Un pet dels déus

Llavina, Jordi
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

«Què ets al capdavall? Això, un pet dels déus.» Ho va escriure Joan Fuster (i Ballester ho cita, al final de la seva obra). En una hipotètica escala ascendent pel que fa a la consideració de l’espècie, Carner diria que som «guspira anònima de llum», i Blaise Pascal –més magnànim– «un jonc que pensa». Josep Ballester, amb aquest títol que trenca un silenci poètic de vuit anys, s’havia d’allistar necessàriament amb el pensador de Sueca. No per res: aquesta és una obra lúcida i desenganyada, un «quadern d’abismes» –com en diu ell mateix–, un llibre del desassossec, compost de versos que no fan bonic. Si el llibre fos una empresa, Kafka –tan invocat– hi tindria accions. En canvi, el pietisme del poeta català o la severa interrogació de Déu del filòsof francès no hi tenen res a pelar.

L’odi constitueix una indagació de l’ésser –encara que fos sense la cursiva del subjecte, la frase continuaria tenint sentit. L’ésser està malferit, i s’aboca a una finestra oberta a tota mena de vertígens. S’interpel·la Déu «acròbata de la rebel·lia». Se l’increpa. Es desemmascaren els déus destructius, «que es van beure la teua vida amb un sol glop i sense mastegar la molla». (El verb mastegar, per cert, és un dels més recurrents. Com devorar. Hi ha ràbia, en la deglució de l’experiència.) El color de L’odi és fosc. De l’home, com del porc, tot s’aprofita. L’odi es mostra divers i, com el jo de Whitman, conté multituds: «Jo, tu i ell som l’odi.»

Aquest és un llibre molt desesperançat, fet de versos sense mètrica, construït amb paraules que tenen una nuesa metàl·lica de ganivet. No hi ha majúscules. Hi van passant els grans interessos de l’espècie. El de la identitat, per exemple. «Jo no sóc jo, sóc l’altre –millor dit– els altres.» Avancem en la lectura, però, i aquest jo queda reduït a un pinyol íntim –la polpa, se l’han cruspida els déus o els dies. «Ara només sóc jo» (la càrrega dramàtica d’aquest vers em sembla immensa.) El dolor, de fet, és l’experiència que ens individualitza. «Els morts naixen, no moren.» La tasca humil del poeta consisteix a mirar d’«embalsamar el moment». Però també l’oblit mastegarà aquest moment. No hi ha redempció. Si de cas, l’escriptura de tot aquest exercici continuat de dolor, que és el viure. Poca cosa més. Màscara i ganyota. Un pet dels déus.

Avui, 19 d'octubre de 2005.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.