Justícia i traducció

Duarte i Montserrat, Carles

Quaderns Divulgatius, 32: XIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.
 

Si el dret regula des de l’antiguitat les relacions que es produeixen en el si de les societats humanes, cal assenyalar que el llenguatge jurídic es documenta ben primerencament. En podríem aportar força exemples, però potser està bé que recordi aquí el cas de les Leges XII tabularum llatines, del 449 a. de C, perquè, a més, van exercir una influència considerable en la conformació de models lingüístics posteriors, com ens recorda Ciceró a De oratore: «Baldament tothom cridi, diré el que sento: les obres juntes de tots els filòsofs, el llibret sol de les Dotze Taules, si hom mira les fonts i començaments de les lleis, em sembla, a fe, que les supera en pes d’autoritat i abundor d’utilitat», i a De legibus: «Durant la nostra infantesa, apreníem com un cant solemne les Dotze Taules, que avui ja ningú no aprèn.»

A hores d’ara la traducció de textos jurídics té una presència quotidiana i una importància decisiva, que ha provocat l’impuls del desenvolupament de treballs de recerca per a la implantació de traduccions automatitzades o la creació d’estudis universitaris específics i l’establiment de nombroses places professionals, més enllà dels títols tradicionals d’interpretació jurada.

Limitant-nos a la nostra realitat més propera, n’hi ha prou d’esmentar les institucions de la Unió Europea, de les quals sorgeix d’una manera continuada una normativa jurídica difosa alhora en diverses llengües, o la doble versió oficial, en català i en castellà, del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, o l’edició catalana del Boletín Oficial del Estado.

Però cal afegir tot seguit que els antecedents de traduccions jurídiques són ben llunyans. Un cas ben significatiu seria el dels Juraments d’Estrasburg, en què Lluís el Germànic i Carles el Calb, fills de Lluís el Piadós, l’any 42, es van prometre lleialtat mútua contra llur germà Lotari. El text dels juraments és en francès i en alemany antic, com podeu veure tot seguit:

«Cumque Karolus haec eadem verba romana lingua perorasset, Lodhuvicus, quoniam maior natu erat, prior haec deinde se servaturum testatus est:

«Pro Deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, d’ist di in avant, in quant Deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo et in aiudha et in cadhuna cosa, si cum om per dreit son fradra salvar dift, in o quid il mi altresi fazet et ab Ludher nul plaid nunquam prindrai, qui, meon vol, cist meon fradre Karle in damno sit».

Quod cum Ludhovicus explesset, Karolus teudisca ligua si hec eadem verba testatus est:

«In Godes minna ind in thes christianes folches ind unser bedhero gehaltnissi, fon thesemo dage frammordes, so fram so mir Got geuuizci indi mahd furgibit, so haldih thesan minan bruodher, soss man mit rehtu sinan bruher scal, in thiu thaz er mig so sama duo, indi mit Ludheren in nohheiniu thing ne gegango, the, minan uuillon, imo ce scadhen uuerdhen».

Sacramentum autem quod utrorumque populus, quique propria lingua, testatus est, romana lingua sic se habet:

«Si Lodhuuigs sagrament que son fradre Karlo jurat conservat et Karlus, meos sendra, de suo part non l’ostanit, si io returnar non l’int pois, ne io ne neuls cui eo returnar int pois, in nulla aiudha contra Lodhuuuig nun li iu er».

Teudisca autem lingua:

«Oba Karl then eid then er sinemo bruodher Ludhuuuige gesuor geleistit, indi Ludhuuuig, min herro, then er imo gesuor forbrihchit, ob ih inan es iruuenden ne mag, noh ih noh thero nohhein, then ih es iruuenden mag, uuidhar Karle imo ce follusti ne uuirdhit».

I precisament dos dels textos més antics en llengua catalana corresponen a dos fragments de sengles traduccions del codi jurídic Liber iudiciourum o Llibre jutge, de la primera i del segona meitat, respectivament, del segle XII. Recollim-ne uns breus testimonis:

«Akel o akela ki nexerà no aurà hereditad d’altra guisa si doncs pos ke nad és o nada...» (primera meitat del segle XII)

«Volontat d’aqel o d’aquela qe testa en sa vida, depòs sa mort, ans que sis meses sien passats, sie publicada e manifestada» (segona meitat del segle XII)

I és prou sabut que els Usatges de Barcelona van ser traduïts del llatí i que a la Cancelleria Reial convivien diversos idiomes, que de vegades eren usats en versions equivalents amb destinaris diferents d’un mateix tipus de document.

Un cop assenyalada que la traducció jurídica té uns fonaments històrics de tant de pes, el que escau ara és que m’aturi a analitzar-ne les característiques.

Els efectes d’un text jurídic requereixen una redacció que s’ajusti a uns principis de claredat i precisió. Necessitem evitar ambigüitats i confusions sobre la interpretació que cal donar-hi. Si aquest criteri és d’aplicació al text original, també cal que ho sigui en les traduccions que se’n facin, que han de ser igualment nítides i unívoques i no poden ser ocasió d’efectes diferents dels que generi el text en la llengua d’origen.

L’elaboració de documents jurídics s’ha d’ajustar a una prioritat comunicativa funcional i no pas estètica, encara que tampoc no es tracta de negligir la qualitat lingüística dels textos. Convé preservar-hi una certa dignitat institucional, allunyada de la informalitat col·loquial, sense, però, caure en barroquismes distants i enfarfegadors. I la traducció jurídica s’ha de moure dins els mateixos paràmetres.

Això explica que la traducció jurídica tendeixi a acostar-se a la traducció directa i literal, i sigui molt menys lliure i creativa del que la traducció literària acostuma a ser perquè els lectors la puguin percebre com un text tan literari com l’original.

Ara bé, si hem de partir de la premissa de la preeminència de la seguretat i la plena equivalència entre el document jurídic de partença i les seves traduccions, no podem obviar la necessitat de garantir, juntament amb el fet que el destinatari de la traducció tingui una versió exacta pel que fa al contingut del text original, que les característiques formals i estilístiques de la traducció no contradiguin significativament les habituals en documents anàlegs de la llengua arribada.

Per aportar un parell d’exemples prou representatius, podem dir, d’entrada, que els pactes d’un contracte amb una doble versió lingüística s’han de reflectir en clàusules que permetin només una interpretació coincident, encara que l’aspecte visual del contracte pugui tenir algunes variacions formals com a fruit dels models documentals propis de tradicions jurídiques diverses.

El segon exemple seria l’ús dels temps verbals a les lleis i les normatives jurídiques que les despleguen, on el català, com el francès, opta pel present mantingut («Aquesta llei entra en vigor» o «Presideix el Consell la persona titular del Departament competent en la matèria») i evita l’ambigüitat del futur d’obligació («L’imprès serà presentat a ...»), que se substitueix per una perífrasi d’obligació («L’imprès ha de ser presentat a ...»).

Contràriament, en castellà (i en anglès) s’hi utilitza el futur («La presente ley entrará en vigor» o «Presidirá el Consejo la persona titular del Departamento competente en la materia») pequè s’hi adopta preferentment el punt de vista de qui redacta la norma i no el de qui l’aplica.

Juntament amb la primacia de l’absoluta equivalència de contingut i de la norma d’adaptació, com a criteri complementari, a la tradició estilística de cada llengua, la traducció jurídica posa damunt la taula un reguitzell d’altres problemes que cal afrontar i resoldre amb coherència.

Em refereixo, per exemple, a les designacions singulars, començant pels noms propis, que en el cas de les persones o les empreses privades no es tradueixen, però que en canvi es tradueixen, procurant tenir present l’equivalència funcional, en el cas del noms d’organismes i institucions oficials: és a dir es recorre a la designació habitual de l’organisme amb funcions anàlogues en el país de la llengua d’arribada; recordem les confusions que es produeixen quan es parla del secretari d’estat nord-americà, que probablement hauríem d’anomenar ministre d’Afers Exteriors, ja que els secretaris d’estat en altres països, com l’Estat espanyol, tenen una altra mena de competències.

També s’adopta l’equivalència funcional en les traduccions de càrrecs públics i privats.

Pel que fa als topònims dins de traduccions jurídiques, la norma general és de fer-hi servir el nom tradicional en la llengua de la resta del text (per exemple, en un document jurídic en català escriurem Londres i no pas London), però dins el règim de doble oficialitat lingüística vigent a diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol, trobem que, per comprensibles criteris proteccionistes, en territoris amb dues llengües oficials, l’única versió oficial possible dels topònims és la de la llengua pròpia. És el que succeeix a Catalunya, on els topònims només tenen com a oficial el nom en català, llevat dels dera Val d’Aran, on la forma oficial dels topònims és l’aranesa. En el cas espanyol, a més, es va oficialitzar per llei la denominació oficial única en català dels noms de les províncies de Girona i de Lleida, en una decisió que volia superar la matrícula dels cotxes amb Ge de Girona. Ara, però, les matrícules dels cotxes han canviat de procediment d’identificació.

I escau afegir-hi que hi ha comunitats autònomes, com el País Valencià o el País Basc, on trobem topònims amb una sola forma oficial en castellà, català-valencià o èuscar i topònims amb una doble forma oficial, com ara la Vila Joiosa, que també té com a nom oficial Villajoyosa.

I acabo referint-me a un dels aspectes més delicats i complexos de la traducció jurídica: la terminologia. Hi trobem de vegades una dificultat afegida a la previsible dins els llenguatges tècnics amb una tradició específica considerable. Hi ha força llengües occidentals on el component fonamental del seu lèxic jurídic és d’origen comú, però la tradició de cada lloc ha provocat que sota mots procedents de la mateixa paraula llatina trobem significats diferents o fins i tot contradictoris. Així: a) en anglès sentence adquireix un sentit inequívocament condemnatori que fa que el català sentència s’acosti sovint més a l’anglès judgement o veredict, b) el francès prestataire equival a prestador i no pas a prestatari o c) l’equivalent italià del català comandatari no és accomandatario, sinó accomandante.

Amb aquestes observacions que acabo de presentar, confio haver contribuït a posar en relleu la gran importància de la traducció jurídica i alguns dels reptes amb què es troben els professionals que s’hi dediquen. 

______________________________________________________________________________________________
 

Carles Duarte i Montserrat. Poeta i lingüista. És director de la Fundació Lluís Carulla. Professor de redacció jurídica de la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra, ha dut a terme cursos sobre la mateixa matèria a altres universitats. Com a poeta, té més d’una vintena de llibres publicats i ha estat traduït a diversos idiomes.

 Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat