La gènesi de l'adopció d'un model de dinamització lingüística basat en les competències

Jardí, Bruguers
Quaderns Divulgatius, 32: XIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.

 

Vint-i-cinc anys de televisió local a Catalunya
El 1984 es van iniciar les emissions regulars de TV3, la televisió pública d’àmbit autonòmic en llengua catalana de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Aquesta data és ja un referent en la història de la normalització lingüística de Catalunya, però en el món audiovisual hi ha una altra història a tenir en compte, amb uns altres colors i intensitats: la història que escriuen les televisions locals. I és que el 1981, tres anys abans que TV3 iniciés la programació regular, ja havia començat a emetre regularment la que es considera la primera televisió local de Catalunya i d’Espanya: Radiotelevisió de Cardedeu. Aquesta televisió d’àmbit municipal emetia per a una població de set mil habitants. Radiotelevisió de Cardedeu va iniciar un moviment que defensava la televisió com un mitjà d’expressió democràtica, és a dir, com un mitjà públic, popular i comunitari, de participació directa, pluralista i obert a tothom, amb programes de producció pròpia, on el treball dels col·laboradors era totalment gratuït i espontani.

Els orígens de la televisió local es caracteritzen per l’adopció d’un model de gestió basat en l’autoregulació. I cal entendre l’opció per aquesta manera d’organitzar-se en un context marcat pel debat sobre la ruptura del monopoli de la televisió a Espanya (Estatuto de la Radio y la Televisión, de 1980) i per les mobilitzacions socials per una «televisió catalana», que va precedir l’aparició de TV3 (Llei dels tercers canals, 1983).(1)

Per tant, la televisió local va néixer com una eina de cohesió social, que amb el temps va configurar un model de continguts definit amb el nom de «televisió de proximitat». És a dir, i tal com estableix la Llei de l’audiovisual de Catalunya, en una televisió «per satisfer les necessitats d’informació, de comunicació i de participació social de les comunitats locals».(2)

Però en aquests vint-i-cinc anys que han passat des que Radiotelevisió de Cardedeu va començar a emetre, el món audiovisual en general, i el de la televisió local en particular, han patit molts canvis.(3) Destaca la ràpida proliferació de televisions locals a Catalunya, fins a arribar al punt que el cas català ha esdevingut un fenomen social únic a Europa. En aquest sentit, cal tenir en compte que el cens total de televisions locals, tot i que difícil d’establir amb exactitud, era d’unes 120 a tot Catalunya a finals de 2005.

Ara bé, des dels seus inicis, i per diverses raons, les televisions locals han emès sense llicència, en un estat d’alegalitat i de precarietat jurídica, i sense cap mena de planificació de l’ocupació de l’espectre radioelèctric. Han calgut gairebé vint-i-cinc anys de perseverança i dinamisme del sector, d’èxit del model de televisió local i de proximitat, a més de la necessitat de regular la transició tecnològica cap a la Televisió Digital Terrestre (TDT), perquè el Parlament català aprovés la Llei 22/2005, de la comunicació audiovisual, que és el marc legal que possibilita l’existència d’un sector audiovisual modern a Catalunya. Paral·lelament al procés d’aprovació d’aquesta Llei, la Generalitat de Catalunya va iniciar el període d’atorgament de llicències per a la televisió local, procés que encara no s’ha tancat i que preveu un nou mapa audiovisual per a Catalunya amb un total de 96 canals locals, dels quals 37 es reserven per a la televisió pública i 59 per a la televisió privada.

Des del punt de vista tecnològic, la televisió local va començar essent analògica –a més d’alegal– i es legalitzarà essent digital. En el futur es desenvoluparà en un nou escenari de convergència tecnològica, on és possible que qualsevol tecnologia sigui transmissora de senyal i qualsevol senyal pugui ser rebut des de diferents tecnologies.

En aquest sentit, i des del punt de vista social, la televisió en general i la televisió local en particular caminen cap a un escenari amb multiplicitat de canals i de fragmentació de les audiències, interactives i asincròniques, on hi ha gran expectació i incertesa amb relació a la resposta dels teleespectadors a aquesta possibilitat d’interactivitat.

Des del punt de vista lingüístic,(4) els vint-i-cinc anys de televisió local a Catalunya s’han caracteritzat per l’ús generalitzat de la llengua catalana en la programació. Les televisions locals públiques municipals han utilitzat i utilitzen la llengua catalana, en tant que llengua pròpia de l’administració local, i les televisions locals privades nascudes dels grups de comunicació local, Grup Segre, Regió 7, el 9 Nou, entre d’altres, que ja tenen premsa escrita en llengua catalana, fan també televisió en llengua catalana en coherència amb els propis projectes de premsa local, ja que tradicionalment la premsa local a Catalunya ha publicat en llengua catalana.

Val a dir que la legislació vigent amb relació a la política lingüística dels mitjans audiovisuals interpreta el concepte de normalització lingüística com una qüestió de quotes d’emissió, i no com la vehiculació d’un model de llengua de qualitat. La preocupació governamental per les quotes ha propiciat que els empresaris audiovisuals entenguin que normalització lingüística significa emetre en llengua catalana i no usar un model de llengua de qualitat, motiu pel qual les estratègies de les empreses audiovisuals locals per garantir la qualitat lingüística han estat molt febles en aquests vint anys de televisió local.

Tot plegat fa que la qüestió sobre qui té la responsabilitat en la difusió d’un model de llengua de qualitat sigui crucial. Crucial també per a l’assoliment d’un model de televisió de qualitat. Certament, la responsabilitat en l’empresa és compartida. És de tots: governs, empreses audiovisuals, periodistes, universitats, lingüistes, teleespectadors, etc.

Des del punt de vista empresarial, encara que la televisió local va néixer com una eina de participació democràtica i sense afany de lucre, els vint-i-cinc anys de televisió local han suposat també l’evolució de la televisió local cap a un model de gestió professionalitzat. En aquest sentit, poques televisions han mantingut el model de Cardedeu, i més aviat s’ha tendit a tres models bàsics de gestió: televisió pública, privada, o bé mixta, és a dir, pública amb el servei de televisió en règim de concessió subcontractat a una empresa privada. En general, a més, les televisions locals de Catalunya han vist el seu esplendor o bé gràcies als grups de comunicació local sorgits a l’entorn de la premsa local escrita o bé gràcies a iniciatives dels governs municipals, que han apostat per la televisió local com a eina de cohesió social i d’enfortiment de les polítiques basades en el municipalisme i el principi de subsidiarietat aplicat a la comunicació local. Per tant, els projectes de televisió local sorgits han estat més aviat minimalistes, amb estructures petites i dinàmiques.

Amb la nova regulació audiovisual aprovada recentment, els diferents grups i empreses privades de comunicació local han pres posicions i han presentat les seves propostes per aconseguir les llicències per a la televisió local privada. En el cas de la televisió pública, la nova regulació i la consegüent definició del mapa audiovisual modifica els àmbits d’emissió i trenca amb la possibilitat que els governs locals municipals tinguin televisió pròpia, com fins ara, ja que s’amplien els àmbits d’emissió, segons estableix el legislador, per qüestions de viabilitat dels projectes empresarials. Aquesta reestructuració obliga les televisions de governs locals a agrupar-se en consorcis per afrontar el seu futur en l’escenari digital. Però, a més, tant per als privats com per als públics, la nova situació suposa necessàriament redefinir la concreció dels conceptes de «local» i «de proximitat» de la programació en funció dels àmbits d’emissió, i de les aliances empresarials, fet que ha generat un profund debat sobre com reestructurar la televisió. En definitiva, sobre el futur del concepte de la televisió de proximitat i sobre la identitat de la televisió local digital.

Un altre dels aspectes que ha caracteritzat i condicionat la televisió local des del punt de vista empresarial són els grans costos econòmics que implica fer televisió. Cada hora de producció pròpia té uns costos de personal i d’infrastructura i tecnologia molt elevats. En aquest sentit, cal tenir en compte la progressió vertiginosa de noves i millors tecnologies, el que ha suposat sempre un cost afegit important per a aquelles empreses que han optat per la millora tecnològica i la migració progressiva cap a l’era digital.

