Els cants de Maldoror

Ripoll, Josep M.
Quaderns Divulgatius, 30: Premis de la Crítica de l'AELC 2006

 

L’aparició d’una col·lecció nova sempre és una bona notícia, i no cal dir que encara ho és més quan la presideixen el rigor i la professionalitat; però si, a més, ens ofereix obres situades una mica al marge del mercat habitual, l’atractiu augmenta, si no entre un públic majoritari, sí entre els amants de la bona literatura, aquells a qui, en definitiva, es dirigeix. Això és el que passarà sens dubte amb «Palimpsest», col·lecció de March editor ara inaugurada ni més ni menys que amb l’obra completa d’Isidore Ducasse, més conegut com a comte de Lautréamont i un dels grans heterodoxos de la literatura moderna.

Val a dir que «Palimpsest», dirigida per Ricard Ripoll –sense res a veure amb qui signa aquestes línies–, compta amb un consell assessor de ben provada heterodòxia –Vicenç Altaió, Xavier Antich, Arnau Pons, Marta Segarra i Esther Xargay– que en garanteix sens dubte el gust pel risc: així ho donen a entendre quan afirmen, a l’última pàgina d’aquest volum, que la col·lecció «vol ser una plataforma per a les veus que es pugui reconèixer en l’actitud patafísica, en el pensament situacionista, en l’activitat surrealista, o en qualsevol proposta d’alliberament de les formes (des d’una visió clàssica o moderna) amb rigor creatiu». A continuació reivindiquen les «hibridacions» de caire formal «perquè el text (aventura d’una escriptura) torni a ser el protagonista de l’aventura de llegir».

Amb uns principis com aquests, resulta del tot adequat començar amb l’edició d’Els cants de Maldoror i de les Poesies I i II, és a dir, amb l’obra completa de Lautréamont. Escriptor considerat tan aviat un geni com un boig, ignorat durant molts anys, reivindicat pels surrealistes i per Alfred Jarry, constitueix amb Rimbaud, en paraules del pròleg de Ricard Ripoll, «el nucli de la modernitat poètica». Els cants de Maldoror, la seva obra més coneguda, és un extens poema en prosa dividit en sis cants, de fet tot un veritable cant al Mal en estat pur, més contundent com a revulsiu antiburgès que Les flors del mal de Baudelaire cremades pels tribunals francesos. Sumptuosa i volgudament emfàtica, aquesta obra participa d’una certa poètica de la crueltat, en un deixant més o menys proper als Sade, Poe, Huysmans i altres maleïts il·lustres. Per això pot sorprendre d’entrada que el Cant Primer contingui un extens i apassionat elogi de l’oceà que sembla remetre abans a Victor Hugo i altres romàntics que no pas a la modernitat literària en sentit estricte –val a dir, però, que Ricard Ripoll vincula en el pròleg aquest oceà a l’escriptura, amb la qual cosa la referència es tornaria una agosarada metàfora de regust mallarmeà–; o que a les Poesies, igualment en prosa, l’autor ataqui Hugo o Poe i defensi ni més ni menys que Racine. No són aquestes les úniques paradoxes que envolten l’obra de Lautréamont: també ho és que les anomenades «poesies» estiguin, de fet, molt a prop de l’aforisme o de la reflexió sobre la literatura, aspecte que el vincula a la indefinició formal tan valorada pels responsables de la col·lecció. Heterodox, rar, paradoxal, Lautréamont ens arriba, doncs, com un clar predecessor dels moviments i les creacions més extrems de la modernitat en una traducció acurada, que, tal com s’explica en la introducció, manté la discutible puntuació original o determinats aspectes no normatius per tal de ser al màxim fidel possible a alguns dels efectes buscats per l’autor, i que, al mateix temps, procura mantenir-ne el to, retòric quan convé, amb resultats reeixits. Tot plegat un saludable retrobament amb l’heterodòxia.

Serra d'Or, novembre 2005

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.