es pot permetre encara el privilegi de ser fidel a si mateixa i deixar-se de presses, de concessions que l’abarateixin o la martipolitzin. Es pot permetre el luxe de no vendre’s a base d’estirabots o carallotades obsessionadament encaminades a donar més relleu a l’autor que a l’obra que el representa. Tot i així són molts els poetes que cauen en la trampa de la recerca obsessiva del reconeixement negociant premis que esbombin el seu nom, publicant amb pressa perquè l’oblit no en rovelli el record entre llibre i llibre i fent-se veure i sentir a tort i a dret. Cap d’aquests defectes no embruta l’obra de Margarita Ballester, que malgrat la seva tardana aparició en el món de la poesia impresa ha sabut destil·lar sense pressa la seva obra i ara ens ofereix aquest tercer llibre, Entre dues espases, havent deixat que el lector s’hagi assedegat sobradament de nous poemes i els pugui gaudir sense aquella sensació de repetit, de beure sense set, que sovint provoquen els autors acceleradament productius.
Entre dues espases és una mena de passeig per la dolorosa constatació, marcada a cada pas per la presència constant, present i indefugible de la mort, que tot sembla moure’s entre una binaritat paradoxal que, paradoxalment, no té perquè ser binària. Així, aquell concepte rilkeà segons el qual la bellesa és presagi del que és terrible deixa de ser paradoxal perquè un concepte té cabuda dintre de l’altre; de la mateixa manera vida i mort són conceptes que s’incorporen l’un a l’altre i vida i escriptura es trenen en una unitat que Ballester intenta mostrar-nos no només a partir d’uns poemes tractats amb una elegància pulcra i quasi minimalista, aquella que tan sovint associem al silenci, sinó també amb un conjunt de textos amb prosa que acompanyen i i·lluminen els poemes i que sorgeixen de la necessitat de l’autora (convertida en necessitat per al lector) d’exposar uns conceptes sorgits de la racionalitat però també del bagatge cultural que expliquen aquesta integració de contraris de què ens parlen els poemes. Així també, poesia i prosa s’integren i es permeten una compatibilitat necessària que enriqueix el resultat unitari de l’obra i converteix allò que Ballester defineix com a entreteniment, la literatura, en una cosa bastant oposada, aquesta vegada sí, a la distracció. Perquè aquest llibre és més aviat un entreteniment que ens allunya de l’esbarjo mental que és la vida distreta per endinsar-nos en una profunda i alhora estètica reflexió sobre l’art, el concepte d’escriptura i la seva relació amb el viure, que és, també, anar morint des del primer moment i tenir-ho en compte sense caure en subterfugis esperançadors que ens neguin la constatació constant del present.
Dos llibres amb sis anys de difèrencia havien estat suficients per comptar amb Margarita Ballester com una de les veus a tenir en compte (no direm femenines perquè és de les poques escriptores d’aquí que no converteixen la seva feminitat en nucli o bandera de la seva poètica). Ara, nou anys després del darrer llibre, aquesta constatació es reafirma sense presses mentre ella parla a l’epíleg de Bartleby i de la veritable eternitat, la que consisteix en no escriure més ¿Una amenaça? Esperem que no. Però esperarem sense pressa.

(Article publicat a El País, el 3 de febrer del 2005)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.