Ací, negre sobre blanc, regeixen unes altres lleis

Fernández Paz, Agustín
Quaderns Divulgatius, 31: III Congrés de Literatura Infantil i Juvenil en Llengua Catalana 2007
 

Abans de començar la meua exposició, vull manifestar la meua alegria per estar ací, a València, en aquest III Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana. I done les gràcies a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i a la Fundació Bromera per invitar-me a parlar en aquesta Trobada.

M’agradaria que el meu agraïment no sonara a rutinari. Molts dels meus llibres estan traduïts al català, una bona part d’ells per Bromera. Em continua emocionant la magnífica acollida que tenen per part dels lectors i lectores, i recorde amb emoció especial el Premi Protagonista Júpiter que fa tres anys va rebre la meua novel·la Aire negre. Vull que quede ací constància pública de la meua gratitud.

Aquest estiu, quan em van cridar per demanar-me que hi participara, encara que temia que la meua salut em jugaria una mala passada, vaig acceptar sense dubtar-ho. I ací em teniu, després de creuar tota la península: des de l’Atlàntic i des de la pluja, des del país dels mil rius, que deia Álvaro Cunqueiro. O, des de l’any 2002, des del País de Nunca Máis. Quant al tema que havia de desenvolupar, he d’aclarir que m’ho van posar fàcil: qualsevol, sempre que es referís a la lectura i els llibres. Com és natural, ho vaig deixar per a més tard, novembre quedava molt lluny. El pitjor va ser que, fa algunes setmanes, Rosa Mengual em va demanar un títol, ja que el necessitava perquè calia imprimir el programa. I llavors se’m va ocórrer donar-li un vers, un vers de la poeta polonesa Wislawa Szymborska, premi Nobel en 1996, dels que vaig poder llegir en la traducció que va publicar l’editorial Lumen (Paisaje con grano de arena)(1), una de les autores a qui torne una vegada i una altra:

Aquí, negro sobre blanco, rigen otras leyes.

És un vers d’un poema titulat «La alegría de escribir», i s’entendrà millor si llegisc, almenys, la segona part del poema.

[...] Olvidan que esto, lo de aquí, no es la vida.
Aquí, negro sobre blanco, rigen otras leyes.
Un abrir y cerrar de ojos durará cuanto yo quiera,
se dejará fraccionar en eternidades minúsculas
llenas de balas detenidas en pleno vuelo.

Nada sucederá si yo no lo ordeno.
Contra mi voluntad no caerá la hoja,
ni una brizna se inclinará bajo la pezuña del punto final.

¿Existe, pues, un mundo
cuyo destino regento con absoluta soberanía?
¿Un tiempo que retengo con cadenas de signos?
¿Un vivir que no cesa si éste es mi deseo?

Alegría de escribir.
Poder de eternizar.
Venganza de una mano mortal.

A més d’un poema magnífic, és una declaració d’amor a l’escriptura, al seu caràcter autònom, i també al paper creatiu que exerceix l’escriptor. Es tracta de la mateixa idea que, fa ja prou anys, defensava Vargas Llosa en la seua Carta de batalla por Tirant lo Blanc, quan afirmava que cada narrador és un suplantador de Déu i cada narració, la història d’un deïcidi. Perquè quan escrivim posem en peu un món autònom, original i irrepetible. Un món que es nodreix del que convencionalment anomenem món real, perquè, si és autèntic, sempre es nodreix de la vida. Però sempre és un món autònom, amb les seues pròpies lleis, que ens ajuda a mirar d’una altra manera la realitat. I, com bé sap qualsevol lector, ens ajuda també a somiar i a viure.

La lectura i l’escriptura són les portes que ens permeten entrar en aquests mons autònoms. Dues realitats que, com ja s’ha dit tantes vegades, són indissociables com les dues cares d’una moneda. Mai no hem d’oblidar això, i menys a les aules, «perquè és escrivint com es deslliguen els mecanismes de la lectura», en paraules de l’argentina Zulema Moret.

