Dona i traducció: del plaer a l'ofici

Godayol, Pilar

Quaderns Divulgatius, 32: XIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.

Enamorada d’aquesta obra de Shakespeare, vaig transcriure al català, i per a mon sol plaer, alguns dels Sonets, triats precisament entre aquells que encara no havien estat traduïts.

Amb aquestes paraules, el 1928, Carme Montoriol (1893-1966) justifica en unes notes de la traductora la seva reescriptura completa, en vers, d’Els sonets de Shakespeare, encoratjada i aconsellada pel mestre Pompeu Fabra. Autora de la novel·la Teresa o la vida amorosa d’una dona (1932), d’algunes narracions i peces dramàtiques, traductora de Cimbel·lí (1930) i La nit de reis o el que vulgueu (1935), també del mestre anglès, i d’altres autors anglesos i nord-americans, com Maurice Baring, Montoriol és, segurament amb Maria-Antònia Salvà, una de les primeres autores catalanes que tradueixen «per al seu sol plaer».

Salvà (1869-1958) és realment un cas excepcional per l’època. Poeta i narradora, traductora del provençal, el francès i l’italià, versiona poemes esparsos d’autors com Petrarca, Pascoli, D’Annunzio o Francis Jammes; dues obres, del català al castellà, encara inèdites, del pare Miquel d’Esplugues i els Poemes de santa Teresa de l’Infant Jesús. Tanmateix, el que és més conegut d’aquesta autora mallorquina són les seves personalíssimes i reconegudes versions de Mireia (1917) de Frederic Mistral, del qual també traduí Les illes d’or (1910), i d’Els promesos (1922-23) d’Alessandro Manzoni. La Mireia de Salvà, com sostenen Perelló i Rosselló (1996), més que una simple traducció, és una autèntica recreació. Aquí rau una de les transgressions de Salvà, d’una de les primeres traductores visibles en llengua catalana que tradueix per «plaer», atesa la situació benestant de la família.

A mesura que avança el segle XX els noms de les traductores augmenteni esvisibilitza«lafeinadetraduir», parafrasejantel títol de i es visibilitza «la feina de traduir», parafrasejant el títol de l’article que Maria-Antònia Oliver dedica el 1992 a les traduccions de Maria Aurèlia Capmany. Possiblement, el pas entre «el plaer i la feina de traduir», el marca la poeta i novel·lista Maria Teresa Vernet (1907-1974), qui abans de la guerra tradueix Nocturn(1932) de Frank Swinnerton i Dues o tres gràcies (1934) d’Aldous Huxley. Del mateix Huxley trasllada més tard l’obra mestra, Contrapunt (1986). Després de la guerra deixa de banda la creació literària i es dedica sobretot a traduir. Als anys seixanta porta a la llengua catalana obres d’Erich Fromm, Graham Greene i James Joyce, de qui versiona el magnífic Retrat d’un artista adolescent (1967). També tradueix al castellà obres de Michel Carrouges, Jean Huguet i Charles Baudouin.

Vernet posa les bases de laincipient professionalitzaciódelala incipient professionalització de la traducció femenina en llengua catalana, marcada per diferents factors històrics i polítics. Quan la literatura catalana surt del marasme de la dictadura, igual que Ramon Folch i Camarasa, Josep Maria Espinàs, Manuel de Pedrolo o Josep Vallverdú, unes quantes traductores se senten responsables davant del repte d’enriquir la llengua pròpia amb obres de la literatura universal. A més de ser un bon guanyapà, la traducció es converteix en una manera de forjar nous llenguatges mínimament normalitzats que ajuden a reviscolar la salut de la llengua. No cal dir que sovint aquestes dones són també conegudes per la seva contribució en altres àmbits del món de la cultura. Aquest és el cas de Carme Serrallonga i Maria Aurèlia Capmany.

