Entre la vida i els llibres

Puigdevall, Ponç
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

Si no hi hagués una dosi important d’optimisme, podria caure dins d’una zona alarmant constatar que els llibres en prosa més remarcables de la temporada se situen en un àmbit ben allunyat de la creació narrativa: n’era un exemple el llibre d’articles de Pere Rovira, Diari sense dies, i Ramon Farrés demostrava en un llibre de viatges, D’un lloc a l’altre, que encara hi havia la possibilitat d’explicar peripècies amb concentració poètica. Ara, a La lentitud del mar, Enric Sòria (Oliva, 1958) converteix l’espai del dietari en un lloc majestuós per exhibir com s’escriu amb sentit clar i rigor intel·lectual, per demostrar que qualsevol pàgina alimentada per la cultura i la intel·ligència és un àpat de magnitud aclaparadora, i per ensenyar que els trossos d’una vida desconeguda poden convertir-se en un consol moral que ajuda i alegra l’acte de l’experiència lectora. La lentitud del mar és el segon lliurament dels dietaris que Enric Sòria escriu a favor de la lectura, de l’acte d’escriure i de qualsevol manifestació positiva relacionada i la festa de viure rient. És també una proclama a favor de la conversa, de la felicitat, i de l’afany de saber i conèixer. Mentre parlem, el seu primer dietari, se subtitulava «Fragments d’un dietari iniciàtic», i era justament el que s’hi indicava: eren les notes quotidianes i els pensaments i les recerces morals que dia rere dia un individu amb una vocació literària irrefrenable anava marcant amb prosa d’or als seus quaderns privats. Enric Sòria anava traçant el seu itinerari vital mentre les experiències internes i externes de cada dia el forjaven com una persona que sabia que volia ser necessàriament un escriptor. Era el començament d’un aprenentatge interminable, però pel que es pot llegir a La lentitud del mar es pot afirmar que tothom ha d’estar ben tranquil i satisfet, ell en primer lloc. No tan sols es pot dir que Enric Sòria ha aconseguit ser un escriptor, sinó que ha aconseguit ser un gran escriptor, un digníssim deixeble de la tradició on conscientment milita, un deixeble privilegiat de les aventures il·lustrades de Joan Fuster o de les investigacions moralistes de Josep Pla. Com si fos un autèntic eremita dels secrets de la literatura universal, Enric Sòria fa envermellir d’orgull els seus lectors. Com que qualsevol pàgina seva destil·la generositat, també fa creure erròniament que és possible llegir tant i tan bé com ell i escriure amb tanta perspicàcia com la que regala ell.

La lentitud del mar és un d’aquells llibres que aconsegueixen ajudar el lector: Enric Sòria és com una mena de saurí literari, i que fa que es descobreixin nous autors i nous llibres, i no tan sols perquè els esmenti, sinó perquè ofereix el goig de participar en les seves raons i els seus arguments per explicar el perquè de tots els judicis que formula. També serveix per donar una mirada diferent de la que imposa la proliferació del tòpic: contempli’s, per exemple, les opinions que li susciten la lectura d’un llibre excessivament reconegut de Claudio Magris, El Danubi, o compari’s les valoracions que fa sobre els dietaris de Jünger o sobre les memòries de Canetti. No tenen tampoc cap pèrdua la perspectiva amb què escruta la poesia catalana que li toca viure i llegir, ni tampoc els atacs amb ira a una sèrie de subjectes vinculats al món literari que no acaben de ser ben bé del seu interès. A La lentitud del mar, en fi, tot es troba sotmès a la presència constant i unitària de la literatura com a gràcia necessària per respirar cada dia. Cal recordar els dos versos de Borges que tancaven Mentre parlem: «Que otros se jacten de los libros que han escrito/Yo me enorgullezco de los que he leído.» Ara bé, més enllà de la passió literària que domina el dietari d’Enric Sòria, el lector se sent també agraït pel territori moral que va dibuixant: l’aprenentatge ja no és tal, sinó que ara vénen els maldecaps, les trifulgues, els desvaris i la felicitat d’algú que ja sap que la vida, a pesar que ningú li hagués explicat, era una experiència seriosa i que entre el desig i la realitat hi havia un abisme del qual era preferible apartar-se’n.

Enric Sòria condueix amb velocitat i contundència i seguretat el vehicle de la seva experiència personal, i al costat de la ironia sense humor gratuït i fàcil, hi ha l’humor trascendent a l’hora d’elogiar qualsevol pàgina erudita que acaba de descobrir en el racó més recòndit de la seva biblioteca. Entre els llibres i la vida, a La lentitud del mar el que hi triomfa és la voluntat de ser feliç a pesar de tots els cúmuls d’adversitats que contrapuntegen la feina de conscienciar-se de la traïció del pas del temps. És la manera clàssica d’aprendre a conèixer-se a un mateix.

El País. Quadern, 9 de juny de 2005.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.