La traducció de textos d'humor

Pera, Marta
Quaderns Divulgatius, 29: XIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya

 

Davant la perspectiva de la traducció d'un llibre o d'una pel·lícula d'humor, el traductor, generalment, es posa en guàrdia. O com a mínim, per molt que l’engresqui el projecte, sap que es troba davant d'un repte. A més de passar un text –escrit o parlat– d'una llengua a una altra per fer-lo arribar al lector/espectador, en el cas del text «d’humor» també s'ha d'aconseguir una reacció per part del receptor semblant a la que obté el text en llengua original, com en qualsevol traducció, però ara aquesta reacció a més de ser emotiva, intel·lectual o estètica, també ha de ser humorística. Això vol dir que el traductor ha d'aconseguir que el receptor rigui o, almenys, que «hi trobi la gràcia». Així com en el text (o l'audiovisual) de creació és més fàcil fer plorar que fer riure, en la traducció passa igual. I a més, els traductors ens trobem sovint amb una dificultat afegida molt típica dels textos d'humor: allò que en la llengua original fa riure, traduït –més o menys literalment–, no en fa.
De manera que, davant d'un text d’humor, el traductor es posa en guàrdia perquè sap que, a més de fer la seva feina de passar els continguts d'una llengua a una altra, haurà de crear nous continguts que equivalguin als originals perquè els receptors del llibre/audiovisual traduït s'ho passin igual de bé que els receptors del llibre/audiovisual original. En l'audiovisual, a més, es veu la cara dels personatges i sovint se senten les rialles del públic, de manera que, si no fa riure, pot ser penós. I el traductor també sap, normalment, que hi dedicarà moltes més hores i que s'espremerà molt més el cervell i que cobrarà el mateix que si no fos un text d’humor. Per això es posa en guàrdia.
Així i tot, la narrativa d'humor no sempre presenta dificultats especials. Hi ha cert «sentit de l’humor» que, en més o menys grau, compartim tots els habitants del món occidental i aquests «universals humorístics» es poden transvasar fàcilment d'una llengua a l'altra. En aquest cas es tracta d'un humor de situació: se'ns presenten comportaments de personatges o situacions universals –gracioses, còmiques, grotesques, incongruents, inesperades, fora de context, inadequades, irracionals, il·lògiques, exagerades...– i el traductor s'ha de limitar a portar-les a la seva llengua. L'efecte humorístic està garantit perquè va implícit en la mateixa situació. Ara bé, quan l'humor depèn de referents culturals no compartits o quan es basa en jocs lingüístics, cosa que passa sovint, la cosa es complica.
Ho il·lustrarem amb exemples trets sobretot de la novel·la Wilt s'ha perdut de Tom Sharpe (Columna 2004) i d'episodis de la sèrie nord-americana Casats i amb fills que emet TV3 des del 2004.
Com exemple del primer cas (humor «situacional»), al llibre Wilt s'ha perdut –el 4t títol de la sèrie Wilt– ens trobem un personatge –el protagonista– que en si mateix és còmic perquè encarna fins a l'exageració una sèrie de característiques que el fan «graciós», per no dir ridícul, i sobretot quan l'autor ens el presenta a través dels ulls de la seva dona, que el considera «rutinari, poc ambiciós, que beu massa, conservador, sense iniciativa, sense líbido, maldestre, inútil...». Un cop tenim un personatge d'aquestes característiques rodejat d'altres personatges que també encarnen prototipus divertits, i sovint caricaturescos (però que, és clar, ens recorden gent que coneixem) i l'autor els confronta i els posa en conflictes i sovint en situacions límit (especialitat de Tom Sharpe: enfilar-se i recargolar la situació al màxim), la rialla expansiva, o com a mínim el somriure inevitable dels més retrets, estan garantits. Fins aquí la traducció fa la funció estricta de pont entre dues llengües sense més complicacions. Aquestes situacions fan tanta gràcia a Anglaterra com als Estats Units, a Catalunya com a Alemanya, perquè es basen en el fet de posar en ridícul i trobar incongruències a la societat del món occidental. I insisteixen en una sèrie de temes que tots coneixem i compartim, i que arrenquen la rialla fàcil: el sexe, la religió, la política... A Wilt, per exemple, l'autor fa servir la ironia per desvetllar les contradiccions i la hipocresia socials. El mateix cas és el de les altres traduccions d'humor que he fet últimament, la novel·la El millor que li pot passar a un croissant de Pablo Tusset (Columna 2003), on, entre altres coses, es fa un retrat irònic dels pijos de Barcelona, i en aquest cas la traducció encara ha presentat menys dificultats perquè les situacions són molt més pròximes (l'acció de la novel·la passa a Barcelona) i la llengua i els referents culturals també; i la sèrie americana de televisió Casats i amb fills, on ens trobem una família típica americana formada per uns personatges estereotipats, caricaturescos, que en si mateixos ja fan riure, i aquí, a més de la seva personalitat còmica, també comptem amb la imatge, les expressions de la cara i les entonacions, que aporten molta informació i a més, ras i curt, fan riure.
Tornant al Wilt, per exemple, en una escena ens trobem d'una banda els personatges de les quadrigèmines filles de Wilt:, aparentment quatre nenes encantadores de 14 anys, però que de fet són quatre mosses sense pèls a la llengua, malparlades, amb un interès precoç per tot el que estigui relacionat amb el sexe i una habilitat especial per portar qualsevol conversa cap a aquest terreny, amb un fort sentit crític antireligiós, antiamericà i antibel·licista. Al començament de la novel·la aquestes quatre noies acompanyen la seva mare als Estats Units a casa de l'oncle Wally, que és un home profundament religiós, Pare Fundador de l'Església del Senyor Vivent, ex pilot de les Forces Aèries dels Estats Units, empresari, racista i homòfob, un americà patriòtic que vota republicà, guarda les aparences i té una col·lecció d’armes de guerra que servien per «rostir els comunistes com pollastres» i per «exterminar els micos grocs» i el seu ideal és «convertir el món en un lloc segur a base de destrucció massiva». Ja es veu de lluny que, en qualsevol situació que es trobin les quatre noies amb en Wally, l’humor està garantit. Per exemple, quan les quatre mosses es posen a explicar a l'oncle Wally amb tot detall, sense que vingui gaire a tomb, el que la seva professora de biologia els ha dit sobre «la funció del clítoris en les trobades íntimes entre dones» i que «és partidària de la pràctica de la masturbació» perquè «és més segura que les relacions sexuals amb homes», ens trobem en una situació còmica per inesperada i una mica fora de context: quatre adolescents aparentment ingènues que quan obren la boca diuen sempre el que pensen, i normalment el que pensen ofendrà els seus interlocutors. I farà gràcia als lectors. I ho posa fàcil al traductor.
Fins aquí la traducció de l’humor no té per què presentar cap problema. Ara bé, quan aquestes situacions humorístiques es basen en referents culturals no compartits és quan es presenta la dificultat. En aquest cas la feina del traductor és interpretar el context i adaptar-lo a la llengua d’arribada amb més llibertat.
Ja se sap que ens trobem a la societat de la informació i a més estem sotmesos a molts productes de masses originaris dels Estats Units i d'Anglaterra, i això facilita les coses. Per exemple, quan a la novel·la Wilt, parlen de la Wilt Connection (referint-se a un suposat assumpte de narcotràfic), o diuen Kojak a un policia, o a la sèrie Casats i amb fills fan referència a algú que s'assembla al gosset de les Hush Puppies, no cal buscar cap equivalent perquè el públic català ja sap de què es parla. Igualment, en una escena de Wilt on es fa el joc de paraules Greenpeace-Greenwar («des de la cadira de rodes havia dit que, si ella representava Greenpeace, ell s'esgarrifava només de pensar què seria Greenwar») es pot deixar en original perquè és important la referència a Greenpeace i una gran majoria de lectors poden identificar l'acudit, encara que no sàpiguen gaire anglès.
Però també passa sovint que ens trobem amb referents (parlem de factors culturals, no lingüístics) desconeguts aquí, i llavors el lector/espectador que no identifica l'al·lusió es perd alguna cosa. I si bé el que es perd és desconegut aquí, no es pot substituir per un equivalent massa nostrat perquè seria estrany que uns personatges anglesos o americans fessin referència a algun producte català o a algun presentador de TV3, posem per cas.
En aquestes situacions es pot optar per buscar un altre referent equivalent que sigui tan conegut aquí com a la societat anglosaxona (per exemple, si es parla d'un cantant (melòdic i carrincló) poc conegut aquí es pot substituir per Julio Iglesias, una cadena de restaurants d’entrepans molt coneguda als Estats Units però que aquí no existeix es pot substituir per Burger King o Mac Donalds, o, segons el cas, i si no es vol fer publicitat, pel genèric «hamburgueseria».)
Aquest és el cas d’una ocasió a Casats... en què l'Al, el protago-nista (que en aquest cas ha d'assistir a una sessió de lluita entre dones), havia d'«untar el cos d'unes dones que ni el senador Packwood grapejaria». Amb això l'espectador americà entén que les dones no són gaire atractives perquè sap que el senador Packwood ha estat acusat d'assetjament sexual i en el seu llarg historial ha demostrat que no té gaires manies a l'hora de tocar una dona. Però, és clar, si es deixa així l'espectador català mitjà no sap com són aquestes dones perquè no relaciona el nom de Packwood amb res. En aquest cas es va subs- tituir Packwood per Clinton, ben conegut aquí, que també combina un càrrec polític amb escàndol per conducta sexual.
En una altra ocasió a l'Al li ha desaparegut el cotxe i per recuperar-lo truca a la policia dient que l’hi han segrestat, i el descriu:

AL: «Alçada? Aaa doncs aaa... una mica més d'un metre..., un i mig d’amplada..., treu fum per darrere, pesa dues tones...»

I l'agent de servei li pregunta si és l'Oprah (Winfrey) o la Delta Burke, una presentadora de televisió i una actriu de sèries molt conegudes per l’espectador nord-americà, que les té com a referents de dona més aviat grossa. Ara bé, aquest detall pot ser desconegut per l'espectador mitjà de Catalunya i per tant s'haurà de prescindir d'aquests dos noms però s'haurà de conservar el referent de dona grossa, que és la «gràcia» de l'acudit. L'Al parla d'un cotxe i l'agent creu que es tracta d'una dona. El diàleg va quedar que l'agent li pregunta si es tracta d'una cantant d'òpera o si és la Roseanne. Llavors ell aclareix que no, que és el seu cotxe. Tant el genèric «una cantant d'òpera» (que a més anava de primera per l'ajust) com la Roseanne, coneguda tant per l'espectador català com pel nord-americà, són referents de «dona grossa».
Una altra opció en cas de referents desconeguts, és l'adaptació dels referents culturals al públic d’arribada. Buscar referents que no tinguin res a veure amb l’original però que aquí siguin comprensibles i, en el cas que ens ocupa, que mantinguin la comicitat de la frase o la situació. (Seria el cas que acabem de veure on hem substituït Oprah per «una cantant d’òpera».) Aquí entrem en un terreny més delicat perquè el referent, si no és genèric, no pot ser massa nostrat, ja que seria incongruent per al lector/espectador (per exemple, que un policia americà parlés de l'actriu Amparo Moreno).
En una ocasió, a Casats..., volen ensenyar la nina de goma que en Bud, el noi gran, té a la seva habitació, a un nen més petit que la família ha adoptat.

KELLY: Come here, Seven... We’ll take him up to Bud’s room. Have you ever seen a rubber woman?
BUD: Isis is not rubber. She’s breathable latex... and she breaks just like a little girl.

En aquest cas el personatge cita una frase d'una cançó de Bob Dylan –she breaks just like a little girl–, que si es deixés en original també seria identificable per un sector dels espectadors, però és inviable deixar-la en original perquè llavors tot el públic que no sap anglès es perd el significat. I en cas que la traduíssim, es perdria tant la gràcia com la referència a la cançó original.
El diàleg va quedar així:

KELLY: Vine, Seven. Anirem a l’habitació d’en Bud. ¿Has vist mai una dona de goma?
BUD: L’Isis no és de goma. És de làtex respirable... i fràgil com una noia de porcellana.

Vam recórrer a «la noia de porcellana», expressió fàcil de relacionar amb una cançó pels de la generació que reconeixerien la frase original de Dylan. I alhora l’expressió és prou genèrica perquè a ningú li passi pel cap que un noi americà fa referència a una lletra de Pau Riba. Tot i que la referència hi és.
A més, en la traducció d'humor al català ens trobem una dificultat afegida. Sovint tenim paraules ben vives en la llengua col·loquial que ens servirien per resoldre un joc lingüístic, però són calcs del castellà i no les podem fer servir perquè no són al diccionari. Sovint tenim una solució divertida i que funciona, però l’hem de descartar per no normativa i n’hem de buscar una altra que potser no serà tan àgil.
L'humor en si és «desenfadat» i no podem transmetre'l amb una llengua «encarcarada». (A El croissant, per exemple, hauria rebaixat el to d'humor fer servir paraules normatives en comptes dels castellanismes que es fan servir en les situacions reals: xupito, careto, mosquejar­se...)
Un exemple d'aquest cas és una ocasió en què la Kelly (Casats...) ha de participar en un concurs televisiu sobre esports, i el seu pare li pregunta què sap d'esports. Ella, que mentalment és més aviat limitada, diu que només sap que «golf spelled backwards is flog»: Si diem «golf al revés és flog» (fantàstic per l'ajust) es perd la gràcia i la connotació eròtica perquè «flog» en català no vol dir res. En aquest cas hi havia la temptació irresistible d'associar «golf» amb «golfa», que permetia un joc lingüístic i també té una connotació sexual. Però, és clar, «golfa» (=pícara, etc.) és una paraula castellana (tot i que trobem aquesta paraula al diccionari català amb un altre sentit). Però com que amb el significat castellà també es diu aquí en registres col·loquials i la forma no és estranya «al geni de la nostra llengua», vam cedir a la temptació per preservar un joc de paraules semblant, de manera que la frase va quedar així: «"Golf" més una "a" és "golfa".» I l'expressió s'aguanta, sobretot, perquè és una paraula que a la Kelly, si visqués a Catalunya, segur que l'hi haurien dit una pila de vegades.
En el cas de jocs de paraules, ens trobem que alguns es poden conservar literalment i es manté l'humor, d'altres s'han de canviar una mica perquè amb la traducció literal perden la gràcia (el cas del «golf» i «flog/golfa») i d'altres s'han de canviar del tot.
Quan es tracta de jocs lingüístics, si la traducció més o menys literal no és viable –o sigui, perd la gràcia que té en la versió original–, es tracta de centrar-se, més que en què diu el text, en quin efecte produeix en el receptor. I en quins mitjans lingüístics han contribuït a aquest efecte. De manera que en els jocs de paraules el contingut passa a un segon pla, i compten més els jocs fonètics, els dobles sentits... I es poden resoldre de diferents maneres.
a) Transvasament literal (si conserva el sentit lúdic): si la mateixa traducció o equivalent semàntic, gramatical o lingüístic pot causar el mateix efecte, endavant. Per exemple, a la novel·la Wilt tenim una escena de les quatre bessones amb un capellà, i elles li pregunten què és Déu. Ell es queda sense paraules, però la seva dona, també molt beata, resol la qüestió dient «Déu és amor» (God is love). Llavors les bessones comencen a mostrar-se interessades en la conversa i li pregunten: «Do you make God?» (Vostès fan Déu?), que també permet una traducció literal i queda tan absurd com en l'original. Davant l'estranyesa dels interlocutors, les bessones s'expliquen: si la gent fa l'amor, i Déu és amor, per pura lògica, les parelles «fan Déu».
b) Adaptació del joc de paraules: quan el traductor veu que la traducció literal no funciona, es fa una anàlisi detallada del text i s'identifiquen tots els elements lingüístics que aportin alguna cosa a l'humor.
Per exemple, en una escena de la pel·lícula Austin Powers, el protagonista està mirant el cel, de nit, amb una noia i li assenyala una estrella i li diu: «And that's Uranus.» (Està dient alhora: Allò és Urà/Allò és el teu cul). Aquí s'havia de trobar un asolució amb un doble sentit: que es pogués dir assenyalant una estrella i que tingués alguna connotació sexual. La solució va ser: «I allò és el mont de Venus.»
c) Creació d'un nou joc de paraules o doble sentit: es busquen elements equivalents en la llengua d'arribada.
