La traducció, un acte crític

Pons, Arnau
Quaderns Divulgatius, 29: XIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya

 

«La polèmica és de l'ordre de la retòrica, i de la sofística. La crítica és un exercici d'identificació de les estratègies, i de denúncia dels efectes de poder. En aquest sentit, la crítica és del tot oposada a la polèmica, que és una maniobra per obtenir poder. És la crítica, i no pas la polèmica, que és filològica, en el sentit de Sòcrates. D'aquesta manera, totes dues són batalladores, però ni els mitjans ni els objectius són els mateixos. La polèmica treballa per adormir, endormiscar l'esperit crític i així poder vèncer l'altre. La crítica, com a facultat deixondidora, treballa per trobar el sentit, treballa la intel·ligibilitat, i la historicitat d'aquesta intel·ligibilitat. L'ètica no és la mateixa. Tampoc la política.»

HENRI MESCHONNIC
Spinoza, poema del pensament

«La traducció poètica, molt més lliure en la recomposició que no pas cap altra, permet de comprendre l'escriptura poètica precisament
allà on ha d'afrontar l'obstacle d'un altre text ja escrit, sense veure's obligada a reprendre'l o a citar-lo implícitament, tal com ho fa (d'una manera més o menys sensible) el poema.»

JEAN BOLLACK
Poesia contra poesia

«[...] i es recordava d'una vegada que havia mirat d'apunyegar-se les orelles per haver-se fet una trampa en una partida de croquet que es jugava contra ella mateixa, perquè a aquesta curiosa criatura li plaïa molt de suposar que eren dues.»

LEWIS CARROLL
Alícia en terra de meravelles (Traducció de JOSEP CARNER)

He pensat que faria bé si us llegia, de bon començ, uns quants poemes d'altri traduïts per mi. Que ens escometi broixa, la poesia. No hi ha res de més polític, potser, que una taula quan hi regeix la lletra. I encara més si hi acut, al seu voltant, tot un esplet de persones disposades a la discussió, esbatanades per una lectura imprevista de traduccions de poesia, amb el convenciment que tot això pot arribar a tenir un caire profundament crític –pel fet que hi ha quelcom que ve de fora. Per enfortir el repte. Només cal fer-lo despuntar. En el fons la poesia viu d'aquesta fal·lera, la d'una xenofília (paroxística) com no n'hi ha gaires. Si ara us faig avinents les meves provatures, és a fi de fer-vos palesa amb la veu (la més mortal de les nostres projeccions) els moments de silenci i d'esbatec –o els minuts de sorra memorial– d'aquesta pràctica traductora. Es tracta d'uns poemes que miren de dreçar-se'm després d'haver sorgit d'uns altres que porten, respectivament, els noms i les mans de Paul Celan i d’Óssip Mandelstam, dos poetes que escolto des de fa molts anys d'una manera extremament atenta. Això que ara sentireu són –i crec poder- ho dir com cal– els pòsits d'una significació interior. La traducció de poesia demana saber trobar, segurament, aquest punt des del qual es pot fer l'elogi de la llunyania

[Paul Celan, Cascall i memòria (1952)]

«Elogi de la llunyania»

Dins la deu dels teus ulls
viuen les xarxes dels pescadors de la mar delirant.
Dins la deu dels teus ulls
l’oceà manté encara el que ha promès.

Aquí llenço jo
–cor que ha estat entre els homes–
els meus vestits
i abandono la lluïssor d’un jurament:

Com més negre en el negre,
més nu estic.
Només desertor sóc fidel.
Jo sóc tu quan jo sóc jo.

Dins la deu dels teus ulls
a la deriva vaig, tot somiant un rapte.

Una xarxa una altra xarxa ha pres:
enllaçats ens separem.

Dins la deu dels teus ulls
un penjat estrangula la corda.

TALMENT A UN MORT, ella els cabells s’allisa:
du blaves dernes sota la camisa.

Dernes del món du, en un voraviu.
Sap les paraules, i només somriu.

Ella mescla el somriure amb la copa de vi:
cal que te’l beguis ara, si vols ser al món i aquí.

La imatge ets tu, que ella en la derna afina,
quan, meditant, vers la vida s’inclina.

DE NIT S'EMMORENEIX el cos. És teu.
Se t'ha colrat amb la febre de Déu:
i brando torxes amb la boca, les més altes,
que s'engronsen a frec de les teves galtes.

Sigui desbressolat qui amb cançons no adormiren.
Jo he vingut cap a tu, amb la neu a les mans,
la incertitud, com els teus ulls que em miren
blavejant dins del cercle d’hores. (Molt abans,

el cercle de la lluna, la feia molt més bella).
Dins envelats de buit, la meravella
ha estat profund sanglot, ha estat aüc;
al cantiret del somni –què hi fa?– se li glaçà el seu fang.

Recorda: negral, una fulla penjava en el saüc –
el signe bell, per a la cràtera de sang.

[PAUL CELAN, De llindar en llindar (1955)]

«Resplendiment»

Silent el cos,
damunt l'arena jeus al meu costat,
sobrestel·lada.

...................

Va ser un raig de llum refractat, allò
que es trencà cap a mi?
O fou la vara
que trencaren damunt nostre,
la que així resplendeix?

«Tot jugant amb destrals»

Set hores de nit, set anys de vetlla:
tot jugant amb destrals,
ajaçat a l'ombra de cadàvers dreçats
–oh arbres que no talles!–,
en el capçal el luxe del callat,
la pobritud dels mots als peus,
així ajaçat, amb les destrals tu jugues –
i com elles llueixes finalment.

«De dos en dos»

De dos en dos neden els morts,
de dos en dos, remulls de vi.
Pel vi vessat en el teu dors,
neden dos morts sense llanguir.

Amb llurs cabells estores feren,
ara tots dos viuen plegats.
Un altre cop ton dau esperen:
en un sol ull t'has endinsat.

[PAUL CELAN, La rosa de Ningú (1963)]

HI HAVIA TERRA DINS ELLS, I
cavaven.

Cavaven i cavaven, i així els anava
passant el dia i la nit. I no lloaven Déu,
que, tal com sentien, volia tot això,
que, tal com sentien, sabia tot això.

Cavaven, i no sentien res més;
no es feren savis ni s’inventaren cap cant,
no s'imaginaren cap més llenguatge.
Cavaven.

Vingué l'avern d'una tempesta, vingué també un silenci erm,
i tots els mars també arribaren.
Jo cav, tu caves, i cava també el verm,
i allò que canta allà va dient: Ells caven.

Oh un, oh cap, oh ningú, oh aqueix tu:
Si no és enlloc, cap on s’anava en ell?
Ets tu qui cava quan jo cav; sóc jo qui's cava cap a tu,
mentre en el dit se'ns desperta l'anell.

EL MOT D'ANAR-VERS-LA-FONDÀRIA,
aquell que vàrem llegir.
Els anys, els mots des d'aleshores.
Nosaltres som encara i sempre aquí.

Saps que l'espai infinit no s'acaba,
saps que no et cal ja volar,
saps que el que es va escriure en el teu ull
ens enfonsa la fondària.

[PAUL CELAN, Cristall d'alè (1965)]

(ET CONEC, ets la que es vincla greument;
jo, el perforat, sóc el teu servent.
On flameja el mot que ens testimonia?
Tu –del tot real. Jo –del tot follia.)

[ÓSSIP MANDELSTAM, La pedra (1909)]

Em fou donat un cos –i què en puc fer?
Tan únic i tan meu, tan vertader!

El goig callat de viure i respirar,
dieu-me a qui l'he de regraciar?

En sóc el jardiner, també la flor;
a la presó del món no estic tot sol.

El vidre de l'etern vaig entelant,
el baf que em fa l'alè s'hi va escampant:

signes gravats per sempre d'un esbós;
ni desxifrar-se pot, de tan borrós.

Per bé que fugi la bavor d'aquest moment –
el meu esbós s'hi quedarà, eternalment.

[ÓSSIP MANDELSTAM, tres poemes d'abril de 1935
(Els quaderns de Vorónej)]

Deixa'm fugir, expulsa'm lluny, Vorónej:
em rebaixes, m'envoles, ara jugues amb mi,
des d'un voral, vençut, saps com fer-me venir.
Voraginós capritx, Vorónej –d'oronejar voraç,
ets corb, coltell de viu oreig–, reneix, neguit...

Hauré de viure més, jo que dos cops ja he mort,
i la ciutat amb l'aigua hagi perdut el nord:
quins pòmuls espigats, mossa pigada i bella,
quin agre saïmós la terra, clava-hi d'un pic la rella!
Bona al·lota s'ajeu, fonda estepa d'abril,
quin Buonarotti el cel, aquest cel teu –febril...

I això quin carrer és?
Carrer de Mandelstam.
Renoi, que complicat!
Quin nom de mil dimonis!
Per voltes que tu hi donis
sona vinclat, mai dret.

Ni llis ni delicat, ni gaire alineat,
ans gairebé
alienat,
d'aquí que a aquest carrer
o a aquest sotrac balder
li diguin Mandelstam.

Renoi, que complicat!
Quin nom de mil dimonis!
Per voltes que tu hi donis
sona vinclat, mai dret.

Ni llis ni delicat, ni gaire alineat,
ans gairebé
alienat,
d’aquí que a aquest carrer
o a aquest sotrac balder
li diguin Mandelstam.

