Acrobàcies controlades

Ferrer, Antoni
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

O inflexions. O variacions més o menys sobtades de direcció, de tendència. Trencaments més o menys arriscats de la línia habitual del discurs sociocultural. Canvis significatius d’un dubte, d’una troballa, d’un impasse, d’una perplexitat... D’una nova percepció de les coses o d’un mateix. Reflexions controladament transgressores, com una experimentada i hàbil exhibició d’acrobàcia aèria. Que tot això i molt més es pot trobar en el dietari Inflexions amb què el nostre col·laborador Josep Iborra ha guanyat el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2004. El llibre és un bagul de lectures, de coneixements i d’experiència de la vida, un veritable «calaix de sastre», una arca d’on l’autor «va traient, del vell i del nou, segons convé». I, com l’home de la paràbola evangèlica de referència, ho fa sempre amb prudència, és a dir: amb honestedat intel·lectual. Tant, que igual descarrega la seua opinió amb una contundència demolidora –presidida, però, això sí, pel seu personal «sprit de finesse»­ – que, quan cal, sap deixar-se un interrogant obert, avançar un punt d’incertesa cautelosa, concedir el benefici d’un dubte o lluir una ironia estimulant. I això que l’exhibició acrobàtica de què fa gala és ben variada.

En efecte, no només actua com a notari atent a les subtils i múltiples alteracions que canvis culturals de més calat generen en la superfície de l’entramat social (des de la influència de la simplificació formalista en la no-sintaxi dels encreuats, fins a la substitució del postulat de la revoluació mundial per l’adveniment d’una tecnologia omnipresent i abassegadora; des de la fallida persistent –i irreversible?– dels intel·lectuals fins a la pèrdua del centre en l’ordre moral i cultural, o fins a un tal empobriment del llenguatge que el fa lamentar-se de, per exemple, «l’escriptura borda» o la «koiné insípida» a què semblen abocats...). No sols actua com a notari d’aquests i altres canvis, sinó que també fa d’iconoclasta –implacable o sorneguer, tant se val– de patums i patumeries, per apujats que estiguen en el santoral sociocultural.

En aquest aspecte, algunes de les seues fiblades, per bé que discutibles en alguns extrems, són d’antologia. Per exemple, les adreçades a Visconti, Adorno, Nietzsche, Céline, D’Ors, Terenci Moix, Sartre, Heidegger... O als pensadors que «es perden per les rames, però encara es perden més quan se’n van per les arrels» (sic). O a altres que no cita, però que es podrien incloure en l’extensa nòmina de traductors, cultivadors de l’ars aforística i, fins i tot, lletraferits que «es posen davant del munt de les escombraries pròpies tot mirant-se-les» (sic).

I és que, el seu, el món on és més competent –com qui diu, per a i per a mal d’allò en què posa els ulls–, és el món de la literatura: s’hi mou com anguila maresa. O millor: se’n coneix tan bé el «full de ruta», els objectius a abatre i els horitzons a abastar, que, en la seua acrobàcia aèria, pot permetre’s el luxe de llançar-se en picat sobre el blanc elegit i, tot seguit, en una ràpida inflexió, enlairar-se ben amunt per a planar amb calma sobre els paisatges estimats: Neruda i l’impuls vers la realitat del llenguatge poètic, Boccaccio i l’elegància del suggeriment, Pla i el seu combat per l’adjectivació pura, Conrad i la veritat moral dels seus personatges, el sistema doble Goethe-Eckermann, el benvolgut R.M. Rilke... Està igualment encertat quan parla de tots ells. Com també es mostra hàbil pilot en navegar pels cels de Mozart, de Schubert, de Bach, de Bruckner... O en albirar què hauria d’haver pogut ser Pedrell en el no nat nacionalisme musical català.

Iborra és ben capaç de pilotar, amb mà ferma i amb desimboltura de «Baró Roig», les seues opinions, fins i tot quan realitza maniobres de vol rasant; encara que, en no poques ocasions, no s’estalvie –ni ens estalvie als lectors– algun ensurt que altre: quan sembla que va a capotar, o quan és a punt d’estavellar-se contra orografies poc conegudes. Aquests sobresalts poden sobrevindre quan l’autor s’aventura en saltirons filosòfics o en fintes i cabrioles teològiques; en els moments més compromesos el pot llastar una certa tendència a la interpretació evemerista dels fenòmens culturals i un confús nestorianisme en l’apropament als escrits del Nou Testament, tot i que –pel que fa sobretot als de l’Antic– sol assajar, i molt sovint deliciosament, de donar la volta, per tal d’acostar-los a la sensibilitat actual, a alguns dels grans relats i personatges bíblics.

De totes maneres, Iborra no és dels que s’estavellen: el risc d’aquestes i altres maniobres agosarades queda sobradament compensat per la inconfusible aroma d’il·lustració arrelada a la terra, d’ateneu popular imprescindible i de sòlid i entenedor magisteri que ens regala en les pàgines d’aquest dietari. Iborra ha revisat el seu calaix de sastre, n’ha tret de tot (andròmines, sorpreses, novetats, vetes i fils...), ho ha classificat i reciclat i ens ho ha ensenyat com qui ensenya uns joguets de la infància als amics. Només li ha faltat fer-ne l’inventari; un índex onomàstic o, si més no, de matèries, encara que foren peregrines. L’exposició-exhibició val la pena. Ara, a fruir-la.

Saó, núm. 300, novembre 2005.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.