Un exemple: en un episodi de Casats... l'Al ingressa a l'hospital perquè li han de fer una «incisió circular» a la columna, però hi ha un malentès i resulta que en comptes de la «incisió circular» li fan la «circumcisió». I després de l'operació l'Al ha de tenir un mes el penis immòbil perquè no se li obrin els punts. El cas és que quan torna a casa tothom li diu el mateix: «What's up?» Aquesta pregunta, tot i que l'hi fan en to animós, fa posar de molt mal humor l'Al, per la insinuació de moviment cap amunt de la preposició «up». I cada vegada que li fan aquesta pregunta i ell s'enfada, fins al punt de l'amenaça amb agressivitat, el públic riu. La traducció d'aquesta pregunta ha de ser una expressió molt normal i familiar, perquè l'hi fa tothom: el metge, la infermera, la seva dona, els seus fills, els veïns... Però és clar, si en català traduïm el What's up? per un «Com va?», que seria una traducció ben normal en la majoria de situacions, queda estrany que l'Al s'enfadi tant i que el públic rigui. Ens vam decidir per l’expressió «Aixeca l'ànim», que és prou normal perquè tots la diguin i té la connotació de «pujar, anar amunt» que tant molesta l'Al en la situació en què es troba. També es podria haver dit «Amunt i fora» (que tot i la intenció de donar-li ànims l'hauria fet enfadar molt) però com que no és tan corrent potser s'hauria fet estrany que la diguessin tots i tantes vegades.
I de tant en tant ens trobem jocs humorístics aparentment impossibles de traduir, d'aquells que d'entrada són la desesperació del traductor, que no sap pas com se'n sortirà ni si se'n sortirà. Són bromes que funcionen en una llengua i en una altra no, i en alguns casos la imatge encara complica més les coses perquè no te'n pots escapar de cap manera. Aquest va ser el cas, en un episodi de Casats..., en què la Kelly troba un anunci al diari que diu que per cinquanta «cas» (50 «K») poden tenir un Mercedes. (K = 1000: 50 K = 50000 dòlars), però la Kelly, que té uns processos mentals peculiars, entén
que si reuneix 50 lletres «K» li donaran un Mercedes. ¿Això com ho tradueixes, perquè tingui una mica de sentit? (L'anunci del diari ha de tenir sentit) I perquè, a més, tingui un doble sentit: la Kelly entén una cosa absurda. Per embolicar més la troca, la noia diu que començarà retallant les «cas» de les cartes que envia l’escola a casa, dient que «la Kelly és un kas klínik» (paraules amb «c» escrites amb «k» en el guió: aquí l'actriu de doblatge havia de pronunciar les paraules de manera que s'entengués que ella es pensava que s'escrivien amb «k»). ¿Com es podia resoldre, aquest embolic humorístic? ¿Com justificar a l'espectador català que veia que ella buscava «cas» per pagar un cotxe, que ella havia entès malament un anunci del diari que era ben raonable per als lectors «normals»? Aquesta vegada la filigrana va consistir a convertir les «cas» en «lletres». A la versió catalana l'anunci del diari deia que podies tenir un Mercedes per 50 «lletres iguals».
«Lletres» també té un doble sentit: l’anunci del diari es refereix a pagaments, terminis, però la Kelly entén «lletres» com a «signes gràfics de l’alfabet», i com que han de ser «iguals» es decideix per la «k», que és la més «abundant» (segons ella) a les cartes de l'escola. I quan semblava que la conya havia quedat, amb més o menys fortuna, resolta, al final de l'episodi, al diari en comptes de 50 K diu 50 G (=bitllets de mil), i com que la Kelly ho torna a entendre malament, s'havia de trobar una altra solució que tingués el doble sentit també de lletres i diners. Però és clar, no es podia repetir la solució «lletres». Per sort s’acaba l’episodi i ja no es veu com ella comença a col·leccionar «ges». A la versió catalana la cosa va quedar amb «cinquanta dels grossos», i ella entén que ara les lletres han de ser majúscules.
En fi, tot i que d'entrada el traductor d'un text d'humor no les té totes, sovint s'engresca amb la feina, hi dedica hores i hores, i a sobre, s'ho passa bé. En definitiva, traduir humor sempre és, sobretot, entretingut.

______________________________________________________________________________________________
Marta Pera. Traductora free lance d'obres literàries i audiovisuals de l'anglès i de l'alemany. Llicenciada en filologia anglesa, ha traduït al català, entre altres, Henry James, William Faulkner, Virginia Woolf, Katherine Mansfield, Joseph Conrad, Robert Musil, Ernst Jünger i John le Carré. Tradueix i ajusta pel·lícules, documentals i sèries per a Televisió de Catalunya des de 1986.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.