Canta per a ell mateix

Llovet, Jordi
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

Als últims vuit dies s’han produït, en l’àmbit de les lletres catalanes, dues notícies que no passaran inadvertides, i amb unes conseqüències que es poden pronosticar des d’ara: la primera és l’aparició d’una extraordinària versió d’un dels llibres més violents i brutals mai escrits a la història de les lletres franceses, Els cants de Maldoror, d’Isidore Ducasse, dit comte de Lautréamont; la segona és la fundació d’un nou segell editorial, Mina, emparat pel paraigua del Grup Enciclòpedia Catalana que arrenca amb cinc títols variats i atractívols com les pastes de te. Si posem aquests dos fets l’un al costat de l’altre és perquè, possiblement, reflecteixen d’una manera inigualable el panorama actual del món editorial a Catalunya i en presenten les dues més extremes solucions de continuïtat.

Després d’uns decennis marcats per la gran falòrnia del «Suport Genèric» –que ha generat la tradició més pobrissona que mai hagin conegut les lletres catalanes en tota la seva història–, el desconcert en el món editorial de Catalunya ja és complet. Petites editorials que havien arribat a ser fins i tot pròsperes (negoci, val a dir) s’aixopluguen en aquests moments en grups molt gegantins i planetaris, pagant, com era d’esperar, la quota que s’exigeix en aquests casos: d’haver tingut un cert paper de columna vertebral en el panorama editorial de Catalunya passen a representar el corrent general de la claudicació literària més escandalós que s’hagi produït mai a aquest país. D’altres, potents per haver tingut el privilegi de repartir arreu una enciclopèdia molt notable, mig defallida ja tota acumulació de sabers en forma de paper, s’inventa una nova línia editorial dominada per un propòsit comercial senzillament –de cap a cap, sense excepció ni casual–, amb l’acceptació tàcita (idealment negada) que la idea de «comercialització», a la vida literària als nostres dies, anirà inevitablement acompanyada de trivialitat, vulgaritat i ganga. Aquest segell serà, sens dubte, molt valuosa mina pels buscadors de ximpleria impresa als pròxims anys, perquè ja arrenca, tan content, amb quatre divulgacions philosophiques, quatre tafaneries de tres tenors, una soprano i un baríton, un breviari per a aprofitar les restes del menjar del dia abans, un llibre d’autoajuda que pretén esmorteir l’Alzheimer, i una sèrie d’entrevistes radiofòniques amb personatges més o menys notables del país (¿què hi fa, sollat, el pare Batllori al costat de Judit Mascó?) bagatel·la tot plegat, si no despulles. Aquí ha anat a raure al cap dels anys l’empresa que va veure desfilar Joan Puig i Ferrater, Josep Carner, Andreu Nin i Joan Oliver, entre moltes altres glòries.

Destaquem, en segon lloc, la insòlita aparició d’un dels llibres més significatius de la literatura francesa de la segona meitat del dinovè, Els cants de Maldoror, en traducció bellíssima, de ritme tesat com l’arc d’Aquil·les que fereix de lluny, a càrrec de Ricard Ripoll, director ensems d’un projecte editorial situat als antípodes del que hem comentat a dalt. Amb un equip assessor de luxe, però sense altaveu, format per persones de gran capacitat intel·lectual i gosadia –Vicenç Altaió, Xavier Antich, Arnau Pons, Marta Segarra i Ester Xargay– la col·lecció «Palimpsest» arrenca amb aquest llibre sensacional, ja traduït, amb mèrit, per Manuel de Pedrolo, l’any 1978, en una empresa editorial que dirigia Jordi Coca (Edicions Robrenyo, Mataró). El que s’anuncia, és clar, té un altre to: des de Robert Desnos i Maurice Blanchot a Marcel Schwob i Marguerite Yourcenar, entre altres.

Tot serà benestar d’escalfapanxes, motiu de vagues comentaris carregats de candidesa a la Mina de què ja hem parlat; culminació de l’esperit xaró, un bell fregar-se les mans a causa del negoci, els uns, i els altres a causa de la sanció dels bons costums i el beneplàcit general; ajudem-nos tots encara un punt per fer més mediocre la vida de les nostres desafortunades lletres. Tot serà, per contra, afanys i maldecaps pels altres, i qui sap quants anys podrà durar una iniciativa com aquesta; perquè a ningú no li farà cap gràcia, menys encara als catalanets forjats en l’escola del Millor dels Mons Possibles Pujolians, que un autor que va morir amb tan sols 24 anys li etzibi i li refregui el rostre amb tirades i dites com aquestes: «He fet un pacte amb la prostitució a fi de sembrar el desordre en les famílies»; «Que el lector no s’emprenyi amb mi si la meva prosa no té la sort de plaure-li»; «La poció més lenitiva és un bací ple de pus blennorràgic agrumollat, en el qual prèviament s’haurà dissolt un quist pilós de l’ovari, un xancre fol·licular, un prepuci inflamat, girat cap enrera del gland per una fimosi, i tres llimacs vermells. Si segueixes les meves prescripcions, la meva poesia et rebrà amb els braços oberts.» I, com això, tot el que es vulgui: pederastes incomprensibles, adolescents amb la pell tallada a tires, violacions amb tot detall, i també, de tard en tard, una bellesa presurrealista, entesa com una dansa de taurons a l’oceà o «l’encontre fortuït sobre una taula de dissecció d’una màquina de cosir i d’un paraigua». Cap novetat: tothom sabia qui era Lautréamont; solament que feia més goig enterrat en una fossa molt comuna que altra vegada a les llibreries d’un país de bé.

Hi ha crítics que opinen que, exhaust després d’aquests Cants inclassificables i gairebé inanalitzables (malgrat els lloables esforços de Genonceaux, Gourmont, Jaloux, Breton, Dalí o Pleynet), Isidore Ducasse s’havia proposat de «reformar-se». Però això seria una paradoxa: les condicions d’estupidesa secular que l’havien dut a proferir el gran esgarip que són els Cants de Maldoror, la general alienació de l’individu davant l’estolidesa monstruosa del comú, no havien fet sinó prosperar al llarg dels seus escassos anys de vida, els tan emblemàtics anys del Segon Imperi a França. La cosa va seguir molt dreta per aquest camí, allà com a les nostres lalituds, i per això resulta clar que les alternatives, avui, són les mateixes que fa 135 anys: si de cas, avui les coses es presenten amb una més punyent urgència. O ens decantem, violentament i tot, per la resistència i el contraatac, o ens deixem gronxar per la frèvola barca dels llibres d’autoajuda i de cuina reciclada. O resistim amb furiosa intel·ligència (Mallarmé), o ens ofeguem en la mateixa merda que ja va intentar d’ofegar Gustave Flaubert. Fora l’esplín d’un vegada; via fora i endavant les atxes! La tria és clara.

El País. Quadern, 24 de març de 2005.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.