Em pregunto si assistim de debò a una nova presa de consciència de l'activitat traductora en català. I de retruc em pregunto si l'afinament que se'n podria derivar arribaria a penetrar per igual les mentalitats d'aquells que s'hi impliquen –lectors inclosos. Ja que se'm demana el parer, no m'amagaré de dir –ni de dir-ho ben clar– que he notat com, en els darrers anys, els gestors culturals de casa nostra s'han dedicat a conjuminar intencionadament la qüestió de la catalanitat (o millor dit: d'una idea de la catalanitat que encara s'entesta a presentar com a dons tots els contra-dons i tots els malsons de la identitat)(1) amb l'estimulació programada i cavil·lada d'un culte infantívol a la personalitat (ara, de fet, una cosa ja va amb l'altra, fins al punt de confondre's en l'àmbit de la promoció), cosa que afecta també la traducció literària –tant de prosa com de poesia. No és només el ball del diner qui fa rodar les músiques. Hi ha alguna cosa més. S'és suspecte quan no es parla la llengua del poder. Sempre. Arreu. També en aquelles nacions que no tenen consolidat el terme que les designa(2). Tal com va dir Pierre Bourdieu en la conversa que va mantenir amb l'artista Hans Haacke: «Mitjançant la humiliació, fins i tot la demolició de l'intel·lectual crític, el que hi ha en joc és la neutralització de qualsevol contrapoder. Nosaltres sobrem: el fet que hi hagi persones que pretenen oposar-se, individualment o col·lectivament, als imperatius sagrats de la gestió és una cosa completament insuportable.»(3) I just abans ja havia remarcat: «Ara bé, també sé que la finalitat de la gestió és principalment assegurar el funcionament més que no pas la reflexió i la crítica. Són responsabilitats contradictòries.»(4) Que la gestió compti avui –i aquí mateix– amb les confabulacions (o el «ja m'està bé») dels artistes patrocinats, no ens hauria de sorprendre. Defensen el seu pedestal. El que sobta és que, per humiliar els contemporanis que incordien, aquests artistes es repengin, a sobre, en l'adminicle de l'humor. Aristòtil ja va assenyalar-ho ras i curt: «L'humor no corre paral·lel al menyspreu» (el cito a partir de la citació que en va fer Queneau). La conyeta catalana que desbriden els huns contra els altres (i els altres contra els huns) no excedeix els límits del pati –menut– d'una discussió estètica més que suada (¿la imatge de la metàfora o els xocs verbals?), mínvola de qualsevol mena d’interrogació política –i política en tant que poètica, i per tant històrica. (És curiós que això passi encara avui –i sobretot en aquests termes– entre catalans.)
Així doncs, és davant l’existència d'aquestes formes particulars –i subreptícies i plurals– de dominació (o de difusió) que s'encén l'evidència segons la qual la traducció no en té prou de si mateixa (vull dir que no en té prou de si mateixa quan és concebuda com una mera activitat transportadora); la seva capacitat d'anàlisi ha de ser reconvertida per un subjecte –o desvetllat o rebec (o rebec en tant que desvetllat)– perquè pugui manifestar lliurement la seva pròpia puixança d'art, és a dir, la seva virior crítica. En aquest sentit, jo mateix m'he servit de la traducció per protestar. Només així he tingut accés, pel revolt d'una deserció lingüística, a l'expressió d'una vida intel·lectual que se'm negava d'una manera adés elegant, adés sorneguera, en la llengua envers la qual vaig néixer, acarat a l'hostilitat subtil dels hereus d'un torrasibagesisme protegit, de gual permanent. Però no m'he quedat aquí. A sobre, hi he volgut sumar una solidaritat. L'aposta ha estat forta: m'he quedat a fora per sempre(5).
Sé que molts dels escriptors als quals dono suport amb la traducció són força incòmodes en les seves cultures respectives –i també fora. Per això m'ha calgut desplaçar adequadament aquests textos, per tal que aflorés de bell nou la incomoditat en el lloc en què he situat l'empresa. Quan el rumb que s'ha pres és el bo, quan els afegits que se li fan al text són propis i s'hi adiuen, els mateixos prejudicis tornen a saltar de seguida. És interessant comprovar per un mateix que fins i tot els editors (que se suposa que són gent que estima els llibres i per tant la llibertat i el combat intel·lectual) estan disposats a arraconar les veus molestes o dissidents valent-se del simulacre i de la flonjor –o fumassa– de la cultura. Un mateix s'adona de la força de la paraula, no pas quan embadaleix el poble o les turbes –quin horror!– (al capdavall, com va dir Baudelaire, amb una sàvia coentor, «el poble adora l'autoritat»), sinó quan és exclòs i bandejat a causa de l'escriptura. Torno a citar Bourdieu: «Són ben pocs, realment molt pocs, els que són conscients de les amenaces contra l'autonomia procedents dels editors o del periodisme, de les circumscripcions acadèmiques o dels jurats de premis, dels ministres de cultura o de les comissions, dels encàrrecs d'Estat o dels mecenes privats. I encara són més pocs els que estan disposats a renunciar a les gratificacions narcisistes o als beneficis simbòlics proposats (de la mateixa manera que els rebuigs, que només es manifesten amb absències, estan abocats a passar desapercebuts...).»(6)
Per poder fugir de l'ofec d'una absència excessiva, he hagut de recórrer, doncs, no tant a l'arteria com a la complicitat, davant del reviscolament de tots aquells discursos que em són aliens –sinistres i llòbrecs en qualsevol llengua i en qualsevol terrer. Quant a aquests nuclis reduïts d'afinitat intel·lectual, la meva situació com a català és potser la que està més al límit, en tant que minoria (o isolament) dins una minoria –però sobretot és la més pobra i la més susceptible de malentesos. Amb tot, una experiència de persecució i d'exclusió (tant de dins com de fora) m’ha fet entendre que, l'enemic, un se'l mira de cara, i la mirada, que s'escau lingüística, s'infiltra en aquest terreny de negació.
És violent valer-se poèticament de Marina Tsvetàieva i no ser conscient que ella saltava de bàndol (poètic i polític), amb tota la barra del món, quan percebia qualsevol mena de prohibició o d'exclusió com les que trobem avui –i massa sovint– dins i fora de casa nostra. La poesia –la de Tsvetàieva– té aquesta força (que no és la de Torras i Bages, precisament): la de la contradicció i, alhora, la d'una total insubmissió (ço és: insubmisa dins la mateixa insubmissió). Perquè Tsvetàieva no és ni aixòs ni allòs. L'enemic –ho torno a dir–, un se'l mira de cara, i la mirada, que és escriptura revulsiva, penetra, contestatària com és, en aqueix terreny de negació. Ella va saber fer-ho –sense recórrer als premis de poesia(7). Es volia incòmoda. En qualsevol llengua. Però sobretot en rus.

Un poble, per heteròclit i petit que sia, si malaveja a ser sobirà, perquè no n'és, ¿haurà de restablir per força les injustícies del llenguatge dels pobles més anihiladors? (A Notre musique, Godard –un francès nacionalitzat suís– mostra l'escena d'una minyona amb el vestit tradicional bretó que recull signatures, de casa en casa, perquè es pugui veure Matrix en la llengua pròpia... Godard –el franco-suís– fa la feina que hauria de fer –o podria fer– un bretó... Emperò, en un segon i tercer graus. Aquest joc d'espills aporta la dinàmica per a la consciència viva d’un artista, i s’oposa a la violència en brut d'aquells que decideixen fer-nos retornar a la idea feixista de l'arrelament ètnic i pagesívol a la terra, o a l'exaltació bravejadora d'una noció preconcebuda de col·lectivitat.)
La meva traducció –que en definitiva és una adaptació–(8) a l'espanyol de Poésie contre poésie de Jean Bollack segueix aquesta orientació de la mirada(9), tot i que un mode al·lusiu –d'intenció afegida– apunta, de manera implícita, a la intel·lectualitat catalana. Un qüestionament profund i fins despietat, sacsejador, dirigit a dues cultures de poder que compten, cada una, amb una llengua de poder, haurà servit, amb el seu embat implacable, per alçar una oposició en el si d'una cultura minoritària que només compta amb una llengua en vies de reducció. Tanmateix, aquesta amenaça -l'amenaça de la reducció i fins de la desaparició– no pot servir de pretext per bloquejar la crítica interna (que, tal com he volgut ressaltar de bon començ amb una citació de Meschonnic, no té res a veure amb la polèmica, tan de moda avui a Catalunya, amb totes les apoteosis de la crispació). A La persecució i l'art d'escriure, Leo Strauss –enderiat en la identificació de rastres cabalístics– no es planteja mai el fet que Maimònides hagués escrit en àrab i no pas en hebreu el seu Guia de desconcertats/10): el canvi de llengua concernia l'«enemic» dialèctic i exterminador (que s'expressava en àrab), no tan sols el «germà» opositor, o el simple adversari (situat en el mateix bàndol, dins un mateix clos)(11). No és cap atzar, doncs, que sigui un català qui hagi fet conèixer Bollack als espanyols (acusats d'haver-se apropiat hermenèuticament de l'esdeveniment d'una poesia que no han volgut llegir) per tal d'adreçar-se enrevessadament als catalans (convocats, al seu torn, a una autonomia lúcida, que no serà pas la col·lectiva, sinó la individual –i per mitjà de la individual, la col·lectiva, pensada d'una altra manera, des d'una responsabilitat més gran). És demanar massa? Hauré de parlar més clar?
Tinc per mi, doncs, que l'opció que es fa avui, a Catalunya, de fomentar una mena de violència dins la llengua, en detriment d'una reflexivitat lligada al fet artístic, representa una continuïtat funesta del pensament de Torras i Bages, qui ja cridava a atacar l'esperit francès(12) tot reclamant-se d'Alemanya, precisament en uns anys tot just anteriors al nazisme i de preparació cap als feixismes. El refús que patim encara aquí d'una vertadera oposició interna assenyala el declivi que mena inevitablement a la mort cerebral d'un país, en el qual les lluites pel lideratge es presenten curiosament com a tensions estètiques o com a xocs generacionals. Una neotènia literària nia i aviat ventreja per les circumvolucions i els passadissos. És en aquestes èpoques d'absurd i de matances mundials que torna a ressonar, isolat, el crit de Lucile –la cèlebre noia de Büchner.
Cada dia trobo més lectors desconcertats i desorientats (dos adjectius que el traductor a l'hebreu de Maimònides concentrava en el mot nevukhim), justament ara que acaben d'aparèixer, en català, la Teoria del partisà de Carl Schmitt, en traducció de Clara Formosa i edició i pròleg d'Eugenio Trías, i el Parmènides de Martin Heidegger, en traducció de Manuel Carbonell i edició de Jaume Vallcorba. De moment no hi ha hagut gairebé cap reacció contundent per part dels intel·lectuals(13) o dels poetes catalans davant d'aquest procés de rehabilitació de dos autors que van participar activament en el nazisme(14), ni davant d'una estratègia de readaptació de dues obres amb una significació política innegable, i que ara troben, entre nosaltres, una altra significació –no menys política(15). El fet és que els editors i els traductors respectius han pres un partit evident en la refosa; en cap dels dos casos no sembla haver-hi un bri de discrepància, sinó més aviat el contrari: l'adhesió és ben ferma.
El fet és que el suïcidi col·lectiu a què al·ludeix Miquel Bauçà quan parla de la voluntat de no-ser dels catalans, no el puc entendre si no és com la voluntat de no-voler-filar-prim dels catalans –és a dir, com una obstinada negativa a la vigilància en la llengua i en el pensament que es dirigeix envers la llengua.
Una hegemonia del text deslligat de l'autor, suposadament mancada d'intencions polítiques, serveix perquè s'escolin les noves remeses de les velles idees de sempre. Sembla que Catalunya és, feliçment viva, més morta que mai. Comencen a sobrevolar-nos els esvorancs mòbils que durant tants anys han planat per damunt d'Espanya. S'ha trencat una consciència de continuïtat crítica. També en el llenguatge. En benefici d'una polèmica excitada al voltant del domini de la llengua i de la pulsió corprenedora de la metàfora o del «deixar-se llegir».
De moment, però, la poesia continua gaudint del seu redol especial. És cent per cent literària. També quan tradueix. No sols permet les evitacions de la intel·ligibilitat, ans podem dir que fins i tot les promou, les estimula. Al capdavall, això correspon perfectament a un discurs arrelat: el poeta ha de tenir un jo fort –per ser poeta cal tenir un jo fort–, i aquesta força («la força de la poesia») permet que es rebregui la matèria fins al punt de servir-se'n com si es tractés, gairebé, d'una segona inspiració. El traductor de prosa, per contra, és percebut sovint com un jo ambigu, indefinible, amorf, derivat, probablement eixut, i aquesta grisor seva possibilita la fidelitat, la transparència i la modèstia, l'ocultació del seu jo. Aquesta ideologia, se l'estireganya fins al punt que es considera la traducció de prosa com una activitat gairebé mecànica i molt més servil que no pas la traducció de poesia (no és ben bé això el que sosté Bollack a la citació que n'he fet a l'encapçalament). No deu ser una casualitat que el lema de la taula rodona que ara ens convoca sigui el de «Creació i recreació poètica». Si crear és fer un poema, ¿recrear serà, aleshores, traduir un poema? En qualsevol cas, sia quina sia la resposta, aquest seminari d'avui apunta no tan sols cap a un interès i una voluntat de diàleg del tot exemplars, sinó que és, sobretot, una temptativa de dignificació de l'art de traduir. Tanmateix, per dignificar la traducció en singular convé aprendre a dignificar primer les traduccions que
s'han fet, també en singular. Lluny de considerar els textos com a peces aïllades, analitzar la historització que impliquen les obres traduïdes en el seu context i en una llengua que teòricament no ha estat la seva quant a la composició: esbrinar per què Joaquim Casas va traduir Ibsen i per què aquest autor comptava tant per a Víctor Català ens desplaçarà cap a un punt d'albir des del qual podrem atalaiar amb una nova perspectiva la literatura de molts autors nostrats. No parlo de literatura comparada –tal com l'entén n'Alzamora–, sinó de la comparació de persones que s'han dedicat a l'art d'escriure i de llegir. I per tal de poder insistir, una vegada i una altra, en la necessitat de cercar la persona que és tot artista, us remetré a unes frases d'un filòsof rus. Lev Xestov ens escomet amb aquestes paraules: «Non seulement dans la conversation, mais dans un livre même, on peut saisir le son, le timbre de la voix de l'auteur et les moindres nuances d’expression de ses yeux, de son visage.»(16) Per Xestov, «il est bon de railler les jugements les plus répandus et d'énoncer des paradoxes».(17) El seu traductor Boris de Schloezer, que el va conèixer bé, afirma: «Fruit de l'offense, la philosophie de Chestov est la révolte de l'âme outragée par le réel. [...] il [...] se refuse à accepter toutes les choses horribles et répugnantes que nous impose la vie et prétend mettre la main sur res quae in nostra potestate non sunt.» Molt més desplaçat cap a un més ençà, i punyit per algunes de les frases de Xestov, miro de posar la mà damunt la voluntat d’anihilació que sento especialment en l’àmbit de l’art(18).Avui em centro, molt breument, en l'art de traduir.

