Mitjans, traducció i terminologia

Fargas Valero, F. Xavier
Quaderns Divulgatius, 32: XIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.

 

Els mitjans de comunicació han esdevingut avui –en contrast amb el que passava anys enrere– els grans motors de divulgació dels coneixements tècnics i científics, i, per tant, s’han convertit en els instruments privilegiats de difusió de la terminologia –és a dir, de les expressions lingüístiques pròpies dels llenguatges especialitzats tècnics i científics. I no es tracta sols de pensar en les revistes especialitzades, o els suplements científics d’alguns diaris, sinó que, de fet, en una recepta culinària, en una crònica esportiva o en una notícia sobre un atemptat terrorista, la terminologia hi és present sovint sense que ni el redactor ni el lector en siguin conscients. I això lliga especialment amb el tema que presideix aquest seminari: perquè aquesta terminologia passa tan desapercebuda com moltes de les traduccions quotidianes.

Com que un dels principals objectius del Termcat és la difusió de la terminologia catalana per facilitar-ne l’ús en tots els àmbits de la vida econòmica, social i cultural, la necessitat d’actuar en cooperació amb els mitjans de comunicació s’ha fet urgent i evident. Conscients d’aquesta necessitat, durant la tardor de l’any 2001 es va poder posar en marxa el projecte de l’Antena de Terminologia, en la qual s’ha convidat a participar tots els mitjans de comunicació que utilitzen el català(1).

Objectius de l’Antena de Terminologia
Des del Termcat, els objectius principals que ens proposàvem amb aquesta iniciativa eren els següents:

a) Fer més fàcil la identificació de necessitats concretes de normalització terminològica
En el cas català, les demandes de normalització terminològica sovint superen les possibilitats d’actuació immediata. La col·laboració dels mitjans de comunicació permet actuar prioritàriament en els casos en què hi ha una repercussió comunicativa general assegurada per la pressió de l’actualitat informativa.

b) Afavorir la difusió dels termes
Tota la tasca que es fa i el rigor científic amb què es treballa des del Termcat no té cap utilitat si no se n’assegura una adequada difusió. Per això són tan importants les publicacions de diccionaris, lèxics i altres materials impresos, i la difusió per mitjà d’Internet. Però en aquests casos es parteix de la iniciativa del consultant, que, per dir-ho d’alguna manera, ha de venir expressament a cercar la proposta. En canvi, si li arriba per mitjà del seu diari, o de la televisió, es pot dir que la proposta terminològica ha sortit a buscar-lo.

c) Contrastar les possibilitats reals d’èxit dels neologismes que s’han d’aprovar
Podríem dir que el treball terminològic del Termcat és, d’acord amb el plantejament que en fem, una proposta a la societat fruit del consens entre especialistes i lingüistes. I un dels aspectes clau pel que fa a la legitimació de l’activitat de normalització terminològica i a la implicació social en la introducció d’alternatives catalanes neològiques és que els mitjans de comunicació es vegin realment capaços de fer-les servir, tenint en compte que la seva prioritat és la capacitat de comunicació ràpida i eficaç a un públic
molt divers.

Pel que fa als mitjans de comunicació, la proposta que se’ls va fer els oferia aquests avantatges:

a) Veure tractats amb la màxima immediatesa possible els dubtes terminològics
L’Antena de Terminologia no és un servei de consultes, perquè el servei que ja s’ofereix des del Termcat continua donant solució a la majoria dels dubtes; els casos que es tracten a l’Antena són els que se sospita que experimentaran una especial difusió i en què es vol aconseguir un consens per la repercussió que tindrà la proposta neològica, i, en general, aquells termes que els mitjans de comunicació consideren que cal valorar detalladament. Tot i que els professionals dels mitjans de comunicació ja saben que l’actualitat informativa va més de pressa que la capacitat de resposta dels organismes encarregats de la fixació lingüística, és important que es faci un esforç per actuar amb rapidesa, perquè un cop s’ha difós una notícia amb una forma terminològica determinada, resulta molt difícil fer marxa enrere, perquè des del punt de vista informatiu allò ja té un nom: el que se li ha donat per primera vegada. Si un diari publica un dia que s’organitza un campionat de horse-ball, serà molt difícil que l’endemà en pugui donar els resultats referint-se a un campionat de bàsquet a cavall –la forma normalitzada corresponent–, perquè això podria desorientar el lector. Per això interessa que ja d’entrada es pugui emprar la forma pertinent.

b) Tenir la seguretat que es difon la forma més adequada des del punt de vista tècnic o científic
Des d’una perspectiva tècnica, el marc de col·laboració de l’Antena de Terminologia permet als mitjans de comunicació estar més segurs que les formes neològiques que fan servir són les més adequades, perquè no són fruit de la improvisació o d’una opinió personal, sinó que tenen la legitimitat d’un treball fet en equip i el suport de la metodologia de treball del Termcat. Els mitjans de comunicació catalans han estat especialment receptius a la iniciativa, en una mostra del rigor amb què els professionals de la llengua que hi treballen encaren la seva responsabilitat.

c) Compartir informació immediata sobre les formes aprovades i els criteris aplicats
Els mitjans de comunicació que componen l’Antena reben amb la màxima rapidesa la informació sobre els acords adoptats pel Consell Supervisor del Termcat i poden tenir accés als criteris que s’han tingut en compte a l’hora d’aprovar una determinada forma.

d) Participar en el procés de normalització dels neologismes catalans
Reprenent la idea apuntada més amunt, l’Antena de Terminologia permet als professionals de la llengua que treballen als mitjans de comunicació expressar directament a l’organisme encarregat el parer sobre les propostes neològiques, i fer arribar les observacions que els semblen oportunes. L’Antena ofereix la possibilitat d’intervenir quan els casos són encara en període de discussió, de manera que més d’una vegada les observacions dels mitjans han permès perfilar millor la solució adoptada pel Consell Supervisor del Termcat. Es pot destacar en aquest punt la col·laboració que es va donar entre els membres de l’Antena per perfilar la solució més adequada en el cas del burca, el vel amb què les dones de l’Afganistan havien de cobrir-se durant el règim dels talibans; en aquest cas hi havia discrepàncies sobre la grafia amb k o amb c, i entre la consideració com un mot de gènere masculí o de gènere femení. Els mitjans de comunicació van participar en la discussió sobre l’alternativa més adequada i van afegir-se a la cerca d’especialistes en l’adaptació d’arabismes al català que poguessin confirmar-la. També han col·laborat aportant com a especialistes de l’àmbit esportiu periodistes especialitzats en el golf o el futbol americà, en els quals el Termcat està treballant en el marc d’un ambiciós projecte de diccionari dels esports.

e) Aplicar les mateixes solucions que la resta de mitjans catalans
Un dels aspectes que els mitjans de comunicació han valorat més positivament és el fet que l’Antena de Terminologia els ofereix la possibilitat de compartir les mateixes solucions per als casos més dubtosos. Cal pensar que els professionals lingüístics dels mitjans suporten una pressió molt considerable: hi ha les presses de l’actualitat informativa, però també hi ha la pressió d’uns professionals del periodisme no sempre prou conscients del seu paper de transmissors de models i solucions lingüístiques, i d’uns lectors que exigeixen la màxima qualitat. Per això, les persones que participen en aquest projecte han destacat sovint que el fet de saber que la resta de mitjans estan d’acord a aplicar una determinada solució terminològica els dóna confiança i tranquil·litat, especialment en els casos en què, pel motiu que sigui, cal esmenar un ús que ja s’ha difós. Per convèncer el periodista de la necessitat de canviar una forma per una altra, el professional lingüístic dels mitjans de comunicació necessita tenir accés a la informació sobre els criteris aplicats i, sobretot, poder fer valer el consens entre els diversos mitjans, que li permet fer notar que la forma «nova» és la forma que també utilitza la resta. Un exemple és el de xaria, el nom amb què es designa la llei canònica islàmica, i que es va posar d’actualitat amb motiu de les condemnes a algunes dones a morir lapidades: en alguns mitjans es va difondre durant un cert temps la forma sharia, que respon a una transcripció anglicitzant; en altres mitjans es va utilitzar la forma tradicional xara, recollida per algunes fonts lexicogràfiques; finalment, després de contrastar la informació amb experts en transcripció de l’àrab, es va arribar a la conclusió que la forma xaria era la més adequada als criteris de transcripció actuals, i que resultava per tant la més pertinent (al costat, és clar, de la forma tradicional xara).

Participants
En un principi, l’oferta d’integrar-se a l’Antena de Terminologia es va fer als principals mitjans de comunicació de l’àmbit d’ús de la llengua catalana (Catalunya, País Valencià, Andorra i les Illes Balears), i la resposta es pot qualificar de molt positiva. De fet, però, la nòmina d’integrants ha anat augmentant força a mesura que la iniciativa s’ha anat fent més coneguda. En el quadre adjunt es poden veure quins mitjans i organismes en formen part actualment.

Mitjans de comunicació:
2 agències de notícies
10 diaris
11 ràdios
6 televisions [més una xarxa de 60 TV locals]:

Agència Catalana de Notícies
Agència EFE Catalunya
Avui
COMRàdio
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió:
Catalunya Ràdio
Televisió de Catalunya

Diari de Balears
Diari de Barcelona
Diari de Sant Cugat
El 3 de Vuit
El 9 Nou
El Periódico de Catalunya
El Punt
Grup Estrader Nadal
Grup Flaix:
Flaix FM
Flaix TV
Ràdio Flaixbac

Ona Catalana:
Ona Catalana
Ona Música

Periodisme Audiovisual de Catalunya:
City TV
RAC 105 FM
RAC1

Premsa Andorrana
Ràdio i Televisió d’Andorra
Tele 5
Vilaweb
Xarxa Audiovisual Local

Altres entitats:
Secretaria de Política Lingüística (Generalitat de Catalunya) Grup Llengua i Mèdia (Universitat Autònoma de Barcelona) Observatori de Neologia (IULA, Universitat Pompeu Fabra) Associació Catalana de Comunicació Científica

Coordinació:
Termcat, Centre de Terminologia

Diversos professionals i entitats relacionats de manera més o menys directa amb el camp dels mitjans de comunicació s’han mostrat també interessats a seguir l’activitat de l’Antena de Terminologia. Per donar resposta a aquestes demandes sense desvirtuar l’esperit original del projecte, s’ha obert un apartat al web del Termcat (www. termcat.cat) en què es fa una breu descripció dels objectius i en què es difonen alguns dels casos que s’hi han tractat i en què s’ha arribat a una conclusió generalment acceptada. Aquest apartat s’actualitza periòdicament.

Funcionament
L’Antena de Terminologia aprofita el correu electrònic per distribuir la informació. Des del Termcat es reben els missatges i es difonen entre els membres de la xarxa. S’ha procurat limitar la participació a un interlocutor per mitjà, amb la idea que, si el col·lectiu es fa massa nombrós, es podria perdre la necessària agilitat en els intercanvis de parers.

Els missatges que es difonen solen ser de dos tipus: missatges del Termcat amb informació sobre nous termes aprovats o altres aspectes d’interès, o bé missatges enviats des dels mitjans o des del mateix Termcat en què es plantegen dubtes i arguments sobre les formes neològiques que sorgeixen en l’activitat dels mitjans o en els processos de normalització en curs.

Durant els quatre anys de funcionament del projecte s’hi han creuat una mitjana de 150 missatges anuals, per mitjà dels quals s’ha discutit una mitjana de 26 termes cada any, a banda dels termes inclosos en els missatges informatius del Termcat.

Alguns dels casos tractats
Els casos que s’hi han tractat responen majoritàriament a dos perfils: o bé es tracta de termes que l’actualitat informativa fa destacar, o bé es tracta de casos no tan lligats a l’actualitat però que tenen un ús més o menys continuat i que per algun motiu provoquen dubtes o incomoditats en els professionals dels mitjans.

Entre els casos més lligats a l’actualitat informativa es poden citar exemples com el ja esmentat burca (relacionat amb la guerra a l’Afganistan), periodista integrat (relacionat amb la guerra a l’Iraq, en anglès embedded journalist), SARS o pneumònia per coronavirus (relacionat amb l’epidèmia declarada en una província xinesa i que es va estendre molt ràpidament a altres països), o mobbing (l’assetjament psicològic) o bullying (la seva versió en l’àmbit escolar, que s’han posat d’actualitat a Catalunya arran d’algunes notícies relacionades amb aquests conceptes).

Entre els casos relacionats amb usos més o menys dubtosos, hi hauria els casos de repunt i repuntar (termes molt usuals en les informacions relacionades amb indicadors econòmics com la borsa, i que sembla que responen a un calc del castellà), empowerment (en català, apoderament, que designa el procés d’adquirir poder, aplicat especialment als col·lectius de dones o en certs usos de gestió empresarial), la violència de gènere (d’una certa actualitat per algunes notícies i per l’aprovació a càrrec del govern espanyol d’una llei que pretén reduir-ne els efectes, i que presenta un ús del mot gènere d’influència anglesa que ha estat fins i tot motiu d’un informe de la Real Acadèmia Espanyola), etc.

Un dels àmbits que més interès desperta és el de la terminologia d’àmbits com la gastronomia o la indumentària de països del nord d’Àfrica o d’Àsia que, a causa dels corrents migratoris cada vegada més importants, estan esdevenint d’ús molt general a Catalunya (casos com falàfel o xauarma, de la cultura àrab, o shoyu i sushi, de la japonesa). Es tracta de formes que, fins fa uns anys, hauríem considerat d’interès exclusiu d’especialistes, i que en canvi actualment podem trobar escrits en pissarres i menús de tota mena de restaurants.

Traducció i terminologia: el tractament dels manlleus(2)
El repàs d’aquests exemples ens acosta al nucli de la meva participació en aquest Seminari, perquè en els minuts que em queden intentaré esbossar algunes línies d’interès per a qualsevol professional de la traducció, encara que no treballi per als mitjans de comunicació. Ben segur que, en el moment que hem començat a veure exemples concrets, els professionals de la traducció en actiu heu començat a pensar si això ho havíeu tractat de la mateixa manera en aquella ocasió o en aquella altra.