En el que he dit fins ara ja s’insinua allò de què vull parlar ací. No parlaré de la situació de la literatura gallega, dels seus èxits i les seues dificultats socials per a existir amb plenitud. Un tema que seria ben interessant, però que quedarà per a una altra ocasió. I no espereu tampoc complexes construccions teòriques o reflexions sobre la importància de la lectura en la formació de les persones; podria fer-les, estan en alguns dels meus llibres, les he desenvolupades en altres xarrades. Però avui vull parlar-vos de la lectura i de l’escriptura a través de mi. Perquè en mi conflueixen moltes de les facetes que s’aborden en aquest congrés:

– Sóc lector, continue sent lector, encara que s’haja aminorat la passió per llegir-ho i conéixer-ho tot que vaig tenir en els meus anys joves. Però els llibres continuen sent companys imprescindibles per a mi.
– Escric llibres, i l’escriptura és una miqueta més que una afició, perquè ocupa cada vegada un lloc major i més important en la meua vida.
– I faig classes des de fa poc més de trenta anys. Durant molt de temps, en el que s’anomenava EGB. Els últims quinze anys, en l’ensenyament secundari. Convisc amb adolescents de 15 i 16 anys, capaços de llegir amb la passió que acompanya aquesta edat, adolescents que em desmenteixen diàriament els tòpics que diuen que no llegeixen o que ho fan per obligació.

Per això us vull parlar de mi. Vull parlar de mi com a escriptor/lector, en primer lloc; després, en segon lloc, com a professor de llengua. Dos aspectes complementaris, que espere que servesquen perquè parlem de la lectura, la raó que avui ens reuneix ací. Confie que es puga traure alguna cosa útil de tanta experiència acumulada.

Algunes reflexions sobre el meu treball d’escriptor
L’escriptura i la vida

«Encara que quan escric tracte tots els temes que m’interessen o em preocupen, encara que construesc les meues històries amb les rajoles dels fets que passen al meu voltant, no puc oblidar que tots els fils amb què acabe component els meus relats tenen el seu origen en la meua infantesa. En els contes que vaig escoltar, en els llibres i còmics que vaig llegir, en les pel·lícules que vaig veure en unes sales de cine que ja no existeixen, en els jocs de les vesprades d’hivern i en totes les aventures d’aquells estius lluminosos i eterns. Tot està allí, en els paisatges tancats en la meua memòria.»

Vaig escriure aquestes línies fa ja prou anys, però m’hi continue reconeixent. Crec que escrivim amb els fils de la vida, amb la condició que entenguem per «vida» quelcom de més ampli que el significat convencional que se li acostuma a donar. Per exemple, a vegades se m’enquadra com a escriptor fantàstic, perquè els fantasmes tenen una presència evident en molts dels meus llibres. Igual que la tenien en els anys de la meua infantesa, en la Vilalba dels anys cinquanta, on la frontera entre els vius i els difunts era molt difusa. Per això, qualsevol persona que conega la meua biografia i haja llegit els meus llibres trobarà un paral·lelisme constant entre les dues realitats. Unes vegades més emmascarada que altres, la vida de qualsevol escriptor
batega per davall de les seues obres. Per posar només un exemple, citaré la meua novel·la O centro do labirinto (que Barcanova va publicar en català i Algar en castellà). En ella desenvolupe, a través d’un relat de ficció, un tema que em preocupa racionalment i vitalment: la defensa de la diversitat lingüística i cultural que hi ha en el món enfront de l’agressió que propicia la globalització neoliberal. Però, a més de les meues idees, hi són també els meus fantasmes. La vaig escriure quan estava a punt de complir cinquanta anys, i vaig col·locar la protagonista en la mateixa cruïlla. De manera que les manies de l’autor i de la protagonista acaben confluint fins a encobrir-se, entre altres coses perquè la vaig escriure amb un cartell col·locat a la paret,
damunt de la pantalla de l’ordinador, on apareixia el poema «Límites» de Jorge Luis Borges:

Hay una línea de Verlaine que no volveré a recordar,
Hay una calle próxima que está vedada a mis pasos,
Hay un espejo que me ha visto por última vez,
Hay una puerta que he cerrado hasta el fin del mundo.
Entre los libros de mi biblioteca (estoy viéndolos)
Hay alguno que ya nunca abriré.
Este verano cumpliré cincuenta años;
La muerte me desgasta, incesante.

La literatura és un món fet de paraules, i la vida, ho sabem bé, és una altra cosa. Però el que escrivim és, d’alguna manera, una extensió de nosaltres mateixos. De les nostres idees, de la nostra experiència, dels nostres sentiments, de les nostres vides. També d’obsessions de les quals potser ni tan sols som conscients. Un exemple d’això podria ser el que m’està passant a mi aquesta temporada. Havia iniciat fa mesos els treballs de preparació d’una novel·la en què estava molt interessat. Però a finals d’aquest estiu, sense saber bé per què, se’m va ficar al cap un relat breu que havia escrit deu fer uns tres anys, i va començar a obsessionar-me de tal manera que vaig haver de deixar el que tenia entre mans i posar-me a treballar en una història que amenaça de ser una novel·la llarga i que supose que em tindrà ocupat durant prou mesos. El relat, per si a algú se li ocorre una pista del perquè d’aquesta sobtada obsessió, és aquest:

MEDITACIÓ DE L'ÀLBUM DE FOTOS FAMILIAR

Portàvem anys parlant de remodelar l’ala dreta de la casa pairal, però mai no ens acabàvem de decidir. Aquesta tardor, després de véncer múltiples resistències familiars, vam començar les obres. D’acord amb els nous plans, es va procedir a l’enderrocament de les velles parets interiors. Entre els barandats de dues habitacions xicotetes, en un buit hàbilment dissimulat, va aparéixer un esquelet sencer, en un magnífic estat de conservació. Portava allí més de cinquanta anys, segons van acreditar els informes del forense. Aqueixos informes explicaven també les causes de la seua mort, amb una meticulositat innecessària: el crani foradat i la bala que va aparéixer en la base de la calavera eren testimonis lluminosos per a qualsevol de nosaltres.

Des d’aquell dia, contemple l’àlbum amb les velles fotos familiars i tracte de distingir, entre tants rostres que em miren hieràtics, quin és el que amaga en els ulls l’esguard de l’assassí.

Un escriptor de literatura infantil i juvenil
Com a escriptor, a mi se m’adscriu (i sóc jo el primer a fer-ho) en l’àmbit de la literatura infantil-juvenil. No caldrà que em referisca ací a la polèmica sobre si existeix o no una literatura infantil-juvenil diferenciada. És un debat sobre el qual s’ha escrit molt, però potser és un debat fals, sobretot si acceptem la definició que tan bé va saber sintetitzar Joles Sennell quan va dir que «literatura infantil és aquella que també poden llegir els xiquets». No estan tan clares les fronteres en l’àmbit de la literatura juvenil, encara que a mi em pareix molt lúcid el treball que Emili Teixidor va publicar fa alguns mesos a La Vanguardia, on prenia com a element definidor la major o menor complexitat formal del text. Segons Teixidor, novel·les com El codi Da Vinci o Viatge al centre de la Terra serien una bona mostra de literatura juvenil, assumint així que els trets característics potser estaran més en la forma que en l’edat dels potencials lectors.

Moltes vegades, i ara pense en l’àmbit dels llibres en gallec, que un llibre siga considerat juvenil o no, depén, en gran manera, del format editorial en què aparega. Per exemple, si alguns llibres meus –com Aire negre o Amor dos quince anos, Marilyn– es publicaren en una col·lecció adreçada a lectors adults, s’hi integrarien sense cap problema. Però, publicant-los on finalment van aparéixer, en una col·lecció juvenil, puc arribar a uns lectors que m’interessen molt, els joves; i, si no existiren els prejudicis socials que hi ha, no hauria de tenir tampoc cap problema per a arribar al lector adult.

Per què hi ha, això no obstant, tantes prevencions cap aquesta literatura? Els prejudicis no naixen de l’aire, tenen sempre una certa base. En aquest cas, jo crec que es deu, a més de la menysvaloració de tot el que vaja adjectivat com a infantil, a l’escassesa d’una crítica que valore els llibres dignes de ser tinguts en compte. El més habitual, si n’exceptuem els mitjans especialitzats, és trobar-nos amb recensions que estan plenes de bava i cursileria. Per exemple, ara ve Nadal, un temps en què els periòdics i revistes publiquen el clàssic reportatge sobre les novetats infantils. I, la majoria de les vegades, se’ns presenta mesclada tota la producció, des d’un text que destil·la almívar sentimentaloide fins a un llibre que destaca pel seu caràcter innovador. Tot barrejat, entre adjectius com tendre, entranyable, lúdic, divertit i altres de semblants. Per no parlar de si a algun famós se li ocorre escriure un llibre per a xiquets, perquè fa la impressió que per a això val qualsevol, n’hi ha prou amb recordar «el xiquet que tots portem dins», que serà la frase estrella de les entrevistes a tota pàgina que li faran.

És a dir, jo em sent molt allunyat del concepte de literatura juvenil com una literatura menor. No escric els meus llibres perquè no sàpia fer un altre tipus de textos, no crec que la literatura infantil-juvenil siga un escaló per a passar després a un altre de superior. És més, estic entestat en una lluita explícita per la dignificació d’aquesta literatura, una lluita en què, feliçment, no em sent gens sol. En escriure, jo tinc una bona vara de mesurar, que és la mateixa que use com a lector: si un llibre meu no el pot llegir també amb interés una persona adulta, és que he fracassat, segur.

Un escriptor perifèric
Així em diuen de vegades: un escriptor perifèric. Perifèric de què? Agafe el globus terraqüi de la meua filla, el gire fins a col·locar Galícia enfront de mi, i veig que jo també estic en el centre del món. Visc al Finisterre d’Europa, però no sóc perifèric. Quan escric a la meua habitació, només hi ha una veritat: el centre del món està sobre la meua taula, el meridià zero passa per la cadira en què estic assegut. I tota la resta, de Londres a Madrid, de Tòquio a Nova York, no és altra cosa que una immensa perifèria.

Una altra qüestió molt distinta és el que ocorre una vegada acabat el meu treball. Jo, com qualsevol creador, tracte que, expandint-se en cercles concèntrics, els meus textos arriben tan lluny com la seua qualitat els permeta. Busque els lectors del meu país, ells són els meus interlocutors privilegiats; però després busque també els de la perifèria mundial, començant pels de les cultures que m’envolten. I ací, en les dificultats que trobe per arribar a altres lectors, és quan comprove que sí que estic en una realitat perifèrica.

Ho note perquè em costa molt transcendir el meu àmbit lingüístic (i ho dic jo, que ja he aconseguit obrir-me un camí en les altres llengües peninsulars). Sent que em falten, ens falten, indústries i polítiques culturals que sàpiguen moure’s pel món i portar els nostres textos, si tenen qualitat, a tots els llocs d’Espanya, d’Europa, del planeta. Perquè la llengua no és un obstacle, no pot ser-ho, i menys a Europa. Igual que llegim Henning Mankell, Imre Kerstéz o Marjaleena Lembcke, la traducció és el camí que ens pot portar fins i tot a nosaltres fins als seus països.

Des de Galícia, jo no puc oblidar quina és la meua realitat: un país travessat per un profund drama cultural i lingüístic. Un país, des d’una perspectiva social, política i econòmica, situat en la perifèria del sistema, com la realitat s’encarrega de recordar-me diàriament. I no obstant això, sé que hi ha solucions, sempre col·lectives. Perquè del meu país, com de qualsevol altre, poden eixir creacions que es lligen, o es vegen, o s’escolten, en tota la perifèria mundial. A aquesta aspiració no he, no hem, de renunciar mai, perquè totes les cultures són originals i irreemplaçables.

Un escriptor localista
Aquest és un perfil que se’ns atribueix a tots els qui escrivim en una llengua minoritzada. De l’elecció vital que suposa escriure en la meua llengua, en la llengua pròpia del meu país, hi ha persones que dedueixen que sóc un escriptor localista. Segons aquesta idea, els que prenem una opció així pareixem aliens a la pluralitat de manifestacions culturals que hi ha en el món, refractaris a una mirada cosmopolita, entestats com estem a tancar-nos en nosaltres mateixos. De res no val que la realitat desmentesca aquest fals clixé, de res no val que siga evident el nostre interés per conéixer tot el que ocorre en qualsevol lloc del món. Però Octavio Paz va escriure que «es pot ser universal en una aldea dels Andes, es pot ser provincià al centre de Nova York». I l’italià Leonardo Sciascia afirmava que «només qui sap contar bé els problemes del seu vilatge pot pretendre ser un escriptor universal».

Perquè, què és Macondo, sinó un vilatge perdut de Colòmbia? I què són els llocs on els personatges de Faulkner viuen les seues tragèdies, sinó vilatges de Yoknapatawpha, al mític comtat del sud que ell va inventar? La meua novel·la Aire negre passa, deliberadament, en un vilatge mínim de la Terra Chá, la meua comarca natal, però això no els impedeix gaudir del llibre als lectors d’altres llengües. I Nit d’ombres voraces, l’última novel·la meua que ha publicat Bromera, està ambientada a la Galícia d’avui i a la Galícia de la guerra civil i la postguerra. Però podria estar-ho a Bòsnia, a Iraq, al Xile de
Pinochet o a l’Argentina de Videla. Una història només pot aspirar a ser universal si està encarnada en una realitat concreta. La dificultat està a aconseguir universalitzar aquest context particular. Aquesta és la tasca dels qui escrivim, perquè jo tinc molt clar que només es pot ser universal des de les pròpies arrels. Sóc local per a ser universal.

Un escriptor ideològic
També he d’assumir aquest qualificatiu que se m’aplica, derivat del fet que en bastants dels meus llibres s’aborden qüestions socials des d’allò que, per a entendre’ns, podríem anomenar una perspectiva progressista. Així, per citar algun exemple, en el meu llibre O meu nome e Skywalker (que publicarà Cruïlla en català aquesta primavera), conte la relació d’amistat entre una xiqueta i un emigrant que demana almoina a la porta d’un supermercat. I en Nit d’ombres voraces la idea de fons és la reivindicació de tantes vides destrossades per la guerra i la terrible postguerra dels anys de la dictadura. Així que, sense més, sóc un escriptor ideològic. Però, és clar, llavors em pose a pensar en els llibres «no ideològics». Em pose a pensar, per exemple, en la clàssica història, que pot ser paradigma de tantes i tantes altres, en què Mamà Rata és a casa (una casa com la de les pel·lícules americanes de Doris Day), tota relaxada, amb el seu davantal, i decideix fer una coca per als ratolinets. I després arriba el Papà Ratolí de l’oficina, amb la seua corbata i la seua cartera carregada de papers, i saluda la seua dolça esposa i els seus fillets, i tots junts es mengen la coca que la mamà ha preparat. I comprove que les il·lustracions i el text estan amarats d’una ideologia que m’esguita les mans; com qualsevol llibre, perquè les persones, quan escrivim, reflectim les nostres idees i la nostra visió del món. De manera que accepte que sóc un escriptor ideològic, i amb molta honra, però demane que no s’oblide que qualsevol llibre, fins i tot els aparentment més banals, estan també carregats d’ideologia. Encara que, quan aquesta coincideix amb la dominant, parega no existir.

Algunes reflexions sobre el meu treball com a docent
Com he dit abans, porte trenta anys fent classe. Trenta anys tractant de portar a la pràctica això que ara anomenem «animació a la lectura», encara que al principi fóra només d’una manera intuïtiva. A mi m’agradava llegir, la lectura era important en la meua vida i, per tant, era natural que en el meu treball a l’aula la lectura ocupara també un lloc principal. L’aula va ser, per cert, la via perquè jo entrara en la literatura infantil i juvenil. Vaig tenir la sort que vaig començar a fer classe quan la dictadura de Franco ja agonitzava, una
època en què algunes editorials espanyoles van començar a prestaratenció a la literatura infantil-juvenil i a traduir els grans autors de la literatura europea i mundial. De sobte, la meua generació entrava en contacte amb gent que fins llavors ens era desconeguda: Gianni Rodari, Peter Bichsel, Roald Dahl, Christine Nöstlinger... No és estrany que, davant d’una explosió així, alguns com jo ens animàrem a centrar la nostra escriptura en aquest àmbit.

El paper de la lectura a les aules
A la lectura a les aules li correspon ocupar un lloc central. No és, no pot ser, una cosa secundària o subordinada, una adherència enganxada al cos central del currículum, a la qual es dediquen alguns moments puntuals.

«Sent que darrere de cada llibre hi ha una persona que em parla», deia Montag, el protagonista de Fahrenheit 451. Val la pena recordar aquest llibre, en què Ray Bradbury descriu una societat –futura?– on la lectura està prohibida. Montag és el cap dels bombers encarregats de destruir els llibres. Un dia, quan es disposa a cremar els llibres que havien descobert a la casa d’una anciana, aquest home n’agafa alguns i se’ls guarda. Està intrigat, vol saber què hi ha en aquells objectes xicotets tan importants per a algunes persones. Els llegeix, d’amagat, i reincideix més vegades, fins a quedar atrapat en les xarxes de la lectura. Quan la seua dona descobreix aquell vici ocult, li pregunta irritada què veu en els llibres, com s’atreveix a posar en perill la seua felicitat amb aquella pràctica clandestina i prohibida. I és llavors
quan Montag li dóna la famosa resposta: «Perquè sent que darrere de cada llibre hi ha una persona que em parla.»

En les seues paraules està resumida una de les característiques essencials de la lectura: la capacitat per a dialogar amb altres persones a través del temps i de l’espai. I també el paper essencial que la lectura pot jugar en la formació de qualsevol persona, perquè és la via per a posar-nos en contacte amb la complexitat de la vida humana. I no oblidem tampoc que és llegint, i no a través dels estudis teòrics, com els alumnes construeixen la seua competència literària.

Per això, la lectura ha de ser un dels eixos al voltant dels quals s’articula la vida a les aules, un dels pocs espais que aquesta societat reserva explícitament a la lectura. Una capacitat a la qual es reconeix la seua importància en tots els objectius oficials, com un fi en si mateix i com un vehicle per a l’adquisició d’altres coneixements.

