Brutus major (sobre 'Cants' de Giacomo Leopardi, de Narcís Comadira)

Tubau, Pau Dito
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

La pietat extrema per la insignificança i la fragilitat comunes enmig d’una natura insensible no només converteix Leopardi en un contemporani constant, sempre ple d’atreviment, que no refusa ni defuig l’esforç de reduir al dedins del vers tant l’aridesa del pensament com la inquietant escassesa dels seus contrapunts, la imaginació i les emocions, els desigs dolçament il·lusoris o indeterminats i la intensitat amb què se sent tant el pas del plaer com el del dolor, sinó que empetiteix els epítets d’època amb què se’l tracta des de la història literària, romàntic, tràgic i heroic entre els més usuals i necessaris, o els assumeix com a tonalitats intenses d’una més lenta i vasta investigació sobre la naturalesa de les coses, una recerca fallida de les veritats amargues entesa com un combat actuant amb el pensiero dominante.
L’11 de març del 1826 Leopardi anota en l’incomparable diari Zibaldone di pensieri: «L’home –i així els altres animals– no neix per gaudir de la vida, sinó només per perpetuar la vida, per comunicar-la als altres que el succeeixin, per conservar-la. Ni ell, ni la vida, ni cap objecte d’aquest món no és pròpiament per a ell, al contrari, tot és només per a la vida. Espantós, però veritable proposició i conclusió de tota metafísica. L’existència no és per a l’existent, no té per fi l’existent, ni el bé de l’existent; i si aquest en tasta algun bé, és per pura casualitat: l’existent és per a l’existència, tot sencer per a l’existència, aquesta és el seu únic [sic] fi real.» D’aquesta afirmació, de la vida com un oci inútil i de les diatribes contra la felicitat, la fama, la glòria i els passatges en primera al paradís, Leopardi en fa una furiosa apologia apel·lant al silenci de la matèria i a la consciència de «la infinita vanitat de tot». D’això se n’ha dit pessimisme o nihilisme leopardians, però no deixa de ser curiós i encara contradictori que un descregut dediqui la seva vida a millorar tant la poesia que fa com el pensament que conté, o que, tribulacions biogràfiques en mà, s’hagi tractat d’assimilar les seves opinions amb les concomitàncies que presenten amb la seva desolada existència, un problema que ja el va enutjar en vida.

La mostra més completa
Potser la mostra més completa de l’evolució de Leopardi és l’últim dels grans cants, La ginesta o la flor del desert, el més llarg i més dens entre els seus poemes, prodigiós en multitud d’aspectes, summa poètica, moral, ideològica i encara cosmològica d’una generalitat tan mítica que inclou i tolera diverses interpretacions. En una atmosfera de matèries volcàniques i d’evocada runa humana, però ja sense efusions mortuòriament nostàlgiques i amoroses, una natura vil i omnipotent s’aboca al cicle constant de la destrucció mentre els humans encara creuen en el progrés. Leopardi afina la crítica a qualsevol rastre d’idealització i d’espiritualisme amb impassibilitat d’analista, s’identifica amb el capteniment quiet de la ginesta, abomina la falta de mesura dels seus contemporanis i els increpa amb un verí verbal tan punyent com tallant. No només accepta el menyspreu i la indiferència dels seus consemblants, a qui acusa de no voler veure les coses tal com són, sinó que emprèn una defensa de la justícia, la pietat i l’amor universal després de l’hecatombe que Carducci va llegir com un himne filosoficopolític. La novetat de la forma i la seducció del llenguatge són absolutes; i l’exili final, amb l’abandó de la perspectiva antropocèntrica, ja no és una negació heroica a l’estil del suïcidi de Brutus que havia cantat durant la joventut, sinó una síntesi d’oblit i permanència, de creació i d’anorreament en un desert de música erigit en nom de la futilitat i la insignificança.

Comadira i els Canti
La dedicació pública de Narcís Comadira a la traducció de Leopardi data de l’aparició de Poesia italiana, Antologia del segle XII al XIX, la qual va donar a conèixer fa gairebé vint anys. En aquell pròleg ja anunciava una particular predilecció per Leopardi, més que Dante i Petrarca, així com una futura versió íntegra dels Cants. Dues dècades després, la tercera part ja traduïda ha estat més o menys retocada i afegida a la resta de peces al costat d’una breu aproximació al perfil del poeta i de l’obra, uns comentaris sobre la traducció i diverses notes sobre cada poema, no gaires si es comparen amb la monumental al castellà de María de las Nieves Muñiz, en què el poeta ha preferit arraconar l’erudició i permetre’s alguns comentaris sobre passatges de la traducció: solucions lligades a les tradicions poètiques italiana i catalana, esments d’algunes millores de les segones versions i fins i tot pistes de significat per a la seva pròpia poesia.
Lletraferit de la A a la Z, Comadira ha vessat en els versos de Leopardi tot l’ofici adquirit amb els anys. Mètricament impecable, en un català que no renuncia ni als cultismes ni a la simplicitat, i amb la substitució d’algunes cantarelles al·literatives impossibles de traduir per algunes de noves que no hi són en la versió italiana, ha fet bona la màxima que tota nova traducció d’una obra clàssica només té sentit si supera l’anterior, ja sigui en fidelitat a l’original o en un escreix de fluïdesa, imaginació i enginy.

(Article publicat al diari Avui, l'1 de juliol del 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.