Els elevats costos de producció han afavorit la concentració i la densificació de mitjans, a través d’aliances empresarials, com és el cas de Canal Català, però també l’existència d’estructures de coordinació i d’intercanvi de productes i serveis, com la Xarxa de Televisions Locals(5), gestionada per la Xarxa Audiovisual Local, que és l’única que entre els seus serveis ofereix assessorament lingüístic a les televisions locals adherides. Al voltant de la XTVL s’han desenvolupat espais de difusió i promoció del sector, com les jornades Infolocal de Terrassa, la revista Insert TV, que edita l’associació Televisions Locals de Catalunya (TLC), o bé el certamen de promoció de productes i serveis audiovisuals, el Mercat de l’Audiovisual de Catalunya(6), on a banda de donar-se a conèixer els programes que realitzen les diferents televisions locals i productores, compta amb la participació de proveïdors tecnològics i d’espais de debat sobre el futur de la televisió local i del sector audiovisual.

Una altra de les qüestions a tenir en compte en l’estructura organitzativa i empresarial de les televisions locals té a veure amb les condicions laborals. Hi ha diferències substancials entre les condicions laborals dels professionals dels grans canals de televisió i els de la televisió local. Aquesta situació és paral·lela a la que viuen els grans mitjans de comunicació escrita amb relació a la premsa local. Cal remarcar que com a norma general, les redaccions de les televisions locals solen ser petites, d’entre unes 10 i 20 persones, la majoria solen ser professionals joves, d’entre els 20 i els 35 anys. Per contra, els grans canals tenen plantilles de treballadors amb una mitjana d’edat molt superior. L’edat dels treballadors és un dels factors que determina unes condicions econòmiques més desfavorables en el sector de la televisió local.

Però les diferències entre els petits i els grans canals no només rauen en les condicions econòmiques. Així com els grans canals públics i privats es podria dir que en general es caracteritzen per l’especialització funcional, per contra, la televisió local s’ha caracteritzat en general per adoptar un sistema de funcionament basat en la multivalència. La multivalència és hereva de l’esperit de Cardedeu i significa que els professionals desenvolupen un gran nombre de tasques diferents i en poc temps: com ara sortir al carrer a enregistrar les imatges, muntar-les, redactar els textos, enregistrar la veu en off o bé maquillar-se i vestir-se per presentar la notícia a plató. Aquesta situació de multivalència també afavoreix que un mateix professional tracti diferents llenguatges audiovisuals: informatius, reportatges, magazins, programes temàtics...

La multivalència té uns avantatges, però també té inconvenients. Com més competències es dominen, més versatilitat té el professional, però alhora, també, menys grau d’especialització. En general, a l’hora de contractar professionals, no s’avaluen totes i cadascuna de les competències que es requereixen per desenvolupar la feina a la televisió, sinó que s’intenta tenir una visió de conjunt de la vàlua del professional. En aquest sentit, com que el món de la televisió local en el fons és petit, i els operadors es coneixen tots, els empresaris solen confiar en l’expedient acadèmic, les feines desenvolupades amb anterioritat, les referències personals i el visionat d’alguna feina concreta. Una altra de les pràctiques habituals sol ser contractar els estadants en pràctiques en la pròpia televisió un cop assolida la llicenciatura.

Certament, però, als lingüistes ens preocupen les competències lingüístiques dels periodistes. Gairebé cap empresari de la televisió local no fa examen de llengua catalana als professionals a contractar.(7) A Catalunya, la superació d’una llicenciatura universitària ja pressuposa el reconeixement d’un nivell mitjà de llengua catalana, fet que es considera suficient. Així és que si en general no avaluen cap competència periodística en el procés de selecció de professionals, encara menys veuen la idoneïtat d’avaluar específicament la competència lingüística. A més, hi ha casos en què la competència lingüística personal de l’empresari o seleccionador se sol prendre com a referència a l’hora de contractar nous professionals, fet que pot arribar a ser molt distorsionador.

Pel que fa a la preparació sobre llengua dels professionals de la televisió local, cal tenir en compte que la formació en llengua catalana de les universitats de Periodisme i Comunicació Audiovisual catalanes no garanteix la competència lingüística dels futurs professionals del sector audiovisual en general i de la televisió local en particular. La càrrega lectiva obligatòria sobre l’aprenentatge específic del codi lingüístic (gramàtica, usos lingüístics adequats) ja sigui en llengua catalana o bé en llengua castellana suposa un 5% de la càrrega lectiva total de la llicenciatura.

A més, l’entorn de multivalència amb què s’organitza la televisió local fa difícil la integració d’assessors lingüístics a les redaccions de les televisions, ja que suposa la contractació d’un professional especialitzat en un entorn no especialitzat. A tot això cal afegir que en general, les estratègies empresarials per garantir la qualitat lingüística a la televisió local són molt febles o inexistents. I els pocs plans formatius que s’han dut a terme, com els de la UDAL (Unitat de Dinamització i Assessorament Lingüístics) de la Xarxa de Televisions Locals, es troben amb l’inconvenient que en el sector de la televisió local hi ha molta mobilitat laboral, a causa dels canvis que ha patit el sector i que s’han explicat més amunt, fet que dificulta el seguiment i l’eficàcia dels plans formatius.

Justament pel que fa a la mobilitat laboral, el transvasament de professionals no només es localitza entre les mateixes televisions locals, també en molts casos la televisió local ha exercit de planter dels grans canals televisius, ja siguin en llengua catalana o castellana, encara que no hi ha dades globals en aquest sentit. Prova del grau de mobilitat laboral existent és el fet que hi ha redaccions, com la de la XTVL, que han renovat en un any més d’un 0% de les persones que la integren. Es podria afirmar que alguns dels factors que han
propiciat la mobilitat laboral ha estat la proximitat entre televisions i la reestructuració de les aliances empresarials davant l’expectativa de la legalització i la digitalització de la televisió local. Pel que fa als grans grups de comunicació locals privats o bé a les corporacions locals públiques que ja tenen premsa escrita o bé ràdio, hi sol haver un transvasament de professionals de la premsa escrita o bé de la ràdio a la televisió, o a la inversa, i en major o menor grau, segons els casos, fet que suposa una característica específica de la multivalència en aquests grups de comunicació.

L’assessorament lingüístic a la televisió local, el cas de la UDAL
La UDAL és el servei de dinamització i assessorament lingüístics de la Xarxa de Televisions Locals. La UDAL és una iniciativa de la XAL (Xarxa Audiovisual Local) que va néixer amb l’objectiu d’omplir el buit d’assessorament lingüístic i d’estratègies de millora de la qualitat lingüística de les televisions locals. Ara bé, en comptes d’organitzar-se com un servei de correcció de textos, la UDAL es va definir com un servei d’assessorament i dinamització orientat cap a la consecució de l’autonomia del professional de la televisió local a l’hora de gestionar la qualitat lingüística.

És per això que els objectius de la UDAL són, entre d’altres:
• Fer conscient el productor de textos de la responsabilitat que té en la qualitat lingüística del producte que realitza.
• Fomentar l’actitud de millora i la sensibilitat envers la qualitat en la llengua.
• Oferir al professional de la televisió el dret a ser assessorat amb l’objectiu que assoleixi l’autonomia necessària per resoldre per ell mateix la qualitat lingüística. És a dir, ajudar a trobar solucions i no simplement donar respostes.
• Ajudar a integrar els processos de millora de la qualitat lingüística en l’activitat quotidiana de les redaccions.
• Ajudar a interioritzar l’aprenentatge de les solucions descobertes.

També té com a objectius:
• Donar a conèixer la legislació relativa a política lingüística i les bones pràctiques d’assessorament lingüístic existents que siguin d’ajuda en l’entorn de la televisió local.
• Proposar mecanismes i estratègies per a la millora de la qualitat lingüística a les televisions associades a la XTVL.
• Establir relacions institucionals amb aquells organismes que puguin aportar valor afegit en la dinamització del bon ús de la llengua catalana en les televisions locals.
• Promoure l’ús de la llengua catalana en la televisió local i donar suport a la difusió de la normativa lingüística, la posada en circulació de neologismes i la fixació de l’estàndard.

Atesa l’orientació al professional, la UDAL va partir d’una anàlisi de quines són les competències lingüístiques que necessita el periodista dels mitjans de comunicació per aconseguir integrar amb èxit la qualitat lingüística en el seu procés de treball. La hipòtesi de partida ha estat que si la UDAL és capaç de detectar les competències lingüístiques dels professionals de la televisió, les analitza i hi incideix, aconseguirà determinar una conducta d’èxit amb relació a la qualitat lingüística dels textos que elaboren els professionals de la televisió.

Anàlisi de les tasques i competències dels professionals de la televisió
Les normatives de gestió de la qualitat empresarial, com les ISO o les FQM, parteixen de la base que l’estructura del teixit empresarial europeu, i especialment el català, és format per un gran nombre d’empreses amb menys de 20 treballadors. L’objectiu d’aquestes normatives, pel que fa a la gestió dels recursos humans, és incidir en la gestió de la competitivitat i la rendibilitat de les empreses sobre la base de la millora competencial dels seus professionals adequant-los a les necessitats estratègiques de l’empresa. Certament, l’experiència de les normatives de qualitat en la gestió de les competències dels recursos humans resulta fonamental per intentar implantar un sistema de gestió i avaluació de les competències lingüístiques dels professionals de les petites empreses audiovisuals, atesa la multivalència amb relació a les tasques que han de desenvolupar.

Però, què és la gestió per competències? Les competències són el conjunt de coneixements, experiències, qualitats, habilitats i característiques personals necessàries per dur a terme una determinada funció. En el cas dels periodistes de televisió, les competències lingüístiques són el conjunt de qualitats, habilitats i característiques personals que determinen un ús adequat de la llengua en totes les funcions que desenvolupen en el lloc de treball.

La gestió dels recursos humans tenint en compte les competències lingüístiques permet la promoció d’un sistema de millora contínua en la televisió local. Aquest sistema de millora contínua permet, d’una banda, fer responsable el propi periodista de la qualitat lingüística dels productes audiovisuals que produeix, a l’hora que li facilita eines per resoldre els dubtes que li puguin sorgir en funció de les exigències del seu lloc de treball; i, de l’altra, garanteix al professional de la televisió el dret a ser assessorat de manera adequada a l’exercici de les funcions que ha de desenvolupar dins de l’organització i envers la responsabilitat social com a periodista de difondre un model de llengua de qualitat.

Així doncs, les competències són el conjunt de coneixements, habilitats i capacitats que cal aportar en el desenvolupament d’una activitat professional. Aquestes competències, a més, estan lligades a la persona, són específiques de cada organització i es poden mesurar. En el cas de les televisions locals amb un sistema d’organització basat en la multivalència, podem distingir dos grups de competències bàsiques per al desenvolupament de l’activitat periodística amb garanties de qualitat lingüística: les competències lingüístiques, relacionades amb el coneixement i domini del(s) codi(s) lingüístic(s) i les qualitats i actituds personals.

Certament, les qualitats i actituds personals són necessàries per desenvolupar amb èxit qualsevol feina, no només la de periodista, però ara no entrarem en detall en com poden incidir, favorablement o desfavorablement, en la tasca professional. Sí que ens centrarem, però, en les competències relacionades amb la llengua que desenvolupa un periodista que exerceix la seva professió en un entorn de multivalència.

En aquest sentit, el videoperiodista multivalent desenvolupa un gran nombre de funcions i tasques al llarg del dia. Tot seguit, se’n detallen algunes:
– Recepció, cerca i assimilació de diferents fonts d’informació, orals i escrites: les fonts estan en llengües diferents (català, castellà, anglès, àrab i alemany, per exemple), en el cas del català, pot ser que la font no sigui necessàriament en la variant central.
– Les fonts d’informació tenen criteris diferents d’estil, que no necessàriament coincideixen amb els criteris d’estil del text que ha d’elaborar.
– El professional de la televisió ha de redactar diferents tipus de textos: escrits per ser dits, segons els gèneres periodístics. Amb els nous sistemes d’editors de notícies, el mateix periodista ha d’incloure les retolacions que pertoquen en cada cas, motiu pel qual també ha de conèixer criteris ortotipogràfics.
– El professional de la televisió ha de saber subtitular declaracions de polítics o personatges de la vida social, motiu pel qual ha de conèixer tècniques i criteris de traducció i subtitulat.
– El videoperiodista ha de saber interrelacionar text i imatge.
– Ha de saber escriure per a una audiència.
– Ha de conèixer i adaptar-se als criteris d’estil i ètics del mitjà, i ha de saber generar criteris nous de manera coherent.
– Per elaborar els textos ha de saber consultar diccionaris, saber què hi pot trobar i quin rang d’autoritat ha d’atorgar a cada font. També ha de saber on trobar informació sobre dubtes gramaticals o del codi lingüístic.
– Els textos a fer poden tenir llargades preestablertes, motiu pel qual ha de saber escurçar o bé allargar el textos en funció de les exigències de la unitat audiovisual que ha de crear, i sense perdre informació.
– El videoperiodista ha de posar la veu en off i per tant locutar el text escrit per ser dit, de manera que cal que conegui les indicacions per a l’estàndard oral de la seva variant dialectal i saber aplicar-les amb criteri en casos paral·lels.

Aquestes són algunes de les tasques relacionades amb la llengua que un periodista pot desenvolupar al llarg del dia. Per exercir aquestes funcions amb èxit, cal que domini un seguit de competències lingüístiques, que en general, es poden classificar en tres grups.

Competència comunicativa. Aquesta competència agrupa les dimensions següents: lingüística: comprensió i ús correcte dels aspectes formals de la llengua, tant en la seva dimensió oral com escrita; sociolingüística: capacitat de produir un discurs adequat a la situació comunicativa; discursiva: relacionada amb els mecanismes organitzatius del discurs com el manteniment de la cohesió i coherència o l’ús dels marcadors anafòrics; estratègica: ús de les tècniques adequades per assegurar que el discurs es manté fluid; i sociocultural: coneixement dels aspectes culturals que es filtren a la llengua.

Competència de procediment. Són les estratègies instrumentals que permeten que el periodista audiovisual dugui a terme la seva tasca i que es concreten en l’ús adequat dels materials de referència, com diccionaris, glossaris, informació d’agències i d’altres cadenes i emissores de ràdio i televisió, de la selecció de les estratègies de traducció i redacció que s’han d’aplicar en cada cas i per a cada tipus de text i de llenguatge audiovisual, entre d’altres.

Competència avaluadora. Està directament relacionada amb l’explotació i la gestió de la llengua per part del periodista, així com amb la seva capacitat lògica i d’autoanàlisi com a professional. Aquesta competència permet assolir una actitud creativa i al mateix temps crítica sobre el treball realitzat.

Conclusió
La història de la televisió local condiciona l’adopció d’un sistema d’assessorament lingüístic basat en l’anàlisi de les competències. Els tres grups de competències que s’han detallat, les competències comunicativa, de procediment i avaluadora, són els mateixos que ha de saber desenvolupar un traductor o intèrpret. Aquesta coincidència fa pensar que ens trobem en un escenari laboral on l’aprenentatge d’una professió s’ha de vincular a l’aprenentatge de competències, i les competències lingüístiques poden ser comunes a diverses professions. L’aprenentatge de la professió de periodista audiovisual implica la identificació i l’entrenament d’un gran nombre de competències lingüístiques que fan del periodista un veritable gestor de textos.

La multivalència ha estat una característica de la televisió local des dels seus inicis. A banda dels periodistes de la televisió local i, per exemple, dels traductors i intèrprets, potser hi ha altres sectors on la multivalència en general i la multivalència lingüística en particular suposen veritables forces de treball. En el món audiovisual que s’esbossa, necessitem formar veritables gestors de textos, o mediadors lingüístics, que siguin capaços d’exercir les competències comunicatives, de procediment i avaluadores. En aquest sentit, la formació en llengües de les nostres escoles i universitats hauria de donar suficient formació o eines per afrontar els reptes de futur: que no en sabem prou i, per tant, hem de saber gestionar la pròpia millora contínua per assolir els nivells de qualitat que calen en cada cas.

Bibliografia
Jardí, Bruguers. Proposta de llibre d’estil per a Gavà TV (inèdit). 2002.
Rico Pérez, Celia. (2002) «El perfil del traductor professional. Desenvolupament de competències per a una ràpida incorporació a la indústria». A: Actes del Primer Simposi sobre l’Ensenyament a distància i semipresencial de la Tradumàtica. Traducció i Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Bellaterra: 6 i 7 de juny de 2002. http://www.fti.uab.es/tradumatica/papers/.
Acord 118/2004, de 17 de novembre, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, pel qual s’aprova la instrucció general sobre la presència de la llengua i de la cultura catalanes i de l’aranès en els mitjans de comunicació audiovisuals.
Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual a Catalunya.
Insert TV, núm. 16, 4t trimestre, 2005.
Insert TV, núm. 17, 1r trimestre, 2006.
«La televisió local a Catalunya». A: Quaderns del CAC. Número extraordinari de setembre de 2002.
Web de la UDAL: http://www.xtvl.org.

Notes
1 Per a més informació sobre els orígens de la televisió local podeu consultar Prado, Emili; de Moragas, Miquel. Les televisions locals a Catalunya. Quaderns del CAC, núm. extraordinari. Setembre de 2002.
2 Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya, capítol I, article 1, h).
3 Per a un seguiment de l’evolució de la televisió local, consulteu la revista Insert TV, disponible en format electrònic a l’adreça http://www.ctvl.org/tlc/insert_format.
4 La legislació lingüística aplicable al sector audiovisual és la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, que estableix un marc de referència per a la política lingüística; la Llei 22/2005, de 22 de desembre, de la comunicació audiovisual a Catalunya, que estableix les obligacions dels operadors públics i privats amb relació a les quotes d’emissió; i l’Acord 118/2004, de 17 de novembre, del Ple del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, pel qual s’aprova la Instrucció general sobre la presència de la llengua i la cultura catalanes i de l’aranès en els mitjans de comunicació audiovisuals.
5 Sobre la Xarxa de Televisions Locals, consulteu la pàgina web http://www.xtvl.org.
6 http://www.mercataudiovisual.com.
7 En un estudi de Bruguers Jardí, Projecte de llibre d’estil per a Gavà TV, 2002 (inèdit), ja es va detectar aquesta tendència en el conjunt de les televisions associades a la XTVL. Un cop constituïda la UDAL, es va oferir a les televisions locals la possibilitat d’avaluar el nivell de llengua catalana dels professionals a contractar. Els directors i gerents de les televisions, de moment, desestimen aquesta possibilitat, perquè tampoc no avaluen les altres competències que es requereixen per al desenvolupament de les tasques professionals de la televisió.
8 Aquestes són, de fet, les competències que, segons Celia Rico Pérez, cal que tingui un traductor professional. En aquest sentit, vegeu de l’autora «El perfil del traductor professional. Desenvolupament de competències per a una ràpida incorporació a la indústria». A: Actes del Primer Simposi sobre l’Ensenyament a distància i semipresencial de la Tradumàtica. Traducció i Tecnologies de la Informació i la Comunicació. Bellaterra: 6 i 7 de juny de 2002. http://www.fti.uab.es/tradumatica/papers/.

______________________________________________________________________________________________
Bruguers Jardí. Responsable de la UDAL (Unitat de Dinamització i Assessorament Lingüístics) de la XTVL (Xarxa de Televisions Locals). És llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació per la UB i Llicenciada en Traducció i Interpretació per la UPF. Postgrau en Gestió de Textos per a professionals: traducció i anàlisi informàtica i Postgrau en Desenvolupament Local. Treballa en assessorament lingüístic en l’àmbit de la televisió local i ha publicat articles en aquesta línia.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.