La fe invertida

Ferrer, Antoni
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

Josep Ballester ho ha encertat, en el seu darrer poemari: l’arrel de l’odi és el mal ontològic. Un mal i un odi tan absoluts que han de ser explicitats amb el recurs a metàfores, imatges i personificacions igualment absolutes. Ballester presenta l’odi, igual que Heràclit feia amb la guerra, com el principi de totes les coses. Fins i tot, en estructurar el poemari en parts els títols de les quals evoquen textos presocràtics, sembla voler formular-lo, l’odi, com l’element constitutiu de la pasta de què és fet el món. Però no. Allò en què consisteix la pasta de la criatura i que, en conseqüència, provoca una resposta de ressentiment –d’odi consecutiu, més que no pas constitutiu– és precisament que la criatura no és el Creador, que no té la plenitud que somnia i desitja i reivindica, i que sent usurpada per l’Altre, per Aquell que ell mai no podrà ser. Aquesta mancança, aquest no ser l’altre, encara es veu agreujada per un matís, significatiu perquè ens situa en l’àmbit de la modernitat: per la consciència del gran silenci, del fet que aquest Altre, des de la «santa arrogància» de què l’autor el revesteix, es negue «obtusament» al diàleg d’igual a igual que l’home li demana. Hi ha, per tant, un mal ontològic, un mal universal que l’autor rastreja en una sinopsi admirable («De la densitat dels fluids, VII») i que acaba xifrant en el concepte de Déu: un concepte on convergeixen, reinterpretades en clau nihilista, una sèrie de línies mestres de la nostra història cultural. Així, per exemple, la ja esmentada «guerra» heraclitiana que presideix la naturalesa i el canvi de les coses deriva subtilment en una altra confrontació, ara ja en formulació «moderna»: la que es produeix entre el món real i el món del sentit, entre l’home i la seua imatge especular, entre el «jo» i «l’altre», lluitant tots dos per un espai vital, per una supervivència absoluta, per una autorealització «divina». I posat en aquest situació, Ballestar sap que el perdedor sense remei és l’home. Així, vorejant Rimbaud –el «jo» voldria, sense poder, ser l’«altre»–, vorejant (o rebutjant) la fusió impossible, ja no hi ha lloc tampoc per al somni nietzscheà: no ja la voluntat de poder, sinó la mera voluntat de ser de l’home s’estavella contra la presència ominosa i silent de l’Altre, d’un Déu interpretat com la negació absoluta, com la mort de l’home; un Déu contra qui només cap la contraconfessió de fe, la «blasfèmia» d’un «odi sostingut», l’opció conscient pel rancor cultivat, per l’«infern». Un odi, però –recordem-ho–, consecutiu a la presència absent de Déu en la història, al seu silenci escandalós davant del patiment del món. Perquè el sofriment és universal, com universal i radical és la protesta que provoca. Per això, en Ballester hi ha ecos ben clars del Cohèlet i de Job; d’un Cohèlet més nihilista que escèptic i d’un Job sense fe ni esperança. I aquestes contrafigures dels referents bíblics ens remeten, igualment i per altres vies, a la modernitat: a la crítica marxiana de la religió. És el mateix Ballester qui, amb un parell d’indicacions a l’«opi» i al «verí que provoca la follia», dóna peu a aquesta indiferència: el no, la contraconfessió de fe, l’odi raonat i construït, la vida imprecada com desolada i insuportable –la «blasfèmia», en diríem–, tot això, ¿no hauria de ser entés, per poder quiratar-ho degudament, com udol i sedant, com crit i anestèsia, com protesta i opi enfront d’un món sense cor i d’un Déu insensible? Potser sí. Potser hauria de ser entesa, la des-religió d’aquest poemari, des de les conegudes assercions de Marx sobre la religió mateixa, en

Per a una crítica de la filosofia del dret de Hegel: la religió és «l’auto-consciència de l’home que, o no s’ha trobat encara o s’ha tornat a perdre [...], la consciència d’una ontologia pervertida [...], el sospir de la criatura oprimida, el batec d’un món sense cor [...], l’aurèola d’aquesta vall de llàgrimes.»

Som davant d’un poemari desolat per a un temps més desolat del que sembla.

Nihilisme, dèiem. Desistiment de canviar aquest estat de coses. Concentració obsessiva en el retret esterilitzant: entretingut amb el seu odi, l’home que l’autor ens presenta ja no maldarà ni per construir la seua existència, ni per criticar aquesta vall de llàgrimes, ni per apiadar-se’n. O sí? «Nàufrag» i en l’«infern», a l’home potser li quede encara la passió per «la paraula impossible»: potser encara vacil·le entre escriure inútilment en negre sobre les negres aigües de la llacuna Estígia i assumir el gest i les llàgrimes d’Anjelica Huston, la Gretta de Joyce en Els morts, en sentir la cançó «La donzella d’Aughrim» i la seua promesa d’una pietat infinita caient, blanca com la neu sobre els turons d’Irlanda, damunt dels vius i dels morts.

Saó, núm. 302, novembre 2005.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.