La traducció i la interpretació de llengües estrangeres als jutjats i tribunals amb seu a Catalunya

Emmermann, Annette

Quaderns Divulgatius, 32: XIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.

 

És quotidiana la traducció i la interpretació judicial?

Per justificar la presència de la traducció i la interpretació de llengües estrangeres a l’àmbit judicial en un seminari dedicat a la presència quotidiana de les traduccions, només haurem d’indicar unes xifres:

Segons dades procedents del Departament de Justícia que van ser publicades pel diari El Punt (17-04-05), l’any 2004 els jutjats i tribunals amb seu a Catalunya van encarregar un total de 16.146 traduccions a càrrec dels fons públics. Segons la mateixa font, només el primer semestre de l’any 2004 a l’àmbit judicial es van prestar 6.984 serveis d’interpretació en una cinquantena d’idiomes diferents.

La despesa pública pel servei de traducció i interpretació de llengües estrangeres a l’àmbit judicial pujava 3.960.388,95 €, havent experimentat un augment del 57,74 % respecte de l’any 2003.

En aquest important volum de negoci hem d’afegir les traduccions i interpretacions demanades per les comissaries dels Mossos d’Esquadra que s’inclouen dins del pressupost del Departament d’Interior, el qual l’any 2005 va destinar aproximadament 1.500.000 € a aquest servei públic.

Si bé és cert que l’elevat cost i el significatiu augment es deu en part a la picaresca i a la falta de control sobretot en l’àmbit del Departament de Justícia, les xifres indicades fan entendre que es tracta d’un àmbit de treball que hauria de despertar l’interès dels traductors i intèrprets professionals, dels alumnes de les facultats de Traducció i Interpretació i els seus formadors els quals, cal suposar, estan interessats perquè es recuperi la dignitat d’una des les vies en altres temps atractives per accedir a l’exercici de la nostra professió.

II. L’atractiu de la traducció i la interpretació judicials

Deixant de banda l’interès que puguin tenir algunes persones per viure situacions morboses o de pel·lícula, més aviat escasses a la rutina diària, l’atractiu que tenen els jutjats i tribunals per al traductor i l’intèrpret professional i per al qui s’inicia en l’ofici és causat per:

a) La possibilitat per a l’intèrpret acabat de llicenciar d’adquirir pràctica:

Tot i que la interpretació judicial és, en general, una tasca extremadament complexa i complicada, hi ha determinats tipus d’actuacions judicials que es caracteritzen per la reiteració de les situacions i, per tant, de les tècniques, de la matèria i fins i tot del vocabulari.

Si existís la voluntat de proveir els nostres jutjats i tribunals dels pèrits lingüístics que es mereixen les víctimes i els imputats, els procediments incoats per conducció sota els efectes de begudes alcohòliques podrien servir com a camp d’aprenentatge a l’intèrpret acabat de llicenciar sota la supervisió d’un company experimentat.

Les situacions noves, com les declaracions al calabós o davant del jutge, i la por escènica que pot arribar a produir la interpretació en una vista oral produeixen a l’intèrpret novell amb sentit de responsabilitat una inseguretat, que li serà més fàcil de dominar i de perdre en un àmbit temàtic en què les preguntes versen sobre l’hora de l’últim àpat i la quantitat i el tipus de begudes alcohòliques ingerides.

No haurien de ser les víctimes d’agressions sexuals les qui pateixin els dubtes i vacil·lacions davant del lèxic de l’intèrpret novell.

A més, hi ha molts idiomes, com l’àrab, el romanès, l’urdú, l’wòlof per exemple, que només són requerits amb una certa freqüència per a serveis d’interpretació en jutjats i comissaries. Per tant, aquest és l’únic àmbit que ofereix a l’intèrpret principiant la possibilitat d’adquirir destresa i a l’intèrpret avesat la possibilitat de mantenir-la.

b) El repte de l’ampli ventall de registres lingüístics i de classes de textos habituals en el procediment judicial

Evidentment l’intèrpret judicial s’enfronta a diari al llenguatge jurídic. Una dificultat especial representa la terminologia del dret processal. Els dubtes que té no solen trobar resposta adequada als diccionaris bilingües; per tant s’hauria d’exigir al traductor i l’intèrpret judicial certs coneixements sobre les fases dels diferents procediments i sobre l’existència de distintes jurisdiccions.

Si en el servei públic de traducció i interpretació dels jutjats de Catalunya la presència de coneixements jurídics no és quotidiana, sí que ho és la següent excusa: Com que el justiciable tampoc no entén en el seu idioma matern els equivalents d’expressions jurídiques com «benefici d’especialitat», «aixecament de béns» o «judici de falta», no cal traduir aquestes paraules de forma literal sinó que és molt millor explicar-li el significat amb paraules planeres.

A aquesta tesi podem oposar:

En primer lloc, el principi establert per una prevenció de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia del País Basc de l’any 1997, segons la qual la traducció ha de ser íntegra i exacta, amb l’objecte que no es vulnerin les garanties constitucionals.

Els intèrprets hem de situar el declarant que no coneix les llengües oficials dels nostres tribunals en la mateixa posició en què es trobaria si les dominés. La decisió del jutge, fiscal o advocat de parlar en un registre més col·loquial o de donar definicions de figures jurídiques ha de venir motivat per la ignorància del declarant, que l’intèrpret no ha de compartir, sinó que l’ha de saber transmetre fidelment a la resta de professionals que intervenen en la declaració.

Tot i que és important el paper que atorguen les normes reguladores dels drets dels acusats i la situació fàctica a la funció de l’intèrpret, aquest com a persona no s’ha de donar cap importància: no importa què pensa l’intèrpret sobre el nivell cultural de l’inculpat, ni de la competència de l’advocat que interroga, ni de la coherència del que declari un testimoni. L’únic que ha de fer és transmetre amb el major grau de fidelitat possible tot el que es diu perquè els operadors jurídics es puguin formar una opinió i decidir si cal adequar la forma d’expressar-se.

En segon lloc, si l’intèrpret sap què és un aixecament de béns o un benefici d’especialitat esbrinarà quins són els possibles equivalents en les seves llengües de treball, i si desconeix el significat de les paraules jurídiques no les podrà explicar amb paraules planeres al justiciable.

Com que a Catalunya als intèrprets judicials no se’ls exigeix cap tipus de formació, ni de titulació acadèmica, ni han de passar cap examen d’accés al servei, la manca de coneixement de la terminologia jurídica tant de les llengües oficials del tribunal com de les de destí és habitual. Les situacions observades personalment que es relaten a continuació són només una petita mostra dels efectes que provoca aquest mal funcionament del servei públic de traducció i interpretació judicials i policials:

Les declaracions poden allargar-se i desenvolupar-se en un ambient més crispat. Ocorria, per exemple, amb la traducció errònia del text que servia de lectura de drets a les comissaries dels MMEE. «Falta», tipus d’il·lícit penal, es traduïa a l’alemany per «Ordnungswidrigkeit», infracció administrativa. La creença d’haver estat emmanillats i d’haver passat una nit o dues en un calabós per una infracció administrativa provocava que alguns detinguts de parla alemanya fessin comparacions amb els sistemes policials de determinats països africans, cosa que provocava –a més de la vergonya aliena de l’intèrpret– un important malestar als agents, que no podien saber que les odioses comparacions no tenien el seu origen en la seva actuació professional sinó en la feina mal feta per l’empresa de traducció subcontractada.

A causa d’unes traduccions inversemblants de les cèdules de notificacions pot ocórrer que un denunciat estranger es dirigeixi a un Jutjat amb la ferma convicció d’haver estat citat com a demandant, perquè hi ha persones amb més d’un procediment judicial obert. En aquests casos l’habitual confusió dels traductors i intèrprets judicials a l’hora d’emprar els termes de «denúncia» i «demanda» pot tenir transcendència sobre els drets de defensa del justiciable. Com que en un judici de faltes el denunciat no té dret a l’assistència d’un advocat d’ofici, ha de poder entendre la citació per poder optar entre contractar un advocat o defensar-se ell mateix. En el cas concret que comento, la importància de la distinció entre denúncia i demanda fins i tot va arribar més enllà, quan el denunciant demandat va dir a l’altra part:

–Desisteixi de la demanda [civil, reivindicant un tros de terreny]; llavors jo retiraré la denúncia [per suposades lesions lleus]! Si no, faré que vostè vagi a la presó.

L’intèrpret no té per què saber subsumir aquestes paraules en un tipus penal, sinó únicament traduir-les correctament perquè sigui l’afectat qui decideixi actuar per amenaces, consultar un advocat, o riure perquè per una simple falta difícilment s’acaba a la garjola.

La situació, però, és més greu encara, perquè aquest tipus de confusions pot donar-se perfectament en els procediments abreujats i ordinaris, és a dir, en processos penals que poden acabar amb la imposició d’importants penes privatives de llibertat.

En la citació que es reprodueix a continuació la paraula «acusat» es tradueix per l’equivalent alemany de la paraula «inculpat». La versió traduïda no cita l’acusat per al judici oral, com fa l’original, sinó per una «mündliche Verhandlung», expressió aliena al dret penal alemany.

L’acusat es va presentar al despatx de la seva advocada el dia anterior a l’indicat a la citació, pensant que l’havien citat per a una simple declaració.

Perquè es puguin valorar correctament els riscos de la manca d’una traducció íntegra i exacta en l’àmbit judicial, hem d’afegir que, en cas de designació d’advocat d’ofici, la reunió preparatòria de la vista oral moltes vegades es fa en els passadissos del jutjat i cinc minuts abans d’entrar a sala.

Quan es va redactar el llibre Verd de la Comissió Europea sobre les garanties processals pels sospitosos i inculpats en els processos penals a la Unió Europea, es va obrir un debat sobre si era millor intèrpret judicial el llicenciat en traducció i interpretació amb coneixements jurídics o el jurista amb coneixements d’idiomes.

Malauradament, en els jutjats i tribunals catalans no és quotidiana la presència ni dels uns ni dels altres.

Hem de reconèixer que la tasca d’interpretació judicial exigeix més que uns coneixements acadèmics de les llengües de treball. Il·lustrem aquesta afirmació amb un exemple citat pel comissari de policia Andreas Gollwitzer durant les Quartes Jornades d’Interpretació Judicial organitzades per la Federació de Traductors Alemanys BDÜ (4. Gerichtsdolmetschertag, Schriften des BDÜ 9.)

Les noves lleis alemanyes contra el crim organitzat fan que a la pràctica l’intèrpret policial hagi de fer una tria entres aquelles converses de contingut purament privat i aquelles altres que podrien tenir rellevància per a la investigació del delicte. El desconeixement de l’argot dels delinqüents va fer que un intèrpret considerés que la conversa girava entorn de les labors domèstiques, mentre que el segon va descobrir que en realitat s’estava expressant la intenció de violar brutalment una prostituta rebel.

Els estudis universitaris no són suficients per saber que els proxenetes, quan parlen de fer servir l’escombra amb força, difícilment es refereixen a la seva participació en les tasques de la llar. I tampoc no n’hi ha prou amb haver viscut en aquests ambients per exercir correctament l’ofici de l’intèrpret judicial.

Esperem que a Catalunya s’arribi aviat a un model que, en benefici del sistema judicial, aprofiti l’enorme potencial del gran nombre de llicenciats en traducció i interpretació que ara tenen dificultats per accedir a la feina, i que integri al màxim l’experiència dels intèrprets judicials actuals.

L’intèrpret judicial professional no tremola davant la terminologia jurídica, previsible i comprehensible, però sí davant les intervencions dels pèrits judicials, que poden introduir al procediment qualsevol matèria imaginable, des de l’arquitectura fins a la zoologia passant per balanços de sumes i restes i ortodòncies.

La ja citada prevenció de la Sala de Govern del País Basc exigeix que: A los intérpretes se les debe facilitar el examen anticipado de las actuaciones para que organicen su trabajo sin agobios y con las debidas garantias para los interesados.

És pràcticament impossible que es doni aquest examen previ en els jutjats penals de Catalunya. A la tradicional reticència dels secretaris judicials de donar accés a les actes judicials, se suma ara la pèssima retribució de l’intèrpret judicial, la feina del qual es paga per fraccions de minuts a raó d’uns 11 cèntims d’euro. No se li pot retreure que no vulgui enfrontar-se amb el secretari per poder fer un estudi previ del context lingüístic, una feina extra que no se’ns ha retribuït mai.

En les jurisdiccions civil i laboral, on és la pròpia part qui tria i paga l’intèrpret, hem de demanar sempre que se’ns doni abans del judici la informació suficient per tenir una visió clara del context del litigi. El coneixement del context ens salva davant les ambigüitats de la llengua, i la preparació adequada del lèxic impedirà que la culpa sigui nostra quan davant la incomprensió dels operadors jurídics el demandant s’hagi de treure la dentadura postissa per fer-los entendre la causa del plet contra el seu odontòleg.

Les tècniques d’interpretació que s’apliquen en l’àmbit judicial

La missió de l’intèrpret judicial professional consisteix a aconseguir que el jutge o el jurat tinguin de l’acusat estranger la mateixa impressió que si hagués parlat una de les llengües oficials del tribunal. Es tracta d’aconseguir que la manca de coneixements del castellà o català per part de l’acusat, de la víctima o del testimoni no repercuteixi en la seva credibilitat.

Com a primer pas per apropar-se a aquesta meta, l’intèrpret ha de triar la tècnica adient. En les declaracions davant la policia, el jutge o el funcionari judicial que el supleixi, la tècnica d’aplicació serà la interpretació consecutiva. Cal, però, que l’intèrpret sàpiga adaptar-se a la situació i al nivell cultural del declarant. Pot passar que el declarant, la víctima d’un delicte violent per exemple, no és capaç d’aturar-se cada x frases per deixar temps a l’intèrpret perquè realitzi la traducció. Per evitar que el declarant perdi el fil i que la declaració s’allargui més del necessari és imprescindible que l’intèrpret consecutiu porti les seves eines de treball. Sorprèn que, malgrat el baixíssim cost el seu ús no és quotidià als jutjats i tribunals de Catalunya.

La manca absoluta de normes orientadores destinades als operadors jurídics sobre la presa de declaracions amb la intervenció d’intèrpret fa que de manera generalitzada es faci servir l’estil d’interrogatori que anomenem PREGUNTA-SI-DIU-QUE, que no és apta per aconseguir la meta anteriorment descrita. Per transmetre fidelment tot el que expressa el declarant i per agilitzar la interpretació, l’intèrpret judicial ha d’utilitzar sempre la primera persona.

En les vistes orals se sol alternar la interpretació consecutiva amb el chuchotage. És convenient que l’intèrpret faci una petita introducció al declarant sobre el desenvolupament de la vista, avançant-li que només li xiuxiuejarem a l’orella el contingut de les intervencions de les altres parts i que no pot comentar amb nosaltres aquest contingut.

La interpretació simultània és poc freqüent en l’àmbit judicial, però pot tenir lloc en judicis amb un gran nombre d’intervinents o de gran interès mediàtic, com va ser a Girona el cas del naufragi del vaixell turístic «La Oca».

En la jurisdicció civil interpretarem la totalitat de les intervencions perquè la part ens ho exigirà, perquè ens paga per fer-ho i perquè vol saber com l’està defensant el seu advocat i què declara la part contrària.

En la jurisdicció penal passa sovint que l’acusat estranger no pot seguir íntegrament el desenvolupament de la vista oral perquè l’intèrpret roman callat mentre declaren els testimonis i els pèrits o durant les conclusions finals del fiscal i del defensor.

Si bé és cert que els advocats prefereixen que l’acusat no faci ús del seu dret a l’última paraula, permetre que l’esmentat dret es privi de tot sentit pel mal funcionament del servei públic de traducció i interpretació judicial constitueix una clara discriminació dels acusats estrangers.

Base legal del dret dels declarants que no dominin les llengües oficials del tribunal a l’assistència d’un intèrpret

El fet que una persona desconeixedora de les llengües del Tribunal rebi l’assistència d’un intèrpret no és una gràcia concedida pel jutge ni un gest de generositat de l’administració de justícia envers els ciutadans estrangers.

En l’àmbit penal l’obligació de garantir aquesta assistència s’imposa pels compromisos internacionals ratificats per l’Estat espanyol. El Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals (CEDH) estableix en el seu article 5.2: «Tota persona detinguda preventivament ha de ser informada, en el més breu termini i en una llengua que entengui, dels motius de la seva detenció i de qualsevol acusació formulada contra ella.»

Segons l’article 6.3 del CEDH, tots els acusats tenen, com a mínim, els drets següents:

a) ser informats, en el més breu termini, en una llengua que comprenguin i detalladament, de la naturalesa i de la causa de l’acusació formulada en contra seu.

e) ser assistits gratuïtament per un intèrpret, si no comprenen o no parlen la llengua emprada a l’Audiència.

Encara que el CEDH no ho contempla explícitament, en el procediment penal l’assistència gratuïta per intèrpret s’estén a víctimes, perjudicats i testimonis.

El citat Conveni també preveu el dret de l’imputat a ser assistit per un advocat que, segons la legislació espanyola, ha de ser, com és lògic, un llicenciat en dret adscrit al col·legi professional corresponent. La regulació legal de la figura de l’intèrpret judicial, en canvi, no participa d’aquesta lògica. Amb unes sorprenents insistència i reiteració, el legislador s’esforça a declarar que als jutjats la persona que fa d’intèrpret no cal que sigui el que nosaltres entenem per tal.

L’article 441 de la Llei d’Enjudiciament Criminal de 1882 encara establia un criteri d’un cert sentit comú:«El intérprete será elegido entre los que tengan títulos de tales, si los hubiere en el pueblo. En su defecto será nombrado un maestro del correspondiente idioma, y si tampoco lo hubiere, cualquier persona que lo sepa.»

Si amb una aplicació diligent aquesta regla era apta per a obtenir un resultat satisfactori, les normes posteriors semblen estar pensades per a evitar l’accés d’intèrprets qualificats als jutjats:

L’article 785 de la mateixa llei, encara que d’incorporació posterior, diu: «Cuando los imputados o testigos no hablaren o no entendieren el idioma español, se procederá de conformidad con lo dispuesto en los artículos 398, 440 y 441 de esta Ley....» I en comptes d’acabar aquí, el legislador afegeix: «...sin que sea preciso que el intérprete designado tenga título oficial.»

Davant d’aquesta frase ens podríem preguntar si el legislador, en establir que no cal títol oficial, volia dir títol oficial de traducció i interpretació o títol oficial de qualsevol tipus.

La Llei Orgànica del Poder Judicial ja ni tan sols fa esment de la regla consoladora de l’art. 441 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, i estableix sense embuts en el seu article 231.5: «En las actuaciones orales, el Juez o Tribunal podrá habilitar como intérprete a cualquier persona conocedora de la lengua empleada, previo juramento o promesa de aquélla».

Com que aquest precepte legal deixa entendre que n’hi ha prou amb conèixer una sola llengua per ser nomenat intèrpret judicial, ens preguntem quina és la que ha de conèixer aquesta persona qualsevol que es nomeni: la llengua estrangera que parla el declarant o la llengua que, amb tan poca fortuna en aquest cas, utilitza el legislador?

La regulació de l’assistència per intèrpret en el procediment penal té per a l’acusat l’avantatge de la gratuïtat i l’inconvenient que, a diferència del que ocorre amb l’advocat d’ofici, el justiciable no té l’opció de pagar i triar un professional titulat, sinó que està obligat a acceptar la interpretació d’una persona els coneixements de la qual no han estat objecte de cap prova.

És diferent el cas de les jurisdiccions civil, laboral i contenciosa administrativa. Per regla general, la part pot triar i ha de pagar el servei d’interpretació, tret que tingui reconegut el benefici de la justícia gratuïta, que dóna dret a l’assistència d’un advocat, llicenciat en dret, i que li faci d’intèrpret una persona qualsevol que un jutge –qui no parla l’idioma emprat pel declarant– consideri coneixedora de la llengua de què es tracti (art. 141 de Llei d’Enjudiciament Civil).

Deixem que sigui un jurista qui valori la pràctica habitual de considerar apta per a la tasca de la interpretació judicial qualsevol persona que sàpiga parlar un idioma estranger. «A cap jutge se li ocorreria en un procediment incoat per negligència professional d’un cirurgià nomenar com a pèrit un experimentat carnisser... fonamentant la seva decisió en el fet que els òrgans d’un porc són bastant semblants als de l’home. Ni tan sols nomenaria un metge generalista... essent en aquest cas el cirurgià amb titulació oficial l’únic que podria actuar com a pèrit.» (Wolfram Eckert, notari de Munic, durant les ja mencionades Quartes Jornades d’Interpretació Judicial organitzades pel BDÜ).

Constituiria un gran progrés per a la situació de la interpretació judicial a Espanya tornar a la regulació de 1882 aplicant amb sentit de responsabilitat la regla de l’article 441 de la Llei d’Enjudiciament Criminal.

L’organització del servei de traducció i interpretació judicial de llengües estrangeres a Catalunya

La presència de traductors i intèrprets de llengües estrangeres en la plantilla del Departament de Justícia és purament testimonial. Fins a l’any 1998 van ser els mateixos jutges o els secretaris judicials els qui triaven els intèrprets. Com que cada jutjat és un món, no hi havia criteris unificats sobre la qualificació mínima ni sobre cap altre aspecte de la tasca de l’intèrpret. Uns jutjats utilitzaven el llistat de traductors i intèrprets jurats que es publica a la Guia Judicial, altres es dirigien a acadèmies d’idiomes, agències de traducció o als traductors autònoms de la localitat. El servei es retribuïa, en general, a 48,00 €/hora. L’administració de justícia solia trigar entre tres i onze mesos a pagar els serveis.

Alguns serveis no s’arribaven a pagar per manca de coordinació entre els jutjats i les gerències del Departament de Justícia. Aquest tracte minvava l’interès dels intèrprets professionals envers la traducció i la interpretació judicials.

Aquesta manca de disponibilitat d’intèrprets judicials provocada per la mateixa Administració, l’any 1998 va servir d’argument al Departament de Justícia per treure a concurs públic el servei de traducció i interpretació de llengües estrangeres destinat als jutjats i fiscalies amb seu a Catalunya. Com que no es va presentar cap empresa que complís amb els requisits establerts en els plecs de condicions del concurs i en el Text Refós de la Llei de Contractes de les Administracions Públiques, el Departament de Justícia va fer l’adjudicació del servei a una empresa petita i, per casualitat, recentment creada, que, per un servei que requereix la disponibilitat durant les 24 hores del dia i els 7 dies de la setmana d’intèrprets de més de 100 idiomes diferents, només comptava amb 22 col·laboradors.

