L'exercici necessari de la memòria

Moncho, Jesús
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

Unes 696.000 entrades de Literatura sobre la Guerra Civil presenta el buscador Google en Internet. Tota societat busca i fonamenta la seva estabilitat emocional en la pròpia memòria històrica col·lectiva. La Guerra Civil és un fet cabdal en la construcció d’aqueix imaginari col·lectiu, en tant que el trenca, el somou, en tant que dóna peu a ser reconstruït de possibles diverses maneres. Segurament els actors de la Guerra (els nostres pares o avis) no poden escriure els fets desapassionadament, imparcialment: seria la història dels vencedors o dels vençuts. Els seus fills o néts hem heretat una situació de privilegi, en tant que no implicats directament en els fets, però hereus d’una experiència, d’unes emocions, d’unes conseqüències que ens obliguen a estendre la nostra mirada per a comprendre, per a assumir, perquè no passe mai més. No estem parlant de l’oblit o l’amnèsia. Estem parlant de presentar la Història com a coneixement i record de la realitat, no com a exercici de desmemòria ni de revanxisme espuri i estèril. I si la Història és tot això, la narrativa (la novel·la) ens dóna la possibilitat de l’assumpció emocional dels fets. Aquest és el cas de L’home de l’estació.

A Alacant, en aquells durs anys (1936-39) se succeixen bombardejos sobre la ciutat civil al barri del Pla (hi havia una fàbrica d’espoletes), conseqüència de la qual cosa és el judici i execució de José Antonio Primo de Rivera (fundador de la Falange espanyola), nou bombardeig de càstig, execució de cinquanta-dos presoners nacionals com a resposta... La revenja de la revenja de la revenja..., i així de mai no acabar. Aquestos durs i crus fets, entre d’altres, són el marc llunyà i a la volta proper d’un arrauxat protagonista (un falangista quintacolumnista) de la novel·la, que en l’hora de la mort rememora els fets, mentre espera la visita de la filla llarg temps no vista, personatge contrapunt a la rauxa d’aquell, i en certa manera víctima individualitzada de tot un estat de coses que tingueren la fúria i la irracionalitat per guia i bandera al llarg d’uns anys que, malgrat tot, són i seran també nostres per sempre més.

Narrada en una prosa quasi azoriniana i en dos plànols temporals distints, 1969 (hospitalització, mort de l’antic falangista, i visita de la filla) i els anys des de la dècada dels 30 i posteriors rememorats per l’un i per l’altra, L’home de l’estació pren el títol d’un personatge secundari, sinònim de la por, de l’atemoriment, de l’esglai i la feredat. Sentiments aquestos que formaven part de la vida d’aleshores, i presentats en la novel·la amb ritmes i tempos magistrals, sentiments que sempre marxen de la mà amb la violència i l’agressió. Pot ser que, en desplegar la mirada cap enrere, només càpiga la comprensió, a la recerca d’un sentiment superior i positiu que done pau i descans als protagonistes. L’autor, Ximo Caturla, en un encaix d’orfebreria de trames, accions i esperances, dosifica i tensiona al límit el clímax final. Pot ser, a l’espera d’aqueix encontre entre pare i filla, que encara quede la possibilitat de redimir-se o, almenys, de superar i tancar una llarga etapa que fereix en gran manera, que encara crema i porta dolor en l’interior dels protagonistes. Perquè, en una confrontació civil (o generacional), la pau no naix només quan la guerra s’acaba... La pau es desitja i es treballa.

Informaicón, Art i Lletres, 29 de desembre de 2005.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.