Article sobre 'Baies'

Parcerisas, Francesc
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

A Retrat en blanc (Moll 2004) Susanna Rafart (Ripoll, 1962) s’abocava uns instants al perillós vertigen del silenci. La temptació –la temptació d’«oferir la neu d’un devastat silenci»– podia haver indicat una derivació cap a l’atzucac d’una metafísica de l’art que, faltada de religió i sense una contrapartida humanista menys autoritària i més social que la teològica, fa del silenci o del buit uns nous déus tan arbitraris i cruels com inexistents. A l’últim poema d’aquell recull, però, Susanna Rafart afegia uns mots que ara entenc com a premonitoris: «Tot podrà ésser encara, mentre la neu endoli/ un punt de cada essència, i a dintre el cor s’escalfi/ de les petites coses d’on la paraula exsuda.» Aquest nou recull, Baies, és, precisament, un llibre destinat a les petites coses, als petits moments, on la paraula es manifesta; i l’emblema són els fruits petits del saüquer, el seu color verd i negre, la llavor insignificant i dura, la inflor enlluernadora, l’acolliment per als visitants, la flor blanca i embriagadora. Potser fa de mal
proposar, però el lector que no conegui el llibre, que l’obri, sisplau, pel final, per l’assaig «Els fruits amargs de la poesia». És un dels textos més bells –tot ell envejable– de creació, de crítica, i de sensibilitat: un aperçu de com una planta ha arrelat en la poesia; una demostració exacta d’aquell vers final del llibre anterior de Rafart: una cosa petita on, de la mà de poetes molt diversos, tots podem anar a emmirallar-nos en l’emoció i en la saviesa. I, un cop llegida aquesta bella introducció, que l’autora ha col·locat amb molta modèstia com a epíleg, podem rabejar-nos en els textos breus de Baies: poemes en prosa on l’estampa instantània ha passat per un alambí que mesura delicadament el lirisme i l’essència de la realitat petita. Així són «Agustí Bartra», «Cementiri hebreu de Ferrara», «Fira al Passeig» o «Illa excavada», poemes que s’obren al lector «Com s’obre un poema dissolt en la seva metàfora». Si «viure és escapar d’un temps més ple», com llegim en un altre poema, escriure és, possiblement, saber trobar aquestes càpsules de plenitud que els lectors podrem degustar, i gràcies a les quals reconstruirem per uns instants, amb la intel·ligència participativa de tota lectura, el fulgor i la basarda que l’escriptora ha creat per a nosaltres. [...]

El País. Quadern, 20 d'abril de 2006.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.