Un altre exemple que he triat, però n’hi ha molts més, ens trasllada un parell d’anys enrere. Durant els dies que es desenvolupava el Fòrum 2004, en un ampli espai central, van instal·lar el que els organitzadors van voler batejar com a haima. I aquest mot es va convertir en un entrebanc considerable per als responsables lingüístics dels mitjans de comunicació, perquè, com sabeu millor que jo, la transcripció de mots àrabs a llengües amb alfabets llatins no és senzilla, de manera que en els diaris catalans es podia trobar tan aviat la grafia khaima com haima.

De fet, i també ho sabeu molt bé, manllevar formes a altres idiomes és un dels recursos habituals d’ampliació del cabal lèxic de totes les llengües. I, en contrast amb la resta de recursos de formació de mots com la derivació, la composició, etcètera, el manlleu és l’únic recurs que permet ampliar efectivament el cabal de radicals a partir dels quals es poden aplicar els altres sistemes de formació de mots.

La generalització dels intercanvis culturals, l’escurçament de les distàncies i tot el conjunt de fenòmens que es poden relacionar amb el concepte d’allò que s’ha anomenat globalització (un altre exemple de forma manllevada) estan comportant uns canvis molt significatius en aquest terreny. En el marc d’un seminari dedicat a la traducció quotidiana, considero que pot ser especialment pertinent i interessant reflexionar sobre els elements que caracteritzen el fenomen dels préstecs interlingüístics.

El fenomen del manlleu(3)
Es podria considerar que el préstec interlingüístic és una conseqüència més de l’intercanvi cultural, i que això és una riquesa que cal potenciar amb tots els instruments possibles. Sense cap voluntat de contradir aquesta idea, em sembla que hi ha un conjunt d’aspectes lingüístics i sociolingüístics que no es poden deixar de tenir en compte, i que si no s’aborden amb una certa sistematicitat i coherència poden esdevenir precisament un entrebanc per a la incorporació sense problemes d’aquestes formes manllevades en el corpus d’una llengua.

Tornant a l’exemple, els responsables del Fòrum van decidir, en un moment donat, que cap dels mots catalans tradicionals que fan referència a conceptes similars al que s’expressa amb el mot haima no els resultava adequat a les seves necessitats expressives. Probablement amb raó (o potser no: en qüestions de sensacions i de percepcions és molt difícil posar-se d’acord), van considerar que ni envelat, ni tenda, ni tendal, ni vela, ni parada, ni cap altra forma tradicional catalana no transmetia la mateixa càrrega conceptual que hi ha (o que van atorgar) al mot haima, en tant que lloc de repòs, d’acollida, de trobada, d’intercanvi, enmig del desert, i, és clar, pròpia d’una altra cultura, amb la consegüent càrrega d’acostament intercultural. Si bé la tria de la forma manllevada pot ser més o menys discutible, perquè obeeix a una qüestió difícilment objectivable com és la càrrega semàntica atribuïda o atribuïble a un mot, el que és indiscutible és que les vacil·lacions en la grafia que els lectors de textos catalans van poder observar durant aquells dies no van afavorir, de manera totalment objectiva, la implantació efectiva d’aquesta forma en el corpus, si és que calia.

Comentaré sis aspectes que em sembla que responen als canvis que s’estan produint en el terreny del tractament dels manlleus aquests últims anys, però sóc conscient que encara se’n podrien analitzar força més. Com veureu, plantejaré més interrogants que no pas respostes, perquè em sembla que els seminaris com aquest d’avui han de servir precisament per a compartir aquesta mena de plantejaments.

1. El món s’ha fet petit
Un primer element que cal tenir en compte de manera indefugible és l’augment de necessitats denominatives de conceptes molt allunyats del context cultural de la llengua d’arribada. Es pot pensar, per no deixar el cas dels mitjans de comunicació, en les múltiples vegades que aquests mitjans (i els traductors que hi treballen) han de donar nom a espècies animals o botàniques que apareixen en documentals filmats en zones ben allunyades, unes espècies que, evidentment, no tenen cap denominació tradicional en català. I l’actualitat informativa posa en circulació contínuament designacions
alienes però indispensables en un determinat moment com les que hem vist abans (burca, chapapote, etc.).

Aquest augment de les necessitats denominatives posa en qüestió la vigència del concepte que tradicionalment s’anomenava xenisme (que segons el diccionari és el ‘mot estranger que designa una realitat d’una altra cultura i que és difícil de traduir’). Tant si és difícil de traduir com si no, el periodista –i el traductor– necessiten referir-se a aquell concepte. A més, i com vèiem també en el cas de haima, el manlleu porta associades unes connotacions de novetat i de precisió que el fan molt atractiu per al professional dels mitjans de comunicació, que molt freqüentment prefereix fer ús d’una forma manllevada encara que en la llengua pròpia ja disposi d’un element lèxic prou adequat. N’hi ha nombrosos exemples: és el cas, actualment, de la forma d’origen anglès mobbing, que s’imposa en els mitjans de comunicació malgrat que hi ha alternatives descriptives que resultarien potser més entenedores per al públic (com ara assetjament psicològic o assetjament immobiliari, segons el context).

Els mitjans de comunicació, doncs, han fet petit el món, i ens parlen sense solució de continuïtat de notícies d’àmbit local i de notícies esdevingudes literalment a l’altra banda del món. El professional responsable s’ha de plantejar, en aquests casos, què ha de fer amb els conceptes propis d’aquestes zones tan allunyades: ¿intenta traduir-los per expressions semànticament equivalents en la llengua d’arribada, o es val de la forma original?; ¿hauria estat possible, durant el conflicte a l’Afganistan, fer referència al burca utilitzant només el terme traduït al català, és a dir, vel?

2. El manlleu ja no pertany només a l’especialista
Un segon aspecte que val la pena analitzar en relació amb el fenomen de la incorporació de manlleus –molt lligat a l’anterior– és l’augment del col·lectiu d’usuaris de les formes manllevades. Fins fa relativament pocs anys, per exemple, es podia considerar que termes com stupa o dàgoba eren d’interès exclusiu, a Catalunya, dels relativament escassos especialistes en arqueologia, en antropologia, en ciències de la religió o les altres especialitats en què podia ser pertinent estudiar aquesta mena de monument característic del budisme. Avui, tanmateix, un nombre força gran de catalans es poden plantejar fer un viatge, turístic o de negocis, per les zones asiàtiques on són freqüents aquestes construccions, i les visitaran i fotografiaran i, en tornant a casa, ensenyaran les fotos als amics i els explicaran que allò que es veu a la imatge es diu dàgoba o stupa. I, quan no sigui a partir de l’experiència directa, la incorporació es farà a través de la televisió o del cinema.

Tradicionalment el manlleu s’introduïa per la via de l’especialista, i a poc a poc, al llarg de molts anys, anava penetrant i s’anava consolidant com un element més del corpus. En aquest camí, sovint la forma lingüística experimentava determinats canvis que ajudaven a la introducció de l’element dins del sistema. Avui, però, la introducció del manlleu no sempre segueix aquesta via, com vèiem en l’exemple de stupa, sinó que, sovint, és una introducció massiva i d’un dia per l’altre. Ahir gairebé ningú sabia què era la SARS, i l’endemà, arran de l’actualitat informativa, tothom (no només els metges especialistes, sinó tothom que pot llegir un diari o veure la televisió) rep la informació sobre el nou concepte i en pot parlar amb els amics, veïns i coneguts.

Aquest canvi en la via d’introducció dels manlleus també té conseqüències molt rellevants. Un cas especialment interessant es dóna, un cop més, en els termes propis de cultures expressades amb llengües amb alfabets diferents del de la llengua d’arribada. Com és prou sabut, davant d’aquests casos les obres especialitzades i les enciclopèdies solen recórrer al sistema de la transliteració. Les transliteracions, impecables des del punt de vista de l’especialista, poden suggerir, per a la majoria de parlants, una pronúncia ben allunyada de l’original. Això es pot evitar recorrent al sistema de la transcripció, però també el recurs a la transcripció presenta alguns inconvenients: d’entrada, presenta l’inconvenient que les transcripcions en diverses llengües no coincideixen; i això contribueix a difondre formes transcrites basades en la fonètica anglesa, o bé que resulten més allunyades de la pronúncia original (com en la forma de la capital xinesa, grafiada tradicionalment com a Pequín però transcrita, actualment, com a Beijin).

De vegades, algunes propostes de transliteració o de transcripció no s’adeqüen prou a la necessitat d’ús en contextos no especialitzats, perquè inclouen formes gràfiques amb signes diacrítics o que no permeten deduir fàcilment la pronúncia del mot. Per exemple, els restaurants japonesos o àrabs instal·lats a Catalunya han de poder escriure els plats que ofereixen de manera que els seus clients puguin interpretar fàcilment aquesta informació, sense elements gràfics que resulten incomprensibles per a la majoria dels lectors. Si no reaccionem amb una certa rapidesa, ens trobarem que s’imposen transcripcions basades en l’anglès o el castellà, com ja es pot observar en els casos dels arabismes falàfel o xauarma, que es veuen molt més sovint grafiats segons la transcripció anglesa falafel (que està portant a la generalització d’una pronúncia aguda del mot) i shawarma (amb la presència de grafies alienes al sistema tradicional català com la sh i la w).

3. Els problemes de saber-ne més
Un altre element relacionat amb els manlleus que em sembla que ha de merèixer més atenció té a veure amb la generalització del coneixement de més d’una llengua. És una realitat inqüestionable que en societats com la catalana cada vegada és més freqüent que els parlants coneguin més d’una llengua (de fet, en el cas català, és habitual que se’n coneguin almenys tres). I aquest fet, que ningú no dubta de considerar positiu, també té una conseqüència en la manera d’assimilar les formes manllevades. La tendència històrica era adaptar fònicament i gràficament els manlleus, i en aquest comportament hi influïa de manera evident la ignorància general de la llengua d’origen. Avui, però, en l’àmbit europeu, per exemple, la gran majoria de la població, encara que no parli gaire bé l’anglès, sap amb força precisió com es pronuncien formes angleses com piercing,
parking, hooligan o mouse. Si, per manca d’alternatives catalanes tradicionals o per algun altre motiu aquestes formes s’han d’incorporar al corpus, ens haurem de plantejar fins a quin punt són necessàries adaptacions gràfiques com pírcing, pàrquing, *húl·ligan o *maus. Des del 1932, per exemple, consta al diccionari normatiu català una forma d’origen anglès com handicap: quan un alumne pronunciï aquest mot amb fonètica anglesa, ¿com hi ha de reaccionar el professor de llengua catalana?; ¿és lògic demanar a aquest mateix alumne que conegui la fonètica anglesa però que escrigui l’handicap i pronunciï la hac muda i la paraula aguda en un text català?

Un altre aspecte afectat és la morfologia: quan el parlant introdueix un manlleu al sistema lingüístic que utilitza tendeix a aplicar-hi les regles morfològiques habituals en aquest sistema; així, un catalanoparlant farà el plural de espagueti afegint-hi una essa, espaguetis, prescindint del fet que la forma original italiana ja sigui un plural. I això es produeix amb més regularitat en els casos de manlleus de llengües més allunyades, de les quals el parlant no coneix els sistemes de formació dels plurals, de les formes femenines, etc. Ara bé, a mesura que es generalitza el coneixement d’un altre idioma, es tendeix a fer servir la forma del plural original; per exemple, entre els experts de determinades especialitats científiques hi ha molta tendència a utilitzar les formes de plural llatines.

En qualsevol cas, sembla que aquesta mena de vacil·lacions són fins a cert punt inevitables, perquè obeeixen a un procés que demana el seu temps. Però són aspectes que les persones que tradueixen (i que, per tant, fixen l’estàndard quotidianament) s’han de plantejar necessàriament per mirar d’assegurar que en tots els casos en què sigui possible s’apliqui una certa regularitat que ajudi el parlant i que contribueixi a la incorporació adequada dels mots propis d’altres llengües.

4. Els mots es diuen i se senten, no solament s’escriuen
La pronunciabilitat, el fet que una forma lingüística sigui més fàcilment pronunciable que una altra, ha esdevingut un factor clau per afavorir la implantació d’una determinada forma en el corpus, i aquest és un quart element que cal tenir molt en compte. Per exemple, i recuperant un cas que hem anotat abans, els mitjans de comunicació catalans en general han donat prioritat a la sigla anglesa SARS per davant de la forma equivalent catalana SRAG, per referir-se a la síndrome respiratòria aguda greu. De fet, la pronunciabilitat sempre ha estat important en els processos d’incorporació de mots, però avui, els mitjans de comunicació audiovisuals han fet guanyar un gran pes a la transmissió oral de la informació. I la generalització de l’ús dels manlleus en aquests contextos de comunicació oral (ràdio, televisió, etc.) comporta també la generalització del dubte sobre la millor manera de pronunciar-los: ¿cal aproximar-se a les pronúncies originals o cal afavorir les adaptacions?; i si optem per les adaptacions, ¿les hem de fer a partir de la grafia o de la pronúncia original? Si en les informacions culturals d’un informatiu s’anuncia que un escriptor català ha publicat un poemari de haikus (un tipus d’estrofació japonesa), ¿què hem de proposar al locutor?: ¿que pronunciï haiku aspirant la hac, com sembla que és la pronúncia original, o que pronunciï haiku fent la hac muda com és habitual en català, o fins i tot que pronunciï haikú, que és la pronúncia d’influència francesa que es va popularitzar a principis del segle vint? I encara es pot notar que en aquest cas també queda afectada la possible apostrofació o no de la forma (el haiku o l’haiku), i hi apareix el possible problema del’adopció de pronúncies interferides, que en el cas català, amb la interferència constant especialment del castellà i de l’anglès, també s’ha de
tenir molt en compte.

El respecte a la llengua original mouria a una solució, i el respecte a la llengua en què s’està produint el missatge mou a la solució oposada. És un aspecte, per tant, que difícilment admet una solució aplicable a tots els casos: caldrà posar sobre la taula altres arguments, com ara la generalització o l’especialització de la forma, la dificultat de la pronúncia original, el tractament que han fet d’aquella forma altres llengües, el context en què es produeix la comunicació, etcètera.

5. La tipografia també pren la paraula
Un cinquè aspecte que apareix relacionat amb la incorporació de formes manllevades és el del tractament tipogràfic que han de rebre aquestes formes. Recursos com la cursiva o les cometes han deixat de ser patrimoni dels especialistes en edició de textos, i són avui a l’abast de tothom. L’accés a formes molt més generalitzades d’auto-edició de textos planteja el fet que augmenta enormement el nombre de persones amb capacitat per determinar quina forma gràfica atorguen als manlleus que poden aparèixer en un text.

Com és prou sabut, hi ha una convenció relativament ben establerta segons la qual la cursiva és el recurs més adequat per marcar una forma manllevada a una altra llengua dins del discurs escrit. Però, ¿què cal escriure en cursiva? ¿Tots els manlleus, o només els manlleus no adaptats a l’ortografia de la llengua d’arribada? Si arribem a la conclusió que marcarem amb cursiva els manlleus no adaptats, estarem proposant que formes tan generals com croissant o whisky també s’escriguin en cursiva. ¿Caldrà, doncs, que proposem als responsables de tots els bars i restaurants catalans que s’autoediten els menús i les cartes dels seus establiments que facin també aquest marcatge? ¿Marcarem amb cursiva croissant (una forma que ja es pot considerar tradicional) però no xauarma (que es pot considerar un terme nouvingut)?

Em sembla que el marcatge que fins avui és general en alguns diccionaris catalans, que donen en cursiva o amb un asterisc les formes no adaptades a l’ortografia catalana, no acaba de ser una informació suficient, perquè podria suggerir a la persona que consulta l’obra que aquesta forma s’ha d’escriure en cursiva, necessàriament, i com hem vist, aquesta indicació pot ser com a mínim exagerada en determinats contextos.

En aquest sentit, sembla més pertinent que els diccionaris recullin les grafies adaptades o no dels manlleus i, en tot cas, marquin d’alguna manera la llengua d’origen del mot, si més no en els casos en què la pronúncia que se’n sol fer, o que en fan els especialistes, no coincideix amb la que faria un parlant de la llengua que no conegui el mot. Per exemple, un catalanoparlant que en un diccionari observi que l’entrada in silico té la marca de llatinisme pot deduir que la lectura que cal fer del terme és [in síliko], amb accent sobre la primer síl·laba, i no pas sobre la penúltima, com caldria fer amb un terme patrimonial que tingués aquesta grafia. Aquest marcatge té, amb tota la intenció, un cert marge d’ambigüitat, perquè no explicita exactament la pronúncia que es proposa, de manera que si, amb el temps, un terme es va incorporant al cabal lèxic general i la pronúncia que es generalitza no és exactament la de la llengua d’origen, es podrà considerar que el terme ha seguit el procediment normal d’adaptació.

En qualsevol cas, el marcatge tipogràfic dels manlleus ha deixat de ser un aspecte que hagi de preocupar només els lexicògrafs, i avui és un punt d’interès per a l’amplíssim col·lectiu de persones que poden generar textos i, per tant, potser no seria desenraonat que aquest aspecte s’incorporés, d’alguna manera, als currículums formatius més o menys generals.

6. Quan el manlleu es camufla
Finalment, l’últim aspecte al qual voldria fer referència és la dificultat d’identificar alguns tipus de manlleu. Es tracta dels casos en què el mot manllevat té una forma que queda «camuflada» com una forma més de la llengua d’arribada. Per exemple, estan en aquest grup tot un conjunt de manlleus de l’anglès que aquesta llengua ha incorporat a partir del llatí, com ara la forma mèdia per fer referència als mitjans de comunicació, que per a un parlant no especialitzat pot passar perfectament per una forma patrimonial catalana. Com que aquest aspecte no està estrictament lligat als fenòmens derivats de la globalització, i com a traductors ja el coneixeu molt bé, no m’hi aturo amb detall, però em sembla important consignar-lo, i deixar anotat encara un altre aspecte no menys rellevant: el cas en què el manlleu no és una forma lèxica concreta, sinó un recurs morfològic. Per exemple, en català (i en castellà), la terminació -ing de l’anglès està adquirint un ús generalitzat en determinats registres populars, amb un cert valor verbalitzador, i així es poden documentar formes com pònting, mètring, pànxing, etc. Més enllà del cas concret, em sembla important estar al cas d’aquesta mena de fenòmens morfològics o sintàctics, que afecten també per exemple certes alteracions en l’ordre dels formants i altres canvis, perquè es tracta de casos que s’incorporen al sistema lingüístic i resulten indefiniblement aplicables a molts altres casos. Per exemple, s’ha fet popular un cert eslògan («Un altre món és possible») que gens casualment reprodueix exactament l’ordre de la frase en anglès o potser en francès, i és segur que l’ordre normal en català no hauria estat aquest.

Moltes preguntes i poques respostes
El procés de trobada intercultural no sembla que hagi de disminuir, sinó ben al contrari. A més, és un fet que la societat catalana, com la majoria de les altres societats occidentals, és més importadora que no pas exportadora de novetats industrials, comercials, culturals i conceptuals. En conseqüència, la incorporació de novetats denominatives continuarà i, probablement, augmentarà. Per tant em sembla que l’estudi dels fenòmens relacionats amb el manlleu és una prioritat per a traductors i per a qualsevol professional de la llengua.

No crec que hi hagi respostes per a totes les preguntes que he anat plantejant. Però em sembla important que el treball que es faci busqui més la fixació de criteris, de línies generals, que no pas la solució concreta per a cada cas. En aquest sentit, destaco dues obres recents: el criteri elaborat pel Consell Supervisor del Termcat titulat Manlleus i calcs lingüístics en terminologia,(4) i l’obra Normalització terminològica en català: criteris i termes 1986-2004,(5) que són dos intents de donar arguments i línies d’actuació.

Com a criteris generals, es pot destacar que, almenys pel que fa a la terminologia tècnica i científica, els criteris pretenen donar prioritat als recursos propis de la llengua, perquè aquesta és la millor manera d’assegurar-ne la vitalitat.

Perspectives per a l’Antena de Terminologia
A més, resulta també imprescindible assegurar els canals de col·laboració amb els mitjans de comunicació per identificar amb rapidesa les noves necessitats i perquè els mitjans són els grans focus de difusió i de vulgarització del coneixement. Aquest ha estat el motiu que ha portat a la creació del projecte de l’Antena de Terminologia. Des dels mitjans de comunicació, es valora especialment l’interès que té disposar d’un fòrum d’intercanvi i de coordinació entre els professionals dels mitjans i, alhora, d’intercanvi amb l’organisme encarregat de la fixació dels neologismes especialitzats. També s’han posat de manifest certes mancances que des del Centre de Terminologia és difícil de resoldre. Per exemple, en el cas català es constata la dificultat de trobar solucions ràpides a transcripcions de noms de lloc o de persona que es grafien amb alfabets no llatins.

Des del Termcat, valorem especialment que la cooperació amb els mitjans de comunicació catalans permet difondre la neologia terminològica adequada des dels punts de vista lingüístic, tècnic i social. A més, també resulta molt interessant la possibilitat que l’Antena de Terminologia ens ofereix de reduir el temps que transcorre entre el plantejament, la discussió, la resolució i, si cal, el replantejament dels casos terminològics de més actualitat. I més enllà del que és estrictament l’activitat terminològica, aquest projecte s’ha mostrat com un bon model de relació amb uns dels agents que tenen més pes en la difusió de models lingüístics.

Notes
1 Per a més informació sobre el projecte de l’Antena de Terminologia, podeu consultar també Colomer, Rosa; Fargas, Xavier. «L’Antena de Terminologia: un instrument de cooperació amb els mitjans de comunicació». Llengua i Ús, núm. 25, 2002, ps. 39-43.
2 En aquesta part de la ponència em baso també en el que ja vaig exposar en la comunicació presentada al Diàleg sobre Diversitat Lingüística, Sostenibilitat i Pau, organitzat per l’Institut Linguapax, que es va dur a terme al mes de maig del 2004 en el marc del Fòrum 2004.
3 Per a més detalls sobre el fenomen del manlleu en relació amb la terminologia, també podeu consultar Fargas, F. Xavier; Montes, Dolors: «Nous manlleus, noves perspectives: conseqüències pràctiques per a l’assessorament (I i II)». Llengua i Ús. (2005), núms. 32 i 33.
4 Termcat, Centre de Terminologia: Manlleus i calcs lingüístics en terminologia. Barcelona, Vic: Eumo, Termcat, 2005.
5 Termcat, Centre de Terminologia: La normalització terminològica en català: criteris i termes 1986-2004. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Termcat, 2006.

______________________________________________________________________________________________

F. Xavier Fargas Valero. Llicenciat en filologia catalana i diplomat en magisteri per la Universitat de Barcelona. Actualment treballa al TermcaT, Centre de Terminologia, on és el responsable de l’Àrea de Normalització Terminològica. Ha col·laborat com a assessor lingüístic en diverses editorials i en empreses de productes d’oci i educatius multimèdia. Imparteix cursos d’assessorament lingüístic, ortotipografia i terminologia per a diverses universitats.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.