La lleialtat de les coses ben fetes

Puig, Valentí
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

La megalomania del particularisme cultural i polític put i afarta avui possiblement més que mai, com un somni corrupte. Gairebé tota la baluerna de la cultura oficialista catalana és com l’espina d’un peixot que anava a les fosques per aigües sense vida, fins que va perdre el sentit per manca d’energia pròpia. Pretensió d’aparentar molt; realitat d’inanició mediocre. Tantes oportunitats perdudes, tanta autocomplaença, tanta bombolla institucional, tantes taules rodones: a canvi, no gaire literatura que ens abraoni com un cop de vent, molt poca pintura, un cinema afàsic, una vida intel·lectual sotmesa a les correnties mimètiques. De cop i volta, algú que escriu i pensa pel seu compte. Un cas: el dietari La lentitud del mar, d’Enric Sòria.

La lleialtat a les coses ben fetes sempre compensa. Agafes La lentitud del mar (Proa) i t’hi trobes a mercè d’oratges impensats i de calmes enigmàtiques. Algú ve a buscar-te, a cada pàgina d’aquest dietari, i, sense dir el seu nom, troba per a tu algun tresor, una vella espasa rovellada, un paisatge trencat en mil bocins, un poema que queda a mig fer. Ajuda i a la vegada torba com provar la permanència d’una reflexió, la voluntat de pensar-ho tot, i que no tinguem temps per un instant de self-indulgence, perquè a La lentitud del mar no hi cap, com no hi té lloc l’hedonisme de cap de setmana o parlar de llibres com qui parla de colombofília. Aquí tot és exigent, llegint La lentitud del mar, alguna vegada fins a l’excés, fins a revoltar-se.

Però no és de cap altra manera que podríem escriure –com fa Sòria– que ara hi ha pensadors que només creuen en el llenguatge, quan els escriptors sabem, des de fa molt, que justament el llenguatge és increïble. Al capdavall, què vol dir entendre la vida? ¿Potser, no pagar les hipoteques, menjar la carn amb el cobert del peix, emprar preservatius de dos colors o escriure llibres com qui porta pantalons de golf? De cop i volta tothom ha sopat amb Pla i ja no recorda qui era Espriu, de la mateixa manera que tothom fa d’escriptor sense passar del tràmit banal d’escriure.

Sòria fa una proposta: «Exercici. Davant de cada llibre, preguntar-se: a qui vol importar?» Tal vegada s’ho demani per instint autodepreciatiu, però també ens ho podríem demanar com una salutació a la vida i als altres. Fer i llegir llibres que importin, lleials a les coses ben fetes, fetes tan bé com sabem. Aleshores fins i tot tu i jo i aquell d’allà enfora importem més, però sense tenir massa importància.

Sòria escriu al seu dietari: «Als anys 60, Josep M. Castellet i Joaquim Molas imaginaren una història de la poesia catalana que ben poc té a veure amb la real. Als 70, els poetes joves reaccionaren contra aquella entelèquia tan adientment anodina com si anaren a combatre gegants. A partir d’aquí, ja no hi ha res que s’entenga. Com que la resposta a un fantasma no pot ser més que una psicomàquia, la imatge de la poesia catalana contemporània sembla la d’una pel·lícula d’espectres.» Sí, Poesia catalana del segle XX, de Castellet i Molas, més de quaranta anys més tard, és l’estranya despulla d’una època d’errors colossals. Certament, aquella antologia té molts més forats negres que l’Estatut de Sau i permet constatar que la societat literària catalana –més en concret, la barcelonina– té una gran capacitat d’ingerir rodes de molí, de no destriar el gra de la palla.

Entre les runes del present, és possible un triomf de la memòria: les ciutats, els amics, la gramàtica de la solitud, la pàtria de l’exili. Cal viure una altra vida, diu Enric Sòria. Tenim massa a prop el sense sentit de la Història, Auschwitz i el gulag. Voluntat i a la vegada impossibilitat d’un ordre i per això enyor d’ordres superiors que ja tan sols existeixen com una forma de memòria. Una certa idea d’Europa i una constatació paorosa del totalitarisme: ho veiem quan Sòria anota la sorpresa per la caiguda del mur de Berlín. Voluntat d’una mirada de civilització. Vegem Enric Sòria al museu berlinès de Pèrgam, commogut per una deessa grega arcaica, de culte, que té –escriu– la majestat d’una talla romànica i la força hipnòtica i atemoridora dels ídols. Un estadi molt antic entre l’home i la divinitat, el temor de Déu. Potser és així perquè la literatura –com diu Sòria– és l’intent de mantenir la memòria a cobert dels capritxos de la biologia.

Avui, 15 de març de 2006.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.