Un ciclorama perfecte

Olivares, Juan Carlos
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

Els inques van crear un complex sistema de cordons i nusos (el quipu) per arxivar les seves cròniques. Aquesta idea inspira Raccord, l’obra de Rodolf Sirera presentada al T6 del Teatre Nacional de Catalunya. Les existències humanes capturades en tres períodes de la història (1929-1969-2009) s’entrecreuen fins a trenar un rebuscat macramé vital que acaba per conformar una estructura amb més lectures que la cronològica.

El dramaturg inventa un codi de nusos –per mantenir la imatge– que li permet desenvolupar aquestes vides en plans diferents, com el fil de la disconformitat tràgica que, a través dels temps, acompanya el personatge femení jove. Els primers minuts poden sonar a brillant exercici d’estil, però la minuciosa construcció del teixit dramàtic de l’obra acaba per atorgar a Raccord la qualitat d’una autèntica saga, com una delicada capa melodramàtica que, com la boira, sura sobre els episodis encreuats dels personatges.

Carme Portacelli es queda amb aquests primers minuts i opta per fer de Raccord un producte d’estilisme teatral, rebaixant el potencial del text. L’aclaparadora elegància visual de l’escenografia d’Anna Alcubierre i la il·luminació de Joaquín Guirado estan més en consonància amb una exposició del CCCB que amb la bellesa dramatúrgica del text de Sirera. Només queda sumar-hi la inevitable estilització amb firma de Marta Carrasco per manufacturar un muntatge d’incomprensible distància estètica i frigidesa dramàtica.

El repartiment, en què despunta la fràgil obstinació de Mar Ulldemolins, a vegades sembla cohibit, com si els personatges estiguessin per sota de la seva capacitat d’expressar-se. Figures d’un ciclorama perfecte.

Avui, 15 d'abril de 2005.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.