Humor i traducció

Cano, Carles
Quaderns Divulgatius, 29: XIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya

 

Com que a la taula ja hi ha una traductora i dos periodistes-escriptors, jo parlaré en qualitat de narrador oral, de contacontes.
Contar és, en certa manera, traduir.

1. Traduir la història al teu llenguatge expressiu i al del teu públic i a la situació de comunicació en què et trobes

No és el mateix, evidentment, contar a una associació de mestresses de casa que a una classe de cagonets de tres anys, a una de 1r d’ESO o en un cafè a les 12 de la nit. Però en qualsevol cas, has de fer teu el conte, donar-li el teu color, les teues paraules, que sone autèntic, que ixca de dins, no impostat. En un conte, això és molt important, això fa creïble la història i fa que el que escolta senta el conte com si el contador l'estiguera inventant per a ell. És clar que açò no és més que una il·lusió, perquè habitualment els contadors no escriuen les seues pròpies històries i si les escriuen, en conten moltes altres que no són seues com és el meu cas, però sí que és absolutament necessari haver fet teua la història, haver-la traduïda al teu llenguatge per a poder transmetre-la, per arribar a qui escolta.

2. Alguns contes tenen llengua

Una volta que el contador ha decidit que contarà aquella història perquè li ha tocat el cor, o perquè l'ha fet plegar-se de riure o perquè s'adiu amb la seua concepció del món o per qui sap quina altra misteriosa raó, si és un contador bilingüe té un altre problema: decidir en quina llengua el contarà. Açò és un problema relatiu perquè moltes vegades decideixen per tu, o decideixen les circumstàncies. Seria absurd contar en català a Conca, on vaig estar fa un mes, o contar en castellà a una escola de línia en català; però altres voltes el problema no és aquest. Altres voltes el problema és que aquell conte que t'agrada i que aniria tan bé en aquell moment no te'l saps en la llengua en què ara estàs contant ja siga en castellà o en català i és tan bonic, o tan divertit, que un dia decideixes traduir-lo i contar-lo en l'altra llengua i aleshores t'adones que no és això company, no és això, que no pots, que aquell no és el conte: la gràcia, el ritme, la música que tenia en l'original, els ha perdut. Que aquella versió que has fet s'assembla molt poc a l'original, li falta l’esperit.
Passa especialment en contes que tenen parts rimades o cançonetes, però també en aquells que tenen un fort component tradicional perquè, és clar, com tradueixes:

Jo vull, fetge de bou Quiquiricou
Que la boca me cou
O si no em moriré!

D'un conte popular valencià que es diu El cigronet,
O el diàleg que sostenen el príncep i Mariquilla en La mata de albahaca, un conte popular espanyol:

Niña que riegas la albahaca
¿Cuántas hojitas tiene la mata?

Caballero del alto plumero
tu que sabes leer y escribir
Y sumar y restar
¿Cuántas estrellitas hay en cielo
Y arenitas en el mar?

Y el beso del encajero
¿Estuvo malo o estuvo bueno?

Y el rábano por el culo,
¿Estuvo blando o estuvo duro?

És a dir, hi ha coses que no importa en la llengua que les contes funcionen perfectament i altres que, almenys per mi, no pots contar-les sinó en aquella llengua en què les has après.

3. Humor i traducció

Jo no concep una taula redona que es diu «Humor i traducció» sense una bona dosi de rialles. I com que havia posat en el resum de la ponència, Un conte de traductors, o millor dit com tradueixen o interpreten dos persones uns mateixos gestos, us el contaré I també un acudit de confusió idiomàtica que crec que us agradarà.