Fundadora, amb altres companys i companyes, de l’Institut Escola, inspirat en la Institución Libre de Enseñanza, i creadora el 1939 de l’escola Isabel de Villena, Carme Serrallonga (1909-1997), gira al català una vintena d’obres del teatre universal dels grans autors. Traductora de l’anglès, el francès, l’italià, i especialment de l’alemany, Serrallonga explicava que havia començat a aprendre la llengua germànica per poder conèixer a fons l’obra de Brecht, del qual el 1966 tradueix La bona persona de Sezuan, a proposta de Ricard Salvat, i després cinc obres més. De l’alemany també porta al català autors com Friedrich Dürrenmatt, Peter Handke, Goethe, Mozart o Alfred Döblin. Així mateix, Serrallonga fa petites incursions en les literatures anglesa, nord-americana i italiana. Entre d’altres, de l’anglès tradueix Una habitació amb bona vista (1986) d’E. M. Forster, El dret d’escollir (1987) de Brian Clarke i A la glorieta (1992) de Jane Bowles; de l’italià, El jardí dels Finzi-Contini (1967) de Giorgio Bassani, El difunt Mattia Pascal (1986) de Luigi Pirandello i la famosa Una jornada particular (1984) d’Ettore Scola; i del francès, Kean: adaptació de l’obra d’Alexandre Dumas de Sartre. Malgrat ser pedagoga, fins que el 1983 l’editorial La Galera li encarrega la traducció d’En Jim Botó i en Lluc el maquinista de Michael Ende, Serrallonga no havia traduït mai literatura infantil. A partir d’aquell moment es concentra en la gesta de fer accessible al públic jove català obres de més d’una quinzena d’autors i autores d’aquest gènere. Als vuitanta-quatre anys, després de traduir més d’una quarantena d’obres, Carme Serrallonga es posa a estudiar rus pel plaer de poder llegir Txékhov en la seva llengua. Sembla que, abans de morir, provava de traslladar un llibre de poemes d’una altra russa universal, Anna Akhmàtova.

A més de les qüestions econòmiques, és el grau de militància per la llengua i la cultura catalanes el que empeny Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) a traduir per a Edicions 62 més de vint novel·les entre 1963 i 1968, algunes per a «La Cua de Palla». Durant aquests cinc anys trasllada obres d’autors francesos, italians i anglesos, entre els quals destaquen Italo Calvino, Pier Paolo Passolini, Vasco Pratolini, Cesare Pavese, Elio Vittorini –amb els quals dóna a conèixer la prosa realista italiana de la postguerra–, Alain Fournier, Pierre Véry, James M. Cain, Terry Stewart i Georges Simenon. De Simenon tradueix sis novel·les policíaques en quatre anys. Les versions de Capmany, com les de Pedrolo, Tasis, Oliver o Vallverdú, de clàssics de la novel·la negra per a «La Cua de Palla» creen un «nou» català de carrer que posteriorment empren, amb les variants oportunes, escriptors i escriptores autòctons. Passats els seixanta Capmany tradueix, no tan intensament, per a Nova Terra, Dopesa i Laia, editorials amb les quals també està vinculada al llarg de la seva vida literària. Però si durant els primers anys l’activitat traductora se centra en la novel·la, els setanta i els vuitanta duen noves experiències en aquest camp: l’assaig i els clàssics de la literatura infantil i juvenil. Uns mesos abans de la seva mort es fa càrrec de la traducció de l’últim llibre de La recerca del temps perdut proustiana, El temps retrobat (1991), que havia començat i no va poder acabar el seu company, Jaume Vidal Alcover.

En aquesta etapa de relativa normalització lingüística i literària que viu el nostre país apareix una quantitat notable de traductores professionals que, per regla general, no poden considerar-se, en un sentit estricte, especialistes, però que versionen amb severitat i precisió. La qualitat i la gran quantitat de reescriptures les delaten. La traducció és el seu guanyapà i és al voltant d’ella que es congria la seva vida. Roser Berdagué és la màxima ambaixadora de la dona de lletres dedicada a traduir. Possiblement la seva figura simbolitza el naixement de les professionals de la traducció a Catalunya: llicenciades que coneixen diverses llengües estrangeres i la pròpia, sense haver passat per les escoles universitàries de traducció (la de la Universitat Autònoma de Barcelona, la més antiga de l’estat espanyol, data de 1972), i que adopten la traducció com un mitjà de vida.

Prolífica traductora de l’anglès, el francès i l’italià, Berdagué (1929) ha girat al castellà cap a tres-cents títols, de narrativa, crítica literària, lingüística, economia, història, política, biografia, ciència-ficció, filosofia, psicopedagogia, art, sexologia, jardineria o cuina. Al català també ha traslladat unes quaranta obres d’origen divers, majoritàriament per a Edicions de l’Eixample i les editorials Laertes i Joventut: treballs d’il·lustres novel·listes angloamericans, com Per a llegir quan es fa fosc (1984) de Charles Dickens, L’hotel encantat (1986) de Wilkie Collins, Benito Cereno (1987) de Herman Melville o La narració d’Arthur Gordon Pym (1992) d’Edgar Allan Poe; narracions infantils i juvenils, com Els focs artificials dels set secrets (1986) d’Enid Blytton o La verge dels set punyals (1998) de Vernon Lee; històries sobrenaturals i de misteri, com Les històries imprevistes (1988) de Roald Dahl; tractats d’economia, tractats d’educació, manuals de sexualitat, pensament oriental, guions per a la televisió i el teatre o un llibre de divulgació sobre les malalties del cor. Berdagué és curiosa i heterogènia en la tria de les seves traduccions. En qualsevol cas, és una de les primeres dones que construeix una cambra pròpia exclusivament per a (re)escriure, i no escriure, sense complexos, conscient de la noblesa de la professió.

Entre les veus femenines dels anys vuitanta i noranta sorgeixen una altra mena de professionals que compaginen l’ofici d’escriure amb el de traduir. Per tal de poder pagar el temps que dediquen a l’escriptura, aquestes traductores traslladen, o bé per plaer o bé per encàrrec, obres d’autores i autors majoritàriament universals. Com les seves antecessores Serrallonga i Capmany, pensen que en aquests moments de represa de consciència literària i ideològica cal incorporar noms i textos canònics a la nostra llengua, alguns dels quals reivindiquen que han de ser femenins. Atesa la seva actitud combatent, devota i tàcita, sovint creació i traducció es nuen i, en alguns casos, es confonen. Nombrosos textos d’aquestes autores porten la marca intrínseca de les seves traduccions, tant per les influències temàtiques i formals de l’autoria que versionen, com de vegades pels afegits lingüístics d’altres llengües. Aquest darrer és el cas d’alguns poemes de Marta Pessarrodona, qui, juntament amb Helena Valentí i Maria-Antònia Oliver, constitueixen alguns d’aquests exemples paradigmàtics i cronològicament molt propers.

Després d’estudiar filologia catalana a la Universitat de Barcelona, Helena Valentí (1940-1990) se’n va primer a París i després a Anglaterra, on treballa en diverses universitats, tot compaginant la traducció com a mitjà de vida. Trasllada al castellà, entre altres autors i autores, William Blake, Marilyn French, Nicholas Guild, Najib Mahfuz, Harold Robbins, Bernice Rubens, Roger T. Taylor i Doris Lessing, de la qual tradueix El quadern daurat, l’obra més apreciada i popular de l’autora i punt de referència de la traductora, que la condueix a la literatura de creació. De retorn a Catalunya, el 1974, decideix compaginar la traducció amb la narrativa pròpia. Els llibres d’Helena Valentí, L’amor adult (1977), La solitud d’Anna (1981), La dona errant (1986) i D’esquena al mar (1991), versen sobre la dona, les relacions amb ella mateixa i amb el món, els sentiments d’irritació, la fugida; la majoria de les seves traduccions al català, també. A més de la fonda afinitat que sent per Lessing, la sedueix Virginia Woolf, de qui tradueix Al far (1984) i Una cambra pròpia (1985), i Katherine Mansfield, de qui trasllada Un home casat i altres crueltats (1989) i La garden party i altres contes (1989). També porta a la llengua catalana obres d’autors reconeguts com Robert Graves, Graham Greene i el filòsof libanès Kahlil Gibran, així com d’un parell d’escriptors de literatura infantil i juvenil, Robert A. Heinlein i Eugène Sue.

Autora d’una sòlida obra poètica, com a assagista Marta Pessarrodona (1941) ha publicat nombroses introduccions a obres d’autores i autors anglesos i nord-americans, especialment del grup de Bloomsbury, l’obra del qual ha divulgat incansablement a casa nostra. Fou l’autora d’una guia de lectura de Virginia Woolf que va editar La Caixa de Pensions el 1983 i la comissària de l’exposició «El grup de Bloomsbury», celebrada a Barcelona el setembre de 1986. Traductora de l’anglès i el francès, al castellà hagirat autors i autores comha girat autors i autores com Louis Althusser, Marie Cardinal, E. L. Doctorow, E. M. Forster, Janet Frame, Lillian Hellman, W. H. Hudson, Erica Jong, Doris Lessing, David Rieff, Dora Russell, Claire Tomalin, John Updike, Raoul Walsh i Leonard Woolf. Al català ha traslladat diverses peces de teatre –no totes publicades–, de Pinter, Medoff, Russell, Wesker i Duras. De Marguerite Duras, també ha traduït L’amant (1985), Savannah Bay (1986) i Ulls blaus, cabells negres (1988). El 1989 trasllada Una vida pròpia de Gerald Brenan i la biografia que Françoise Sagan va escriure, en forma de correspondència, de l’actriu Sarah Bernhardt (Sarah Bernhardt. El riure indestructible). Pessarrodona també ens condueix per altres llibres on el jo és el protagonista: La terra és rodona (1984) de Gertrude Stein, L’avenir és llarg (1992) de Louis Althusser, Una dona desconeguda (2000) de Lucia Graves i l’assaig Davant el dolor dels altres (2003 )de Susan Sontag.

Coneguda popularment per les seves novel·les policíaques, que protagonitza la investigadora privada feminista d’origen mallorquí Lònia Guiu, Maria-Antònia Oliver (1946) ha explicat més d’un cop que la literatura és per a ella un joc d’influències. Per això, es poden veure petges d’obres de Charlotte Brontë, Virginia Woolf i Víctor Català al llarg de la seva novel·la Joana E. (1992). A més d’admirar Woolf, n’ha traduït Els anys (1988) i Les ones (1989). Així mateix, ha portat al català altres obres d’autores i autors, clàssics i contemporanis, anglesos i francesos com Moby Dick (1984) de Herman Melville, Mariners, pirates i corsaris catalans (1986) d’Anna Unali, Un conxorxa d’enzes (1990) de John Kennedy Toole, Frankenstein o El Prometeu modern (1992) de Mary Shelley, La tele boja (1995) i Quin dia tan bèstia! (1998) de Mary Rodgers, El castell dels Carpats (1998) de Jules Verne o L’estepa i altres narracions (1982) de Txékhov, obra que ha traslladat del rus amb l’eslavista Ricard San Vicente. Talment l’atracció irresistible que sent Ismael d’embarcar-se en el balener Pequod vers les mars del Sud, Oliver s’embarca en les seves traduccions i els riscos i les responsabilitats que intrínsicament comporten. «Traduir també és trair», assevera en l’article dedicat a les traduccions de Maria Aurèlia Capmany (1992: 261), «fins que no assumeixes que les traduccions que fas són una traïció a l’obra original, no podràs traduir tranquil·la i, a més, no ho faràs bé».

En aquest punt, i després de fer un recorregut vertiginós per algunes traductores semiprofessionals i professionals del segle XX, caldria introduir un altre col·lectiu traductològic femení que no ha viscut de la traducció, però que l’ha utilitzada per a recuperar noms, sovint femenins, no gaire atesos pel cànon. Montserrat Abelló, Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal pertanyen en aquest bloc.

Filòloga i poeta, Montserrat Abelló (1918) tradueix i fomenta la publicació en català de les poetes angloamericanes. Fruit d’aquest desig de reconeixement són les traduccions d’Arbres d’hivern (1983), Tres dones (1993) i Ariel (1994) de Sylvia Plath, Atlas d’un món difícil (1994) d’Adrienne Rich i l’antologia bilingüe Cares a la finestra (1993), que recull composicions de vint poetes de parla anglesa del segle XX, entre les quals destaquen Anne Sexton, Adrienne Rich, Margaret Atwood, Alice Walker o Sylvia Plath, amb qui sempre ha confessat compartir una afinitat discursiva fonda. A més d’introduir la poesia anglosaxona escrita per dones, també ha contribuït a la difusió de la poesia catalana per mitjà d’autotraduccions i de traduccions a l’anglès d’Anglada, Marçal i Xirinacs, entre d’altres. Així mateix, Abelló ha girat al català obres de Richard Bach, Agatha Christie, E. M. Foster, Iris Murdoch, Charlotte Perkins Gilman, Dylan Thomas i recentment de la barcelonina d’origen australià, Gloria Montero. Actualment treballa en diversos projectes, com un recull de traduccions de la poesia d’Anne Sexton.

Maria Àngels Anglada (1930-1999), la poeta que escrivia novel·la, promou la publicació d’autores i autors grecollatins. Tradueix els clàssics en l’antologia de poesia lírica escrita per dones Les germanes de Safo (1983) i en els Epigrames de Meleagre de Gàdara (1993), poeta hel·lenístic del segle I d’obra sensual i directa a qui va anomenar «el primer trenador de garlandes» perquè sembla que va ser el fundador del gènere de l’antologia. Totes dues obres reprodueixen la vida quotidiana de l’antiguitat clàssica. Així mateix, fa feina de torsimany en els seus tres llibres de viatges Paisatge amb poetes (1988), Paradís amb poetes (1993) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997), en els quals se serveix de la poesia per a reproduir, en forma d’assaig, les geografies grega i italiana. També gira al català l’única novel·la en castellà del figuerenc Abdó Terradas L’esplanada (1987), una història de política i d’amor durant la repressió dels primers lustres del segle XIX a Barcelona.

Inquieta per la poca visibilitat de les dones en el món de la cultura, la poeta Maria-Mercè Marçal (1952-1998) recupera noms d’escriptores de diferent procedència geogràfica i contextual i en tradueix algunes obres: La dona amagada (1985) de Colette, El tret de gràcia (1990) de Marguerite Yourcenar, L’Oneiropompe (1992) de Leonor Fini i, en col·laboració amb l’eslavista Monika Zgustova, Rèquiem i altres poemes (1990) d’Anna Akhmàtova i Poema de la fi (1992) de Marina Tsvetàieva. Marçal escull Colette, Yourcenar, Fini, Akhmàtova, Tsvetàieva i Renée Vivien, de qui tradueix alguns poemes que recull la biografia novel·lada La passió segons Renée Vivien (1994), no tan sols perquè la introducció dels seus escrits a la literatura catalana qüestiona els textos i les lectures correctes que sovint imposa la crítica dominant, sinó també perquè, temàticament, aquestes escriptores i la poeta catalana exploren espais afins, com el cos, la maternitat, l’amor i el desamor, el lesbianisme, la solitud, el dolor o la mort.

Continuant amb aquest breu i accelerat repàs d’algunes professionals de la traducció catalanes, arribem als nostres dies i a un punt on desemboquen tres constants: la teoria, la didàctica i la pràctica de la traducció. Dolors Udina i Dolors Cinca són dues traductores que els reuneixen. No tan sols totes dues han treballat a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona i, per tant, a diferència d’altres professionals, han experimentat les joies i els desencisos d’ensenyar a traduir, sinó que també han traslladat nombroses obres, de complexitat diversa, i han escrit sobre aquesta experiència.

Professora de traducció a la UAB, Dolors Udina (1953) és una de les veus més prolífiques i versàtils de la traducció catalana avui. Llicenciada en Història moderna i contemporània, tradueix novel·la, assaig, poesia i literatura infantil de l’anglès, el francès, l’italià, el portuguès i l’alemany. Amb més de cent títols publicats, Udina ha traslladat al català autores i autors tan coneguts com Aphra Behn, Isaiah Berlin, J. M. Coetzee, Winston Churchill, E. M. Forster, Nadine Gordimer, David Leavitt, Fatima Mernissi, Toni Morrison o J. R. R. Tolkien. El 1987 s’estrenava amb la traducció d’una novel·la prodigiosa del segle XX, L’ampla mar dels sargassos, l’èxit de la qual va treure d’un llarg oprobi la seva autora, nascuda a les Antilles franceses, Jean Rhys. Udina la introduïa per primera vegada a la cultura catalana, com també ha fet amb la poeta anglesa Elizabeth Barrett Browning, de qui recentment ha traslladat els admirables Sonets del portuguès (2006), un dels poemaris d’amor més famosos i penetrants del segle XIX.

Llicenciada en Filologia Semítica i bona coneixedora de la cultura àrab per les seves estades a Jordània i Tunísia, Dolors Cinca (1963-1999) imparteix classes de traducció de l’àrab a la UAB des de 1988 fins a la seva mort sobtada, el 1999. A més de traduir autors àrabs com Naguib Mahfuz, Mahmud Darwix o Abdelrahman Munif, amb Margarida Castells trasllada la versió íntegra de Les mil i una nits. Sobre el procés d’aquest repte traductològic, Cinca escriu la seva tesi doctoral, Oralitat, narrativa i traducció (2005), sota la tutela del prestigiós catedràtic de la Universitat d’Edimburg Basil Hatim. En aquest text conflueixen teoria i pràctica, orient i occident, en un equilibrat i rigorós discurs en què l’autora mira de construir unes bases teòriques que permetin mediar entre dues cultures i dues llengües tan allunyades i desconegudes entre elles, sense inflar mites, descobrint-los a poc a poc. Per tot plegat Dolors Cinca fa via entre diverses imatges del mateix espill, com a teòrica, com a professora, com a traductora.

En el pròleg de Memòria de l’aigua. Onze escriptores i el seu nom Maria-Mercè Marçal es pregunta «Què vol dir aquest desig de ‘fins i tot després de morir, seguir escrivint’?». Ella mateixa es respon que no és només el desig que «les pròpies paraules perdurin», sinó també que «siguin llegides com a noves en nous contextos i així prenguin nous significats, siguin nou aliment, nova sang... per a aquest conjunt de vampirs que és, segons M. Tournier, el públic lector» (Julià, 1999: 9). En aquest mateix sentit, a l’altra banda de l’Atlàntic, un grup brasiler, representat per Heraldo i Augusto de Campos, treballa la traducció des d’una visió canibalesca postcolonial. La convicció que del text originari neix una nova vida i no pas un succedani en domina els fonaments teòrics. I per explicar aquest procés sense límits es valen de metàfores del modernisme brasiler dels anys vint, en què el canibalisme és entès com un acte respectuós, en el qual la traductora devora el text d’origen a fi d’engendrar-ne un de completament diferent.

Les catorze dones que hem introduït en aquest apressat viatge traductològic han treballat incansablement per brindar-nos nou aliment i nova sang en llengua catalana, perquè les nostres aspiracions vampiresques s’alimentin amb el millor àgape de les literatures universals, perquè fins i tot, després de morir, les paraules dels autors i les autores de totes les èpoques ressuscitin indefinidament amb nous ingredients, sàpides espècies, segons les tendències literàries, les subjectivitats, les històries personals... En qualsevol cas, les futures generacions de traductors i traductores gaudeixen, amb les veus traductològiques femenines catalanes del segle XX, d’una base sòlida, d’una herència de primera qualitat que les pot guiar amb la suficiència i l’embruix de la feina valuosa cap als reptes que la mediació lingüística i cultural ens planteja en aquest inici de segle XXI contaminat i contaminador.

Bibliografia:

Albertocchi, Giovanni. «La traducció d’I promessi sposi». A: Julià i Capdevila, Lluïsa. Lectures de Maria-Antònia Salvà. Barcelona: PAM, 1996, ps. 192-207.

Bacardí, Montserrat. «Anna Murià, traductora (in)visible». Quaderns. Revista de Traducció 13, 2006, ps. 77-85.

Badia i Margarit, Antoni M. «Entorn dels mallorquinismes de Mirèio de Frederic Mistral, en la versió de Maria-Antònia Salvà». A: Estudis de llengua i literatura en honor de Joan Veny. Vol. 2. Barcelona: PAM, 1998, ps. 341-353.

Cinca, Dolors. Oralitat, narrativa i traducció. Reflexions a l’entorn de «Les mil i una nits». Vic: Eumo Editorial, 2005.

Carbonell i Cortés, Ovidi. «Dolors Cinca i Pinós (1963-1999)». Quaderns. Revista de Traducció 9, 2003, ps. 9-12.

Colette. La dona amagada. Trad. Maria-Mercè Marçal. Barcelona: Edicions del Mall, 1985.

Coll-Vinent, Sílvia. «Nocturn, de Frank Swinnerton: la recuperació d’un bestseller georgià». Quaderns. Revista de Traducció 4, 1999, ps. 117-126.

Foguet i Boreu, Francesc. M. Àngels Anglada. Barcelona: Pòrtic, 2003.

Gavagnin, Gavagni. «Le versioni pascoliane di Maria Antònia Salvà: Un approccio storico e un’indagine formale». Quaderns d’Italià 4/5, 1999-2000, ps. 145-161.

