Mirar endins (Sobre 'Enllà de la mar', d'Esperança Camps)

Usó, Vicent
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Què es pot fer quan el mot futur ha perdut tot el sentit? La Clara Llabrés topa amb aquesta pregunta un dia qualsevol, a la sortida de la clínica on li han diagnosticat un càncer de pit. I decideix afrontar sola els dies d’incertesa que li cauen a sobre, inesperadament buidats del contingut que hi preveia. Una decisió poc habitual, que no acaba d’entendre el Sergi, company seu, ni tampoc Na Luisa, la dona que i trau la pols de la casa i esdevé, sobretot aleshores, una ombra silenciosa i tutelar. Instal·lada en l’espaiosa solitud d’un àtic de la ciutat de València, la protagonista ataülla el passat, la Menorca de la infantesa, i passa revista a les fites essencials que li han marcat la vida: la mort traumàtica del germà, la follia del pare, els capvespres a Sa Farola. Els records més llunyans es barregen amb altres de més recents:
l’estada a Barcelona, l’inici de la relació amb el Sergi, els viatges a l’illa, la fuita cap a València, ella sola, la renúncia del company, per amor d’ella, a un futur professional que s’intuïa esplèndid, i, finalment, la decisió d’encarar sola la malaltia, sense crosses –garrosses, en diu ella– de cap mena.
Esperança Camps (Menorca, 1964) debuta com a narradora de ficció amb Enllà de la mar, una novel·la valenta que encara sense complexos un tema gens còmode: el càncer, una de les malalties característiques del segle XX i, encara, d’aquests inicis del XXI. Una qüestió rarament abordada per la literatura actual: hi és, no obstant, a Purgatori, tot i que Joan Francesc Mira en dóna un tractament més aviat simbòlic. La visió de Camps és diferent –més realista, en diríem– i empra per enfrontar-s’hi un llenguatge elegant, auster i precís, que modela el viatge introspectiu que enceta la protagonista quan els medicaments que li han inoculat en la darrera sessió de quimioteràpia comencen a desencadenar els traumàtics processos habituals. La malaltia i les diferents escales de la teràpia hi són presents sense estridències, defugint qualsevol temptació de morbositat, amb la contundència íntegra del seu pes fatal sobre les vides dels afectats, però amb la sòbria elegància d’un discurs que defuig tothora el victimisme. Sobre aquestes bases, Camps construeix el discurs narratiu intercalant episodis que provenen d’àmbits temporals diversos i ho fa amb pols ferm i segur, i serva a estalvi les referències fonamentals perquè el lector derive còmode en l’espiral en què s’hi encadenen. Potser agrairíem un final més explícit, si més no pel que fa a algun dels fils fonamentals, però aquest detall no trau que ens trobem davant d’un magnífic debut, d’una obra madura –ja– d’una autora debutant a la qual no hauríem de perdre de vista.

(Article publicat al diari Avui, el 15 d'abril del 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.