La disputa per senyes
Diuen i conten i conten i diuen que hi hagué un rei musulmà que, assabentat que el seu veí l’emperador de Bizanci volia envair el seu regne, va decidir enviar-li un missatger que sol·licitara la pau. Per a l'elecció de l'ambaixador consultà els seus visirs i dignataris més il·lustres però, mentre que els diferents consellers li anomenaven els més famosos i nobles cavallers de la cort, un d'ells romania en silenci. El rei, aleshores s’hi adreçà i li va dir:
–Per què calles?
–Perquè no crec que hages d'enviar cap d'aquells que t'han aconsellat
–li respongué.
–I a qui creus tu que deuríem enviar?
–A en tal –i féu menció d'un home fosc, sense noblesa ni eloqüència.
El rei, ben empipat li cridà:
–Vols fer burla de mi en un assumpte de tanta importància?
–Al·là em guarde d'això rei i senyor! Vós el que desitgeu és enviar una persona que tinga èxit en l'ambaixada i per això, jo, després d'haver reflexionat molt, crec que només aquest que t'he anomenat aconseguirà el que vols, ja que és un home amb molt bona estrella i tots els assumptes que li has encomanat els ha resolt sense necessitat d'eloqüència, ni noblesa ni valor.
El rei, convençut, va dir:
–Dius veritat –i encarregà a aquell home fosc tan alta missió i el va enviar cap a Bizanci.
Quan l'emperador cristià sabé que un ambaixador musulmà s'acostava, va dir als seus dignataris:
–Sens dubte aquest ambaixador serà el més il·lustre i gran de tots els musulmans. Sabeu que quan arribe el faré comparèixer a la meua presència abans d'hostatjar-lo i li faré algunes preguntes. Si em contesta sàviament, l'hostatjaré i atendré les seues peticions; però si no em comprèn l'expulsaré sense fer cas de la seua ambaixada.
–Quan va arribar el missatger, fou portat a presència de l'emperador, i una vegada que havien intercanviat les salutacions, l'emperador assenyalà el cel amb un sol dit. El musulmà li contestà assenyalant el cel i la terra. Aleshores, el cristià amb el dit apuntà cap al rostre del musulmà; i aquest assenyalà amb dos dits cap al rostre de l'emperador. Per últim el cristià li mostrà una oliva i l'ambaixador li ensenyà un ou. Després d'açò, l'emperador es mostrà satisfet i solucionà l'assumpte a plena satisfacció del musulmà i li va retre els més alts honors.
Els dignataris de l'emperador li preguntaren:
–Què li has dit? I per què has accedit a les seues peticions?
–Mai de la vida no he conegut una persona tan sàvia! Jo li he assenyalat el cel dient-li: «Déu és un i està en el cel» i ell assenyalà cap al cel i la terra dient-me: «Ell és un i està en el cel, però baixà a la terra.» Després vaig assenyalar cap a ell amb un dit, dient-li: «Tu i tots els que són com tu provenen d'una sola persona», i ell m’assenyalà amb dos dits per a dir-me: «T'equivoques, provenen de dos: Adam i Eva.» Més tard li vaig mostrar una oliva dient-li: «Contempla quina meravella ha creat Déu, que d'ací naix un arbre.» I ell em va mostrar un ou com dient: «Més admirable és la natura d'aquest, que d'ací naix un animal.» Com no anava a entendre-m'hi i solucionar els assumptes d’un home tan savi?
Quan el musulmà retornà amb els seus, el rei i els seus consellers li preguntaren com li havia anat l'entrevista. Digué:
–Per Al·là!, en tota ma vida he vist persona més estúpida i ignorant que aquell cristià! Només arribar em digué: «Amb un sol dit t'alce així», i jo li vaig retrucar: «Jo t'alce amb un dit així i te tire contra terra així.» Aleshores em va dir: «Te trauré un ull, amb aquest dit, així», i jo li vaig respondre: «I jo et trauré els dos, amb els meus dits, així.» Després d'açò digué: «Només puc donar-te aquesta oliva, que és l'únic que m'ha sobrat del menjar.» Jo li vaig contestar: «Pobre desgraciat, estic millor que tu, ja que a mi encara em queda un ou.»
Es va espantar i solucionà ràpidament el meu assumpte.
I així va ser com signaren la pau, parlant sense entendre's. Imagineu si fórem capaços de parlar i d'entendr'ns.
I conte contat, conte acabat i per la ximenera se n'ha anat fugint el gat.

4. La confusió fonètica, un recurs humorístic

La confusió fonètica o semàntica sempre ha propiciat malentesos i situacions hilarants; així són famosos alguns «Com es diu en tal idioma...» més o menys afortunats. Alguns dels que a mi em fan gràcia serien aquestos:

Com es diu en xinès: Immaculada, quin vestit tan bonic que portes?
–Xé Conxín, quin conjunt! (Que a la valenciana sonaria així: Che Conchín quin conchun.)

O com es diu en zulú: L'àvia s'ha mort d'una indigestió de marisc?
Doncs:
–Iaia tumba, gamba xunga!

I per acabar voldria contar un acudit de confusió idiomàtica, millor dit de com per desconèixer les diverses varietats lingüístiques d'una llengua, en aquest cas del francès, es poden produir algunes confusions divertides.

Un anglès va viatjar per negocis a París, i una volta que era allà es recordà de com plovia a la capital francesa i que havia oblidat la seua gavardina. De manera que s'adreçà a un gendarme per demanar-li on podia comprar una gavardina, une capote.
Monsieur, s'il vous plaît, oú est­ce que je peux acheter une capote?
Là­bas, aux grands magasins.
L'anglès no es refiava de les gavardines franceses i aleshores va demanar al gendarme per una gavardina anglesa.
Une capote anglaise.
Ah, une capote anglaise? Alors à la pharmacie.
L'anglès mirà estranyat el gendarme i pensà: Com són de rars aquestos francesos –perquè desconeixia que une capote anglaise en argot
és un preservatiu. Allà que se n'anà, a la farmàcia, i el farmacèutic li preguntà què volia
Une capote anglaise –digué.
Ah. Très bien. Quelque chose spécial?
Oui. Une capote anglaise, noire.
El farmacèutic no s'ho podia creure, mai no li havien demanat un preservatiu negre i, tot estranyat, li preguntà:
Noire? Mais, pourquoi noire?
Ma femme est morte.
Ah, quelle délicatesse, quelle délicatesse...

______________________________________________________________________________________________
Carles Cano. Llicenciat en filologia catalana, és autor d'un gran nombre de llibres per a infants i joves. Ha treballat com a guionista per a ràdio i televisió. Ha participat en tallers d'animació a la lectura i ha actuat de contacontes a l'Estat espanyol i a fora. Ha rebut diversos premis literaris.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.