Traduir és, d'entrada, un acte hospitalari. Ara bé, està lligat, inevitablement, a l'art de llegir, a l'art de la interpretació. Sóc conscient que quan tradueixo acullo i faig ser amb la meva mà, és a dir amb la meva manera de dir les coses. I sé que, per acollir com cal, he de saber respectar primer l'alteritat que se'm presenta, sota la forma d'un text que, abans de traduir-lo, hauré d'aprendre a llegir. Això no obstant, la relació amb l’alteritat no es pot presentar sense conflictes. Amagar o evitar l'existència d'aquests conflictes seria fer un ultratge a la poesia, que és un art combatiu. Qui no ha pensat l'amor, també, en termes de conflicte? O l’acollida hospitalària?(19) Pel que fa a mi, la qüestió que voldria plantejar avui és doble: de quina manera la traducció pot ser un acte crític, i, en el cas d'acceptar aquest pressupòsit, quins serien els límits d'una intervenció semblant? Dit en altres paraules: el trasllat d'una matèria literària reflecteix sempre una relació asimètrica entre dos subjectes que escriuen, i, per tant, entre dues poètiques i entre dos ritmes per força dissemblants. Ja que aquestes diferències s'expressen inevitablement (encara que sigui de manera inconscient, amb idees preconcebudes o prejudicis), per què no mirar d'analitzar-les durant l'acte de trasllat? La necessitat d'una anàlisi com aquesta, ¿no podrà ser alhora el testimoni d'un veredicte, o, per contra, d'una solidaritat?
No hi ha dubte que l'«original» –allò que, per convenció, anomenem «original»– té la seva història en la seva llengua. Ell mateix, en tant que lletra, implica per força una historització. No podem pretendre produir els mateixos efectes en la llengua d'arribada. Ni les dates ni les circumstàncies són les mateixes. De fet, si una obra es tradueix, és, en general, perquè –per dir-ho d'alguna manera– ha trascendit, tot provocant l'escriptura, o una certa transferència de l'escriptura; una obra transcendeix quan provoca l'escriptura dels altres, i aleshores aquesta provocació, al seu torn, en suscita la traducció (alerta: avui en dia, la política editorial i les lleis del consum literari han canviat completament els estímuls de la traducció: es tradueix clònicament; fet i fet, la traducció fa part de la promoció d'un autor, i un autor és autor si ven immediatament, si es promou immediatament, si signa llibres als seus lectors immediatament i si es tradueix immediatament).
Aleshores, com que la història de la traducció no serà mai la de l'original, ni tampoc els efectes seran pas els mateixos, em pregunto si el traductor no pot aportar el seu sistema semàntic de referència per tal d'analitzar l'obra que és a punt de traslladar, i fins i tot els efectes que aquesta ha produït. En realitat, aquesta anàlisi és la que permet la inscripció del subjecte en la traducció. El fet és que com més s'inscriu el traductor en tant que subjecte en la traducció, l'acte de traduir pot continuar paradoxalment el text, d'una manera més ferma, en la nova llengua. Davant de la separació inevitable i infranquejable –en tant que històrica, lingüística, poètica o rítmica– entre l'altre i jo, aleshores decideixo afermar la meva separació en virtut d'aquesta separació. Ara bé, si la traducció implica un acte crític, al eu torn l'acte de distanciació no podrà ser ni gratuït ni tampoc podrà fer-se d'una manera incontrolada.
Tal com sosté Bollack, la traducció poètica permet de comprendre l'escriptura poètica, però allò que s'actualitza en aquesta reconversió lliure no és lliure: en tractar-se d'una anàlisi, depèn forçosament de la matèria que s'analitza; vull dir que la sobirania del subjecte traductor s'expressarà amb el virtuosisme no pas de la capacitat o de l'habilitat de reproducció, sinó de l'anàlisi i de la interrogació d'allò que s'està traduint. En cas que es doni una diferència de significació important, aquesta es recolzarà en una configuració intel·lectual independent, que no té per què desvirtuar la matèria de partida. N'hi ha prou que els mots hagin canviat de valor crític. I que «sang» ja no digui «sang». O que «sang», allà on és simplement i brutalment «color», digui la violència que suposa escriure aquest mot quan no s'intueix –o es desatén– la repercussió que tindrà una sublimació de la violència per mitjà de la poesia(20).
Si l'art (tal com se l'entén encara avui dia) fomenta la dissociació entre l'obra i la vida d'un autor, aleshores reivindico la traducció de prosa i de poesia com una prova extrema per la qual es pot fer passar un autor i, alhora, les paraules d'un autor –com si se'ls hagués de jutjar davant del tribunal de la història en funció de les idees violentes i dels esdeveniments sagnants que els seus textos han fomentat (o han evitat de comentar) per simple estetització, autisme identitari, o per la delerosa voluntat de grimpar. O bé jutjar-lo, és clar, en funció de la denúncia i de la crítica que els seus textos poden continuar exercint més enllà de la llengua en què es van escriure.
El text nou, que és un text traduït, sorgirà sempre diferent, o, millor encara, s'afirmarà com a altre, sota la forma d'un veredicte o d'una solidaritat envers allò que es fa ser –i que ell mateix és quan fa ser en un segon temps–, intempestivament o no. L’original sempre quedarà al seu lloc, tot i que, gràcies a la traducció, tindrà una mena de presència estrangera que dirà què se'n pot esperar: si una lucidesa clínica o una mena d’abandonament en la prepotència literària(21).
Us agraeixo l'atenció amb què m'heu escoltat. Moltes gràcies.

_______________________________________________________________________________________________
Arnau Pons. Poeta i traductor, és professor d'ensenyament secundari. Entre els autors que ha traduït destaquen Paul Celan, Maurice Blanchot, Luiza Neto Jorge, Mandelstam i Lahor. Publica a les revistes Reduccions i Rels. Articles seus van aparèixer també a la desapareguda revista Lateral.

1 Ben aviat els artistes mateixos se sumen a la demagògia dels gestors per fer-nos creure que l'ultralocalisme és l'expressió germinal i imprescindible del que és universal, quan, comptat i debatut, és un cert ultralocalisme (ben seleccionat i totalment assistit) el que ens és presentat com si fos l'essència idònia de la catalanitat (l'esborrament tenaç de la històrica diversitat artística catalana, i la confusió que es propala amb l'actitud mental de barrejar-ho tot, són algunes de les violències que s'exerceixen avui dia al passat intel·lectual de Catalunya, amb la connivència de l'entorn). Hi hauria, doncs, una estirp de torxes (és a dir d'artistes) que vetllarien per la llum de la pàtria. Segons aquesta línia, el «racionalisme» arquitectònic de Sert no seria prou català (ho llegeixo, bocabadat, en una entrevista que Catalina Serra fa a Josep Llinàs, al «Quadern» d'El País; Llinàs no sap –o ignora expressament– que Sert va estudiar amb interès, per exemple, la casa rural eivissenca)... Quan els judicis estètics comencen a relliscar cap a aquest voral, l'única cosa que ens queda és, si en tenim l'esma, estar a l'aguait o, més dramàtics, desempolsegar les maletes (fa mala espina). Noto a faltar una anàlisi de la coincidència que bona part d'aquests artistes «ultralocals» siguin wagnerians enardits, si tenim en compte que el revifament del wagnerisme a Catalunya va ser promogut directament pel govern del Tercer Reich: Hitler estava molt interessat a «germanitzar» l'activitat cultural espanyola i també catalana, i va comptar amb el suport fanàtic de Franco. Deu anys després de la desfeta del nazisme, el 1955, en ple franquisme, el Festival de Bayreuth va visitar el Liceu. Ara bé, la cosa s'havia preparat amb cura des d'Alemanya (ja sabem com va anar la qüestió de la desnazificació); vegeu l'article recent publicat a la FAZ núm. 167 (21 de juliol de 2005): «Ein Grüner Hügel für den Generalissimo» de Holger R. Stunz. Alguna revista d'aquí hauria de gosar publicar-lo. La paradoxa catalana només s'entén com a resultat de l'exaltació irreflexiva d'una identitat celebrada i aviciada sense qüestionament. Això explica, a més, les aliances estranyes que podem veure darrerament al diari El Mundo o a l'editorial L'esfera dels llibres.
2 Manllevo l'expressió a Simona Škrabec; vegeu el seu llibre: L'atzar de la lluita, Afers, 2005, p. 36: «Gràcies a Mrozek no puc escriure-ho sinó somrient, que allò que fa possible considerar-se algú i reivindicar el reconeixement d'una identitat tot i pertànyer a una petita nació o a una regió d'Europa que no té del tot consolidat el terme que la designa s'acaba reduint a la recerca desesperada d'un símbol, d'una mortadel·la metafísica prou contundent per servir de llança i escut de la identitat reivindicada.»
3 Pierre Bourdieu, Hans Haacke, L'art i el poder. Intercanvi lliure. Presentat per Inès Champey. Traducció de M. Rosa Vallribera i Fius. Barcelona: Edicions de 1984, 2004, p. 63.
4 Ibid.
5 El conhort podria venir d'un paràgraf com ara aquest (l'extrec del capítol «Celan y nosotros» de Poesía contra poesía de Jean Bollack, Madrid: Trotta, 2005, p. 528; quant a la traducció del text, vegeu més avall la nota 9): «Para nosotros (retomo el tema), lo que cuenta –si hacemos abstracción del acontecimiento [es refereix a l’extermini nazi], aun cuando éste sea nuclear, y si escuchamos la insistencia con que el poeta se refiere a él, si aceptamos el mensaje de esta poesía como una posición radical–, lo que cuenta de verdad es que el acontecimiento puede extenderse como tal a otros tiempos y a otros dominios, y la aventura de Celan puede llegar a aparecer como una experiencia a compartir, según la ruptura que él ha defendido en su obra. La exploración de la exclusión toma, en la factura del arte, el aspecto de una prodigiosa libertad que se debe a la exterioridad. La toma de distancia es seguramente constitutiva de la gran poesía, y, por ende, de la antigua. Al mismo tiempo, posee los rasgos de una modernidad que se define por medio de esta separación
6 P. Bourdieu, H. Haacke, L'art i el poder, op. cit., ps. 35-40.
7 Vegeu Marina Tsvetaeva, Vivre dans le feu. Confessions (París: Robert Laffont, 2005), tria de textos i comentaris de Tzvetan Todorov, traducció de Nadine Dubourvieux. Els tsvetaievians catalans s'haurien de llegir, sobretot, els capítols 9, 10 i 11 d’aquest llibre.
8 «Ne traduisez pas, adaptez!»: Benjamin Fondane, Faux Traité d'esthétique. Essai sur la crise de réalité. Présenté par Ann Van Sevenant. Éditions Paris Méditerranée, 1998, p. 24.
9 He pogut comptar, en aquest cas, amb la col·laboració d'altres escriptors que s'han volgut involucrar en aquesta tasca immensa, malgrat les nostres diferències: Yael Langella, Jorge Mario Mejía Toro, Ana Nuño i Susana Romano-Sued.
10 Sempre he entès el títol Guia de perplexos –que a mi m'agrada traduir com Guia de desconcertats– en masculí: és un guia o un mestre de desconcertats, i no pas una guia per a desconcertats.
11 Se'm dirà que l’àrab era emprat habitualment pels jueus de les terres de l’Islam, i és cert; ara bé, convé sospesar la gosadia de l'autor, quant a una obra d'aquestes característiques (que assenyala la incompetència dels lectors de la Torà), i relacionar-la amb la tria d'una llengua de poder i amb una pròpia escola d'«interpretació» de l'Alcorà (que es veurà qüestionada de retruc o de biaix).
12 Encara ara n'hi ha que continuen alegrement aquesta generalització, que frega la xenofòbia (com si els francesos no fossin plurals i diversos; ¿o no és França on Heidegger ha trobat una més sòlida recepció i on els seus pensament i estil han donat lloc a les més diverses mutacions, com ara la desconstrucció? ¿I no és França on el heideggerianisme ha estat més ben destapat?).
13 Quant al text de Schmitt, hi hagut esclarissades excepcions (un xic tèbies, val a dir-ho, en el sentit que el lector no arriba a saber en profunditat quina mena d'home va ser Schmitt); vegeu els articles de Josep Maria Ruiz Simon: «La revolució dels neocons» (L'Avenç núm. 283) i «Guerrillas de extrema derecha», més centrat (suplement «Cultura/s» de La Vanguardia , 25-5-2005), a més de l'article de Miracle Garrido: «Distingo, ergo sum» publicat a Caràcters, núm. 31 de 2005. El règim franquista (en especial Manuel Fraga, amic personal de Schmitt) va acollir amb orgull i satisfacció la publicació espanyola de la Teoria del partisà el 1966, en traducció d'Anima Schmitt de Otero. Per la seva banda, Jaume Vallcorba, amb una clara intenció de confondre els lectors per poder vendre el seu producte, ha presentat el Parmènides de Heidegger d'aquesta manera: «ésta es una obra antinazi, se opone en profundidad a la mitología intelectual del nazismo» (La Vanguardia, 29-6-2005, p. 41). No puc sinó remetre, pel que fa a aquest text, a la pàgina 330 del llibre d'Emmanuel Faye: Heidegger, l'introduction du nazisme dans la philosophie, París: Albin Michel, 2005.
14 Cap dels dos no va renegar mai de la seva adhesió al partit ni va manifestar tampoc cap mena de remordiment per l'extermini. El que Eugenio Trías també amaga en el seu pròleg és que Schmitt va ser qui va cercar una acreditació teòrica per a les lleis de Nuremberg per tal de convèncer els juristes alemanys i alhora tot el «poble ari»; vegeu els documents de Schmitt («La justificació de les lleis de Nuremberg del 15 de setembre de 1935») que publica Yves Charles Zarka (en traducció francesa de Denis Trierweiler) en el seu llibre Un détail nazi dans la pensée de Carl Schmitt (París: PUF, 2005).
15 La mena de nacionalisme mental de Manuel Carbonell –un traductor molt competent, d'altra banda, i d'una gran exigència– concorda perfectament, quant a l'expressió, amb el ritme enunciatiu heideggerià, i, quant a les idees, amb les tesis poeticopolítiques de Heidegger; vegeu el seu text «Poesia i Polis. La posició de Segimon Serrallonga» (L'Avenç núm. 271, juliol / agost 2002); n'extrec unes quantes frases com a exemple (les cursives i els claudàtors són meus): «Si l'esperança, que es fa paraula en la veu dels pocs que responen al reclam que ve de la pròpia història [tornem-hi amb l'orgull de ser pocs], i que així es fa audible i entenedora a tots, es desatén i, doncs, s'esmorteeix fins a quasi extingir-se, ¿ens hem d'admirar que, en general, no s'esdevingui res més que el desentendre's de tot, que s'estengui la irresponsabilitat bruta i brutal, i que ni el desesper, que podria aportar encara un indici d'horitzó sa i salvífic, apunti enlloc d'aquesta nostra terra [¿Erde?]?» [...] «tota obra que neix de l'autèntic esperit [¿Geist?] de la poesia» [...] «La forma que pren aquesta pertinença es coneix com a sentiment de pertànyer a una pàtria [¿Heimat?]» [...] «¿Quina és, doncs, la funció dels mites històrics?» [...] «Serveixen de fonament a la consciència del poble [¿Volk?]» [...] «És que tots dos [Verdaguer i Maragall], responent als imperatius de llur temps, són entusiastes forjadors de la imatge que ha de guiar [¿führen?] com a poble [¿Volk?] la gent d'aquest país [¿Land?].» [...] «voluntat genial» [...] «Catalunya (re)naixent del fons del seu origen [¿Ursprung?]» [convido el lector a substituir Catalunya per Espanya o Alemanya] «la necessitat de mites que il·luminin el camí de l'home enmig de la foscor de l'existència [¿Dasein?], això és, enmig de la foscor de ser al món» [¿o és que els mites no serveixen precisament per al qüestionament de les creences i dels poders, i, en el fons, per a qualsevol tipus de qüestionament?] «Amb els mites –i això ho sabia bé un altre poeta, Friedrich Hölderlin–, "els poetes funden el que dura"» [els versos citats de Hölderlin no van ben bé per aquí] «D'una banda, predisposen així l'acció sobre el sòl [¿Boden?] ferm que l'assegura i, de l'altra, desempallegant­la de les rèmores [¿quines seran aquestes rèmores segons Manuel Carbonell?] que la podrien entrebancar, la preparen perquè reïxi.» La concentració d'uns mots com ara Geist, Erde, Heimat, Volk, führen, Land, Ursprung, Boden, en un espai ben reduït de text, uns mots que tenen encara ara un ressò tenebrós en la història europea (¿cal recordar els catalans que moriren en els camps?), ens hauria de fer cavil·lar una mica. Se'm pot objectar que és l'ús d’aquests mots i no pas els mots en si allò que en determina les conseqüències; ara bé, no deixa de ser simptomàtic que el traductor al català de Heidegger en faci un ús identitari per tal de plànyer-se del que ell anomena la «desatenció» i l'«esmorteïment» de l'esperança en el renaixement nacional de Catalunya. ¿Se n'adonaran que per renéixer o per refer-se no cal seguir aquesta via, una sendera que ja sabem prou bé a on porta? ¿Costa tant de cercar-ne una alternativa? ¿És conscient el traductor català de Heidegger de la sentor que desprèn el seu propi text? En el seu llibre L'atzar de la lluita (op. cit., p. 16), Simona Škrabec diu que «el nazisme es pot definir fàcilment com el nacionalisme que s'ha tornat boig»; ara bé, abans ha calgut preparar i estimular aquesta follia. Una manca de reflexivitat i d'autocrítica facilita l'adveniment del deliri. D'altra banda, hi ha deliris petits que són de mal sofrir (sobretot si un ha deixat de viure en el feu de l'ermitatge).
Val a dir que Jaume Pòrtulas (de qui espero, en tant que hel·lenista, una valoració del Parmènides de Heidegger, de la mateixa manera que ha valorat La Grèce de personne de Jean Bollack) m'ha expressat obertament el seu parer arran de les meves remarques al text esmentat de Carbonell. Segons Pòrtulas, «no és del tot de bona guerra [sic] contaminar [sic] una traducció de Heidegger i un estudi (publicat abans [sic]) sobre el Segimon Serrallonga». És una manera eufemística de dir que l'anàlisi i la crítica serveixen una «guerra bruta». Com
de costum, a Catalunya, el discerniment no és lícit: no és sinó embrutiment, contaminació. Algú altre, molest per allò que se li mostra, en diu «exercici de franctirador». Les metàfores de Pòrtulas són ben significatives. I ara demano, amb tota la bona fe del món: qui contamina qui? ¿O és que Carbonell no és el traductor de Fites de Martin Heidegger (Barcelona: Editorial Laia, 1989), un llibre publicat abans del text sobre Serrallonga? ¿Que no és L'origen de l'obra d’art un dels «regals» que Heidegger va fer, com a pensador, al nacionalsocialisme? Qualsevol lector de Heidegger reconeixerà l'empremta del filòsof nazi en aquest text de Carbonell sobre Serrallonga. Ara bé, per Pòrtulas, la interconnexió és l'efecte d'una dèria antiheideggeriana que s'ha de combatre o ignorar amb obstinació. El silenci reverencial a l'entorn de l'obra de Heidegger es fa amb el desconeixement voluntari (¿o el menysteniment arrogant?) dels textos de Karl Löwith (Mein Leben in Deutschland vor und nach 1933), de Pierre Bourdieu (L'ontologie politique de Martin Heidegger), d'Henri Meschonnic (Le langage Heidegger) i d'Emmanuel Faye (Heidegger, l'introduction du nazisme dans la philosophie), per esmentar-ne uns quants, segurament els més rellevants. S'escau, suara, l'observació que anotà Jaspers el 1933 quan etzibà a Heidegger: «Com és possible que un home tan inculte com Hitler governi Alemanya? "La cultura és irrellevant, va respondre-li", "contempli només quines mans té més meravelloses!"» (la citació és extreta de la introducció d'Ernesto Garzón al llibre El problema de la culpa de Karl Jaspers, traducció de Román Gutiérrez Cuartango, coedició de Paidós Ibérica i la Universitat Autònoma de Barcelona, 1998, p. 12, n. 10). Tal vegada per a Pòrtulas el Heidegger del 1933 (embadalit amb les mans del Führer) és un home del tot diferent al Heidegger del seminari sobre Parmènides del 1942-43: el presocràtic li hauria mostrat l’error i, tot seguit, la veritable via antinazi (segons Vallcorba). Tanmateix, aquesta voluntat de separació (d'actituds i textos, de vida i obra) i d'embrollament històric contrasta amb la documentació recollida per Emmanuel Faye o per Víctor Farías (la segona edició revisada i ampliada del seu llibre sobre Heidegger només es pot trobar a l'Argentina).
16 Es tracta d’una citació feta pel seu traductor francès, Boris de Schloezer, en el pròleg que ell mateix escriu per al volum que aplega «La philosophie de la tragédie. Dostoievsky et Nietzsche» i «Sur les confins de la vie. L'apothéose du déracinement» (París: Flammarion, 1966, p. 8). Aquestes frases de Xestov es poden comparar amb la declaració següent: «Et diré, molt breument, que penso que tot estudi literari ha de prendre com a punt de partida i alhora com a objectiu els textos i la lectura dels textos, prescindint tant com sigui possible de consideracions sobre fets externs, inclosa la biografia de l'autor», resposta de Sebastià Alzamora a unes preguntes d'Anna Mollà i de Carles Renau (la cursiva és meva); cerqueu a la xarxa: aelc@escriptors.cat.