Godayol, Pilar. «Maria Aurèlia Capmany, traductora». A: Palau, Montserrat; Martínez Gili, Raül-David (eds). Maria Aurèlia Capmany: l’afirmació en la paraula. Valls: Cossetània Edicions, 2002, ps. 195-203.

— «Maria-Mercè Marçal: (Re)presentation, textuality, translation». A: Branchadell, Albert; West Lovell, Margaret (eds). Less translated languages. Amsterdam: John Benjamins Publishing, 2005, ps. 365-374.

— «Helena Valentí, fúria i traducció». Quaderns. Revista de Traducció 13, 2006, ps. 87-93.

Homenatge a Carme Serrallonga. Assaig del Teatre 15, 1999.

Hurtley, Jacqueline A. «Modernism, nationalism and feminism: representations of Virginia Woolf in Catalonia». A: Caws, Mary Ann; Luckhurst, Nicola (eds.). The reception of Virginia Woolf in Europe. Londres: Continuum, 2002, ps. 296-311. Londres: Continuum, 2002, ps. 296-311.

Julià, Lluïsa. (ed.) Memòria de l’aigua. Onze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 1999.

— ««Mireia de Maria-Antònia Salvà en la normativització de la llengua literària moderna». A:A: Miscel·lània Joan Veny. Vol. 2. Barcelona: PAM, 2003, ps. 191-238.

Marçal, M-M. (ed.). Cartografies del desig. Quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 1998.

Massot i Muntaner, Josep. «Maria-Antònia Salvà, col·lectora de cançons populars i traductora de Mistral. A: Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània. Barcelona: PAM/Curial, 1993, ps. 85-109.

Meleagre de Gàdara. Epigrames. Trad. Maria Àngels Anglada. Barcelona: Columna, 1993.

Mistral, Frederic. Mireia. Ed. Lluïsa Julià. Trad. Maria-Antònia Salvà. Barcelona: Quaderns Crema, 2004.

Oliver, Maria-Antònia. «La feina de traduir». A: Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1992, ps. 261-263.

— «MobyDick, el catxalot: del’aventuradetraduir».«Moby Dick, el catxalot: de l’aventura de traduir». Serra d’Or 312, setembre 1985, ps. 23-24.

Oliver, Maria-Antònia; Artís-Gener, Avel·lí. Diàlegs a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Laia, 1984.

Perelló Femenia, Maria Antònia; Rosselló Bover, Pere. «L’itinerari de Mireia: de Provença a Mallorca». A: Julià i Capdevila, Lluïsa.Lluïsa. Lectures de Maria-Antònia Salvà. Barcelona: PAM, 1996, ps. 163-191.

Pessarrodona, Marta. Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna. Barcelona: Destino, 2006.

Pujol, Dídac. «Carme Montoriol, traductora dels Sonets de Shakespeare». A: Gibert, Miquel M.; Ortín, Marcel (eds.). Gèneres i formes en la literatura catalana d’entreguerres (1918-1939). Lleida: Punctum & Trilcat, 2005, ps. 27-40.

Santamaria, Glòria; Tur, Pilar (eds.). Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Barcelona: Quaderns Crema, 2003.

Shakespeare, William. Els sonets de Shakespeare. Trad. Carme Montoriol. Barcelo-Barcelona: Llibreria Verdaguer, 1928.

Udina, Dolors. «O no existim o som excel·lents, no hi ha terme mitjà». Entrevista a Roser Berdagué. Quaderns. Revista de traducció 13, 2006, ps. 183-189.

Zgustova, Monika. «Traduir poesia russa». A: Marçal, Maria-Mercè; Zgustova, Monika. Versions d’Akhmàtova i Tsvetàieva. Barcelona: Proa, 2004.

_____________________________________________________________________________________________
 

Pilar Godayol. Doctora en Teoria de la Traducció i professora de Traducció a la Facultat de Ciències Humanes, Traducció i Documentació de la Universitat de Vic. Ha publicat diversos treballs sobre gènere, biografia, literatura xicana i història i teoria de la traducció, entre els quals destaquen Espais de frontera. Gènere i traducció (2000) i Veus xicanes. Contes (2001). Darrerament ha publicat la biografia Virginia Woolf. Cinc-centes lliures i una cambra pròpia (2005).

 

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.