La necessitat d’incorporar centenars de col·laboradors en qüestió de dies va provocar que l’empresa no realitzés cap prova d’accés, que no sempre disposés del currículum de l’intèrpret i que en ocasions ni tan sols conegués els seus noms i cognoms.

L’adjudicació del servei es va fer en règim d’exclusivitat, és a dir, tots els intèrprets judicials que volíem continuar la nostra tasca, l’any 1998, vam haver d’acceptar les condicions imposades per l’empresa, la qual, segons les investigacions de la Inspecció de Treball de Lleida, no tenia per costum contractar intèrprets donats d’alta en la Seguretat Social. En aquest sentit, resumim les xifres de l’informe del 20 de juliol de 2005 de la Inspecció de Treball de Lleida: d’un total de 147 traductors i intèrprets judicials a la província només un cotitzava en la Seguretat Social, 140 no estaven donats d’alta i 6 no tenien autorització per a treballar a Espanya.

La manca de control durant set anys sobre la legalitat de les contractacions de personal de l’empresa, adjudicatària del servei a gairebé tot Catalunya, combinat amb el fet que els plecs de condicions no estableixen per als intèrprets judicials cap prova d’accés ni cap formació acadèmica mínima, van permetre que l’empresa adjudicatària reduís la retribució de l’intèrpret judicial a menys de 7,00 €/hora, baixada que contrasta amb la important pujada de les partides pressupostàries que s’embutxaquen les empreses adjudicatàries. L’efecte sobre la qualitat del servei va quedar reflectit en diversos articles de premsa, que posen en relleu que el dret a l’assistència gratuïta d’intèrpret, consagrat a l’article 6.3.e del CEDH, és encomanat a Catalunya, en ocasions, a persones que no saben llegir ni escriure o que formen part de xarxes de tràfic il·legal de treballadors explotats en condicions infrahumanes (Diari de Girona del 22 de març de 2004, El País del 22 de juliol de 2006, pàgina 38 de l’edició de Catalunya.)

L’any 2003 l’Associació del Traductors i Intèrprets Jurats de Catalunya (ATIJC) i l’Associació de Traductors i Intèrprets Professionals de Girona (ATIP) van sol·licitar al Departament de Justícia l’accés als expedients d’adjudicació del servei. No s’ha aconseguit fins a la data que el Departament els permeti exercir el dret d’accés als expedients públics; dret consagrat a l’article 105.b de la Constitució i regulat a l’article 37 de la Llei de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú.

Va ser necessària la intervenció del Síndic de Greuges perquè les esmentades associacions poguessin, el febrer de 2006, accedir als expedients d’adjudicació del servei de traducció i interpretació del Departament d’Interior. Com que les empreses adjudicatàries són les mateixes, considerem les dades extrapolables a l’àmbit judicial: En el concurs d’enguany una empresa afirmava comptar amb més de 200 traductors i intèrprets jurats que suposadament havien acceptat les condicions de l’empresa i s’havien compromès a realitzar els seus serveis en les Comissaries del Mossos d’Esquadra.

Investigar si presentar-se a un concurs públic amb una oferta que inclou noms i dades de centenars de professionals qualificats sense el seu consentiment ni el seu coneixement constitueix delicte és una tasca que s’ha encarregat a la fiscalia.

Aconseguir que els traductors i intèrprets titulats puguin tornar a exercir la seva professió en condicions dignes en els jutjats i comissaries a Catalunya és un repte que hauríem d’assolir no només els traductors i intèrprets professionals, sinó també tots els qui estiguin relacionats amb el món universitari i judicial.

______________________________________________________________________________________________

Annette Emmermann. Acaba el 1989 els estudis de traducció cursats a l’escola privada AKAD amb l’examen oficial a Karlsruhe (Alemanya). S’inicia en la traducció i la interpretació judicials l’any 1992. Després de llicenciar-se en Dret a la UNED viu el dia a dia de la traducció i la interpretació de les llengües no oficials en l’àmbit judicial, tant des del vessant lingüístic com jurídic.

 

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat