Àlbum de meravelles

Castaño, Manuel
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

Els llibres es fan d’altres llibres, tots els poemes parlen d’altres poemes. Això que sempre es compleix a vegades es torna objectiu explícit i el poeta es presenta com un actualitzador de temes que al llarg dels segles s’han anat incorporant a la tradició, amb el propòsit d’il·luminar-ne noves facetes però sobretot amb el de mantenir-los vius. A Monstres, Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) sembla haver optat decididament per aquest paper de recreador, en una època en què les anomenades humanitats no semblen indispensables per a la formació i l’estudi dels clàssics apareix com una dèria d’erudits improductius. No hi ha res més a contracorrent avui dia que voler conservar el bagate heretat.

Poesia de lector feta per a lectors, i més que res lectors, pocs i feliços, que volen continuar enriquint-se de lectures. La referència a Jorge Luis Borges és inevitable, i la seva figura presideix el projecte; llàstima que no pel que fa a la perfecció formal, però Aguiló, que només va pel quart llibre, sens dubte serà capaç de millorar la cadència i la fluència dels versos, la coixesa dels quals a vegades entrebanca la lectura.

El títol al·ludeix a la frase de Goya: «El somni de la raó produeix monstres.» I també els monstres que la cartografia antiga dibuixava en terres incògnites. Però Aguiló no aspira a multiplicar els malsons sinó a ampliar el territori de les certeses. No en va es posa sota l’advocació d’Abraham Cresques, creador de l’Atlas català (1374), en aspirar a conjurar les pors de l’home davant el desconegut. Els seus monstres anhelen deixar de ser-ho per aparèixer al mapa, i així fa dir a Caliban: «el meu somni esdevindrà cau sagrat/on em teixiré amb unes mans ferestes/un ésser Ariel enamorat».

La variada procedència dels protagonistes converteix aquest Monstres, premi Ciutat de Palma 2004, en un àlbum de meravelles on les Moires, Prometeu o el Minotaure, de la mitologia grega, apareixen al costat d’éssers llegendaris com l’Holandès errant, el Golem, o la mallorquina Maria Enganxa; menció a part mereixen els dos poemes dedicats a la batalla de Balaclava, un esplèndid intent d’èpica distant i crítica. I tot plegat demostra l’existència de mites encara vigents i sempre fèrtils.

El Periódico, 24 de novembre de 2005

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.