Escolarització de la lectura?
Quan sent parlar de «l’escolarització de la lectura» com un mal que s’hauria d’evitar (en molts escrits s’ha parlat de «desescolaritzar-la»), em pareix imprescindible aclarir un malentés.

Si es defensa que la lectura ha d’ocupar un lloc central en la vida quotidiana a les aules, doncs beneïda escolarització. La meua opinió canvia si en el terme «escolarització» agrupem un conjunt de pràctiques lectores equivocades que es desenvolupen en l’actualitat. És a dir, si els valors negatius que s’associen a determinades pràctiques escolars acaben per contaminar també la lectura. Unes pràctiques equivocades que poden haver nascut de les millors intencions, però que acaben per produir l’efecte contrari al que les va fer nàixer. Per a explicar bé el sentit de la meua crítica, em limitaré a contar una anècdota de la meua infantesa que pot ser reveladora del que vull dir:

Quan jo era xiquet, als xics del meu barri ens agradava col·leccionar ous de pardals; ja sé que des de la perspectiva d’avui és un costum bàrbar, però en aquells anys ho vivíem com una cosa natural. Per a conservar els ous, els dipositàvem en una capsa de cartó, de les de sabates, plena de segó o de serradura. Però abans, perquè no es podrissin, amb una agulla els féiem dos forats diminuts, un per cada extrem; després, bufàvem per un d’ells i tot el contingut de l’ou anava caient per l’altre, fins a quedar completament buit. Així, aquells ous tan fràgils i bells no eren més que closques, embolcalls que només guardaven el buit interior. Una metàfora de tantes activitats al voltant de la lectura que, en el millor dels casos, només aconsegueixen la indiferència dels alumnes.

Urgeix recuperar un lloc central per a la lectura, i urgeix fer-ho a través d’unes pràctiques senzilles i eficaces que posen els i les nostres alumnes en contacte amb els llibres. Aquest és el nostre repte.

Amb quins llibres treballem?
Considerem la lectura com una finalitat en si mateixa o un instrument al servei d’altres continguts curriculars? Perquè una qüestió és la promoció de la lectura com una via per a formar-nos com a persones, com una via perquè els alumnes consoliden la seua competència comunicativa, com una pràctica imprescindible per a desenvolupar la seua competència literària, i una altra cosa molt distinta és la lectura com a instrument, com una via per a endinsar-se en un tema que es desitja abordar: l’obra d’un autor, una època
històrica, un contingut social o ètic, etc. En aquest segon cas, la lectura deixa de ser un fi en si mateix, deixa de ser el regne de la llibertat de què parlava Pennac, i es converteix en una eina per a un altre fi (per a estudiar Rosalía de Castro o Galdós, o el realisme del XIX o la generació del 27, o el conflicte social i ètic que provoquen els avanços genètics, per posar alguns exemples).

L’encreuament i la confusió entre aquestes dues concepcions de la lectura és el que porta a errors d’enfocament que no es donarien si tinguérem clares les diferències. I, a més, solucionaria la falsa polèmica entre prescripció o no prescripció, com tractaré d’explicar ara.

Si des de l’aula jo vull treballar l’objectiu de la lectura i promoure pas a pas el desig de llegir i la formació de la competència literària, resultarà ridícul que em limite a prescriure uns pocs títols, per molt interessants que siguen. Per als meus objectius, això seria quasi tan desastrós com la postura contrària, aqueixa que s’exemplifica en la frase tantes vegades sentida: «l’important és que l’alumne llegisca, siga el que siga.»

Ni una cosa ni l’altra. Com a professors, no podem renunciar al nostre paper de mitjancers, no podem deixar que siga únicament l’atzar o aquell eufemisme de la mà invisible del mercat qui ens impose el que cal llegir. Hi ha molts llibres magnífics, llibres de qualitat i atractiu evidents, llibres que fan lectors, que només arribaran a les mans dels nostres alumnes si algú compleix aquest paper de mitjancer. I no podem oblidar que, a les aules, aquest és un paper que ens correspon a nosaltres.

I tampoc no podem oblidar que, a les nostres aules, com en qualsevol grup humà, el que regna és la varietat: alumnat de famílies amb mitjans econòmics i alumnat de famílies que amb prou feines arriben a final de mes, alumnes amb pares interessats per la cultura i alumnes amb pares que arriben a casa esllomats del treball (si en tenen) i s’afonen davant del televisor, llars amb llibres, en què hi ha interés per la lectura, i llars en què només hi ha una enciclopèdia i els pocs llibres que l’escola haja anat propiciant. ¿O no ens reiteren les estadístiques que quasi el 50% de la població adulta no llegeix
mai? A més, no sols ens trobarem que els nostres alumnes porten a classe les desigualtats socials (i el sistema educatiu, mentre no es diga el contrari, també està per a corregir aquestes desigualtats, no per a consolidar-les i ampliar-les), sinó que també ens porten els seus gustos i motivacions diferents.

Per tot l’anterior, pareix molt més idoni, a l’hora de seleccionar els llibres que els oferim, dissenyar una carta tan variada i generosa com la del millor restaurant:

– llibres enquadrats en l’anomenada literatura infantil-juvenil i llibres que pertanyen al cànon de la literatura d’adults (i les proporcions d’aquesta mescla estan molt ben explicades en un article lluminós i imprescindible, «De la enseñanza de la literatura a la educación literaria», que Teresa Colomer va publicar fa alguns anys)(2),
– llibres breus i llibres extensos, d’aventures o d’humor, de fantasia o realistes; llibres d’estructura clàssica i llibres formalment innovadors, que obrin perspectives noves i complexes...

Tots configurant un menú que servirà per a atendre la varietat d’interessos, gustos i nivells que, inevitablement, conviuen en cada classe. Per exemple, en el «menú» que he preparat enguany per als meus alumnes de 4t d’ESO conviuen sense cap problema: Dràcula de Bram Stoker amb Rebeldes de Susan Hinton, El vigilant en el camp de sègol de Salinger amb La sombra cazadora de Suso del Toro, El hobbit de Tolkien amb Bajo las ruedas de Hermann Hesse, Cousas de Castelao amb O inferno de Marta de Pasqual Alapont. Per cert, la inclusió d’alguns d’aquests llibres és possible perquè, per decisió afortunada de l’editor, figuren inclosos en col·leccions adreçades preferentment a un públic juvenil.

Podria brindar als meus alumnes una oferta només amb obres que anomenem clàssiques? Podria, és clar, però dubte molt que a través d’una llista així aconseguís els meus objectius. Adquirir una sòlida competència literària és un camí llarg, amb moltes etapes. I cada etapa té els seus llibres, en funció de la capacitat de recepció. Una capacitat que s’ha d’estimular perquè s’enfronte contínuament a nous reptes.

La prescripció d’algun títol determinat
Acceptat l’anterior, ¿quan s’imposa com necessària la prescripció, la lectura del mateix llibre per tots els alumnes de la classe? Al meu parer, en dues situacions molt ben definides:
a) Quan precisem que es llegisca una obra perquè ens servirà de via per a tractar un tema determinat del currículum. Una obra per a estudiar un autor, una època, un moviment. O per a tractar un tema transversal (la coeducació, el pacifisme, la conservació del medi), o un tema que abordem teòricament en alguna àrea. Si estudie Rosalía i l’època del Rexurdimento, és una opció lògica demanar que tots els alumnes lligen Folles Noves. I millor si és en una edició anotada, que ajudarà l’objectiu que pretenc. O una antologia que els oferisca una mirada completa sobre les distintes facetes de la seua obra.
b) L’altra situació és quan, en qualsevol curs de Primària o d’ESO, el professor decideix treballar un conjunt de qüestions –temàtiques, formals, gramaticals, creatives– a través d’un llibre determinat. El paradigma d’aquest enfocament, i a ell em remet, podria ser l’enlluernador ventall d’activitats que Víctor Moreno(3), a partir d’un únic títol, fa en el seu llibre El deseo de leer.

Després d’això, crec que desapareix la disjuntiva entre prescripció o no, perquè les dues opcions es poden donar en una mateixa classe.

Una suggestiva selecció de llibres per a fomentar la lectura i desenvolupar la competència literària, i algun títol concret per a utilitzar-lo com a eina orientada a altres sabers, literaris o no.

Com seleccionar els llibres?
Tot l’anterior obliga a comptar amb un professorat informat, que tinga els coneixements necessaris per a elaborar aquests menús per al seu grup i per a seleccionar els llibres que li poden ser idonis per a treballar altres qüestions.

«Un potser no puga, però dos sí que poden», deia Humpty Dumpty a Alícia en l’obra de Carroll. És el consell idoni per a aquesta qüestió. Perquè ací és necessari comptar amb ajuda, amb informació d’altres professors o de grups especialitzats. La Fundación Germán Sánchez Ruipérez, el portal SOL, els múltiples grups d’animació a la lectura, les revistes especialitzades (CLIJ, Trompa, Faristol...), la crítica, el boca a boca, l’experiència acumulada... I, és clar, la informació específica (en paper i en la xarxa) que puguen facilitar les editorials sobre els fons del seu catàleg i sobre la collita de novetats que cada any porta.

Podria objectar-se que no es pot evitar que el que passa fora de les aules hi entre també, bé siga en forma dels omnipresents best sellers o en forma de llibres de molt dubtosa qualitat. És veritat: si un es fiara per les cartes que publica el suplement infantil d’El País, podria pensar que només hi ha lectors de Harry Potter i Molly Bloom, amb l’afegit local de Manolito Gafotas. O si s’accedeix a alguna llista fiable dels més venuts, constates que entre ells hi ha títols que mai no inclouries en aquest menú ideal.

I què? Passa això i continuarà passant, i passa també en el món adult, seria ridícul oposar-s’hi. Però el que seria més ridícul encara és que el sistema educatiu fóra còmplice d’aquesta situació, ja sobrada de mitjans per a arribar a qualsevol lloc, i no afavorira els llibres de qualitat: els que també existeixen entre els que promociona el mercat i aquells altres llibres que, a pesar de tots els seus valors, no tenen força per a fer-s’hi veure. Com a tal, Postals des de terra de ningú, d’Aidan Chambers. O Rosa Blanca, de Roberto Innocenti. O la meravella que és L’enigma i el mirall, de Jostein Gaarder.

Un possible final
Són moltes les coses que ja s’estan fent bé, n’hi ha prou amb veure l’apreciable quantitat de centres en què la lectura és un objectiu principal; centres en què la biblioteca no és un dipòsit de llibres tancats, sinó un espai viu que fa arribar aqueixa vida a tot l’alumnat; classes en què hi ha una biblioteca d’aula (tan diferent de la general del centre, però més necessària, sobretot en Infantil i Primària)...

A les persones que encara no s’atreveixen a incorporar-se a aquest treball, jo les invitaria a abandonar els seus temors. Crec que no hi ha receptes secretes per a despertar el gust per la lectura. La més senzilla: obrir un llibre que continga un text poderós i llegir en veu alta. No cal res més, tot és tan senzill com beure aigua.

Tinc la certesa que estem davant d’un treball imprescindible, més fàcil del que creiem. Álvaro Cunqueiro deia, ja en els anys cinquanta, que «l’home necessita, com qui beu aigua, beure somnis». Beure somnis com qui beu aigua. No trobe paraules millors per a explicar la necessitat i el plaer de la lectura. Una conquista exigent, però imprescindible.

Perquè la lectura i l’escriptura, a més de ser vies d’enriquiment i gaudi personal, són dues eines essencials per a transformar el món i per a transformar la vida. Ho va dir de manera inoblidable Gianni Rodari, amb paraules que, encara que s’hagen repetit tantes vegades, continuen tan carregades de vida com el primer dia:

«La creativitat i la fantasia serveixen les persones precisament perquè en aparença no serveixen per a res. Però serveixen la persona completa. Si una societat basada en el mite de la productivitat només té necessitat d’homes mutilats –fidels executors, diligents reproductors, dòcils instruments sense voluntat– vol dir que està mal feta i que és necessari canviar-la. Per a canviar-la calen homes i dones creatius, que sàpien utilitzar la imaginació. Desenvolupem la creati- vitat de tots per a transformar el món.»

 

(Traducció de Rosa Giner i Vicent Miralles)

______________________________________________________________________________________________
1 Existeix edició en català: Vista amb gra de sorra (Columna, 1998).
2 COLOMER, T. «De la enseñanza de la literatura a la educación literaria», a Comunicación, lenguaje y educación, 1991, núm. 9, ps. 21-31.
3 MORENO, V. El deseo de leer, Pamplona: Pamiela, 1993.

Agustín Fernández Paz (Vigo, 1947). Escriptor. Actualment és professor d’Ensenyament Secundari (Llengua i Literatura Gallegues) a l’IES «Os Rosais 2», de Vigo. És autor, entre d’altres, dels llibres de ficció La ciutat dels desigs, Les flors radioactives, Lluny de la mar, Una lluna en la finestra i Els tretze anys de Blanca. És coautor de diversos materials didàctics, la majoria destinats a l’ensenyament de la llengua i de la cultura de Galícia.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.