Qüestions jurídiques i fiscals relacionades amb els professionals de la traducció

Marcos Pérez, Jorge

Quaderns Divulgatius, 32: XIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.

1. Inici de l’activitat professional: Quan comencem a pagar?

Quan iniciem l’activitat professional de traducció per compte propi, la primera cosa que ens demanem és quan comencen les obligacions legals d’aquesta activitat econòmica. Dit altrament, quan hem de començar a pagar per treballar?

Les obligacions legals com a treballadors autònoms són bàsicament de dos tipus: les fiscals i les del sistema de previsió obligatòria de la seguretat social.

Pel que fa a les obligacions fiscals, hem de saber quan comença l’obligació de declarar els ingressos obtinguts per les traduccions. En aquest sentit podem dir que les obligacions de caràcter fiscal –emetre factura pels serveis, donar-se d’alta fiscal amb la corresponent declaració censal, fer declaracions trimestrals, fer retencions i que ens facin retencions, pagaments i ingressos a compte, portar els llibres de comptabilitat per a professionals i, finalment, declarar els ingressos a l’autoliquidació de l’IRPF– s’han de fer des de l’inici de l’activitat de traductor. Els articles que es pronuncien en aquest sentit són prou clars: per exemple, l’article 4 de la Llei 37/1992 de 2 de desembre de l’Impost sobre el Valor Afegit, diu que estan subjectes a aquest impost les prestacions de serveis amb caràcter habitual o ocasional. És a dir, el caràcter ocasional, secundari o puntual de l’activitat de traductor (imaginem el cas extrem d’una única traducció sense continuïtat en l’activitat), no eximeix el traductor d’aquestes obligacions.

També l’article 7.4. del Decret Reial 1041/2003 diu quan es considera, a efectes fiscals, que comença una activitat professional: quan es realitzi qualsevol prestació de serveis –en aquest cas les traduccions.

Aquestes dades objectives desdiuen aquells qui pensen que s’han d’assolir uns ingressos determinats per iniciar les obligacions fiscals. Aquesta confusió és deguda als límits de l’IRPF per fer, o no, declaració, però en cap cas no es refereix a quan s’inicia una activitat econòmica o a la resta d’obligacions fiscals del traductor. Només es refereix al fet que, segons els ingressos anuals de l’activitat, hom té l’obligació –o no– de fer l’autoliquidació d’IRPF.

Referent a les obligacions amb el sistema de previsió social, el professional de la traducció per compte propi queda inclòs al Règim Especial dels Treballadors Autònoms. En aquest sentit, mentre esperem la pròxima reforma d’aquest sistema, l’article 2 del Decret 2530/1970 defineix el treball per compte propi o autònom com aquell que és realitzat de manera habitual i lucrativa. Si el traductor tradueix a títol gratuït (imaginem una activitat no remunerada per a una ONG, per exemple), o si l’activitat com a traductor no és habitual, no hi ha l’obligació de donar-se d’alta i cotitzar al sistema de previsió social, ni els drets –prestacions– del règim especial de treballadors autònoms.

En qualsevol cas sorgeix igualment un problema: quan hem de considerar que una activitat econòmica és habitual? No hi ha un criteri legal i això vol dir que caldrà estudiar cas per cas, atenent la virtualitat econòmica de l’activitat en relació amb les circumstàncies personals i laborals del traductor. Esperem que la pròxima reforma legal d’aquest àmbit resulti aclaridora en aquest punt.

2. Traductors professionals i traductors contractats en règim laboral

La primera qüestió que es planteja un traductor que vol viure de la traducció és l’exercici de la professió per compte propi o d’altri. I, tal com hem vist al punt anterior la gran diferència és que el traductor per compte propi ha d’assumir totes les obligacions fiscals de gestió i de seguretat social, mentre que el traductor que treballa per compte d’altri no assumeix cap d’aquestes obligacions i, a més a més, té les protecions pròpies del treballador assalariat.

Allò que qualifica un traductor com a professional autònom o treballador per compte d’altri és, en el primer cas, el control i la gestió dels mitjans de producció, cosa que en general és força difusa en qualsevol activitat intel·lectual i, per tant, també en la traducció. Amb tot, els articles 16.3 i 25 del Decret Reial legislatiu 3/2004, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, parlen d’organització autònoma dels mitjans de producció per identificar els empresaris i professionals. Aquesta qüestió, que semblaria tenir només un abast doctrinal, té una importància pràctica considerable si tenim en compte que algunes empreses, per estalviar-se les despeses de tenir un treballador assalariat enfront l’avantatge que suposa treballar amb traductors autònoms, opten per aquest darrer col·lectiu, de manera que cobreix la mateixa feina que els treballadors assalariats (l’organització de la feina i fins i tot el mateix horari no depenen del traductor, així com tampoc no són seves les eines de traducció i, fins i tot, la feina es desenvolupa a les oficines de l’empresari) sense cap dels drets dels treballadors en nòmina. En aquests casos, i amb independència de com es qualifica formalment aquesta relació, hi ha un veritable vincle laboral, i no pas professional. En tot cas, previ el corresponent procediment davant la jurisdicció laboral, el traductor podria assolir els drets que li pertoquen com a treballador per compte d’altri (per exemple, indemnització per acomiadament, prestació d’atur i devolució de les contribucions al règim especial de treballadors autònoms...) i l’empresari hauria de cotitzar el que no ha cotitzat per aquest treballador.

3. El règim de les deduccions fiscals en l’exercici de l’activitat professional

Hom té la percepció que exercir l’activitat de traductor com a professional autònom comporta molts deures i cap mena de dret. Després d’assumir aquesta màxima com una realitat implacable el professional oblida, moltes vegades, un dels seus drets, el qual significarà una càrrega fiscal inferior: les desgravacions. A l’altra banda tenim els professionals que pretenen desgravar-ho tot, tingui relació amb la seva activitat professional o no en tingui.

Fiscalment hi ha un tractament diferenciat de les despeses si es refereixen a l’àmbit de l’IRPF o al de l’IVA, tractament per regla general més flexible en el cas de l’IVA.

3.1. Despeses deduïbles de l’IRPF

Amb caràcter general, es podran deduir les despeses que tenen una relació directa amb l’exercici professional, és a dir les despeses necessàries o útils que necessitem per exercir la feina la qual és objecte dels ingressos subjectes a IRPF. Per tant, no podrem deduir les despeses que no tenen aquesta relació directa amb l’activitat professional del traductor o que no tenen una relació exclusiva amb l’activitat professional (per exemple, aquells béns que emprem en l’activitat particular i la professional).

Igualment relacionat amb les despeses de l’activitat professional i l’IRPF, sorgeix el doble tractament donat als béns d’inversió o béns patrimonials relacionats amb activitats professionals (immobles en propietat, mobiliari, software, hardware, vehicles, etc) d’una banda, i a la resta de despeses de l’altra. Els primers s’amortitzen, és a dir es dedueixen segons que es van consumint en funció de criteris comptables o legals, mentre que la resta de despeses, que no tenen aquesta vocació de perdurabilitat en el procés productiu, es dedueixen d’una sola vegada durant el període impositiu corresponent.

3.2. Despeses deduïbles de l’IVA

El règim de deducció de les quotes d’IVA suportades pel professional en les seves despeses, és més flexible. Es pot deduir l’IVA suportat en adquisicions de béns i serveis emprats exclusivament en l’exercici professional i, contràriament al que succeeix amb l’IRPF, es pot deduir la part proporcional de les quotes d’IVA suportades en despeses mixtes (això és, béns o serveis utilitzats en part per a l’activitat professional i en part per a activitats privades). Imaginem l’exemple d’un vehicle utilitzat per a la feina i per a la vida privada. A efectes d’IRPF aquest vehicle no es pot amortitzar, per tant no es podrà deduir ja que té el doble ús professional-particular. A efectes d’IVA podríem deduir la quota suportada d’IVA i que hem pagat en adquirir el vehicle, i això en la part proporcional de l’ús que en fem per a l’activitat professional. Aquest ús s’acostuma a quantificar en un 50%, si no és que puguem demostrar un ús superior (o que l’agència tributària demostri que és inferior).

4. Traduccions subjectes a IVA. La traducció literària

Als primers anys de l’aplicació de l’Impost sobre el Valor Afegit, per una dubtosa redacció de la Llei de l’Impost –concretament l’article 20.1.26 de la Llei 37/1992 que contempla l’exempció d’alguns serveis prestats per determinats professionals, entre ells els traductors–, hi va haver dubtes sobre si les traduccions en quedaven exemptes. El motiu d’aquesta redacció defectuosa cal buscar-lo en la redacció original de la Disposició Addicional de la Llei 22/197 de Propietat Intel·lectual, que preveu la mateixa exempció, en aquest cas sense incloure els traductors, tenint en compte que tots els subjectes del paràgraf de la Llei generen drets d’autor (artistes plàstics, escriptors, col·laboradors literaris, gràfics i fotogràfics de diaris i revistes, compositors musicals, autors d’obres teatrals i d’arguments, adaptació, guió i diàlegs de les obres audiovisuals). Per tant, el problema va ser afegir a aquest llistat de professionals, la retribució dels quals consisteix en drets d’autor, els traductors en general, sense especificar si els ingressos són per drets d’autor o no.

Caldrà, doncs, deduir quines traduccions generen drets d’autor, que seran les traduccions exemptes d’IVA. La normativa fiscal no fa cap definició en aquest sentit, per tant hem de partir de la normativa expressada en l’article 10.1 del Decret Reial 1/1996, del 12 d’abril, Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual. En aquest text s’estableix que són objecte de propietat intel·lectual les creacions originals literàries, artístiques o científiques. La resta de traduccions que no generen drets d’autor es consideren serveis professionals i no estan exempts d’IVA.

Un altre tema és el de les traduccions no subjectes a IVA, és a dir aquelles traduccions que no cal ni plantejar si n’estan exemptes o no. L’Impost sobre el Valor Afegit grava les prestacions de serveis i el lliurament de béns a Espanya (excepte les illes Canàries, Ceuta i Melilla). Les traduccions fetes fora d’aquest territori no estarien subjectes a l’IVA espanyol. Ara, la qüestió es complica, però, amb l’article 70 de la Llei 37/1992, que estableix en quin lloc s’entenen prestats uns determinats serveis professionals, entre ells el de traducció no exempta, independentment del domicili del professional. Aquest article estableix que els serveis professionals s’entenen prestats al país del destinatari quan es tracta d’empresaris o professionals. D’aquesta manera ens trobem que un traductor que té el seu domicili a Catalunya haurà de gravar amb IVA les traduccions que faci a: particulars, professionals, empreses amb domicili o establiment permanent a Espanya (excepte Canàries, Ceuta i Melilla) i particulars comunitaris (inclosos els de Canàries, Ceuta i Melilla). En la resta de casos, la traducció no estarà subjecta a l’IVA espanyol. Es tractarà, per tant, de traduccions no subjectes. Ara, quan el destinatari de la traducció sigui un professional o empresa de qualsevol altre país comunitari, la traducció estarà subjecta a l’IVA del país destinatari, essent obligació del destinatari declarar i ingressar aquest IVA, per mitjà de l’anomenada «autofactura», és a dir, el destinatari es converteix en subjecte passiu i recaptador d’aquest IVA sense que el traductor intervingui en aquest procediment fiscal.

5. La traducció com a objecte de propietat intel·lectual

Arribat en aquest punt hom es planteja si una traducció és objecte de propietat intel·lectual. Afortunadament l’article 12 del Decret Reial 1/1996, del 12 d’abril, Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual, és prou clarificador en reconèixer la propietat intel·lectual, diferent i independent de la propietat sobre l’original de determinades obres derivades, entre d’altres les traduccions.

La segona qüestió que cal plantejar és si totes les traduccions són objecte de propietat intel·lectual. Podem respondre-hi situant la norma en el seu context, és a dir només són objecte de propietat intel·lectual, per tant generadores de drets d’autor, les traduccions d’obres protegides per aquesta Llei: obres literàries, artístiques i científiques.

En els darrers anys, amb la inclusió de les bases de dades com a subjectes del «dret de propietat intel·lectual sui generis» (amb aquest enunciat la Llei reconeix, doncs, que això no és propietat intel·lectual però que bé s’ha de protegir d’alguna manera), es podria plantejar quin nivell de protecció tindrien les Memòries de Traducció o corpus paral·lels. La conclusió és inequívoca, no es poden considerar per elles mateixes obres literàries, artístiques o científiques, encara que els textos que en formen part sí que ho són (article 12.1 de la Llei de Propietat Intel·lectual), no per la seva relació amb la Memòria sinó com a part d’un text que està protegit per la propietat intel·lectual. Tanmateix, la Memòria de Traducció podria estar protegida en el marc de la propietat intel·lectual com a base de dades, tenint molt clar que el protegit no és el text individual sinó el conjunt de dades organitzades en un sistema de consulta.

Reconeguda aquesta protecció, que no tindrà ni de molt l’abast de la propietat intel·lectual, cal plantejar quin és el paper del traductor que, amb la seva feina, fa aportacions a la Memòria, sense ser-ne el propietari. La conclusió, interpretant la Llei, també és prou clara: si la protecció s’atorga no al text sinó al conjunt organitzat que integra la base de dades, el protegit serà l’autor de la base de dades i no pas l’autor dels continguts, sense que s’hi pugui atribuir el caràcter d’obra col·lectiva pel fet que els continguts siguin d’altri. A més a més la Llei, a l’article 133, estableix el protegit, ja que hi especifica que el propietari és el fabricant de la base de dades, tot definint-lo com «inversor», amb la qual cosa s’aparta del concepte legal d’autor com a titular de drets; per aquest motiu la Llei parla de «dret sui generis» atès que trenca totalment amb la regulació tradicional de la propietat intel·lectual per tal d’adaptar-se a una nova realitat més mercantilista i prou apartada del concepte tradicional i gairebé romàntic (per a un jurista) de la propietat intel·lectual.

6. El contracte d’edició com a garantia dels drets d’autor

El Decret Reial 1/1996, del 12 d’abril, Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (en endavant la Llei), regula el contracte d’edició, és a dir el contracte de cessió d’explotació dels drets d’autor. Es tracta d’un contracte de caràcter privat on hauria de prevaldre l’autonomia de la voluntat dels contractants, per tant la llibertat de forma i de pactes. La llei estableix un sistema de protecció de l’autor (i per extensió del traductor d’obres protegides) davant l’editor, com a part del sistema global de propietat intel·lectual que cerca la protecció integral de l’activitat creativa com a font substancial d’evolució de la cultura i, per tant, de la societat.

El primer tret característic del contracte d’edició és que, a diferència del principi de llibertat de forma dels contractes civils i mercantils, es preveu que el contracte d’edició ha de ser escrit. És així com la conseqüència immediata d’aquest requisit serà la nul·litat dels contractes d’edició verbals (article 61).

La segona característica principal del contracte d’edició és el seu contingut mínim, establert per l’article 60 de la Llei:

1) Caràcter exclusiu o no de la cessió.

2) Àmbit territorial de la cessió.

3) Nombre mínim i màxim d’exemplars de cada edició.

4) Forma de distribució dels exemplars i dels que es reservaran a l’autor, la crítica i la promoció.

5) La remuneració de l’autor. Habitualment aquesta remuneració és una participació proporcional dels ingressos d’explotació. Excepcionalment pot ser un pagament únic en els casos previstos legalment (p.e. obres científiques, traduccions, diccionaris, enciclopèdies).

6) El termini d’inici de circulació de l’obra el qual, en cap cas, una vegada lliurat l’original, no pot ser superior a dos anys.

7) El termini de lliurament de l’original.

Particularment, l’article 62 de la Llei estableix un contingut complementari per al contracte d’edició de llibres.

8) La llengua o llengües de publicació.

9) La bestreta, si escau, sobre els drets d’explotació.

10) Les modalitats d’edició i la col·lecció, si escau.

L’omissió del nombre mínim i màxim d’exemplars de cada edició, o no fer esment de la remuneració de l’autor, significarà la nul·litat del contracte (article 61). Per descomptat que, si no hi ha un pacte específic, aquesta nul·litat ha de ser declarada judicialment o mitjançant un laude arbitral si és que aquesta darrera possibilitat és prevista en el contracte.

Si en el contracte no es menciona el termini de circulació, o aquest és superior a dos anys, ambdues parts s’han de posar d’acord al respecte. En defecte de pacte, el jutge resoldrà tenint en compte les circumstàncies del contracte al·legades per les parts (article 61).

Si en el contracte d’edició no es fa esment de les llengües de publicació, l’explotació es limitarà a la llengua original (article 62). La redacció d’aquest article és prou aclaridora i contundent, i no sembla pas que estableixi cap presumpció. Per tant, encara que l’editor pogués demostrar que l’edició es va acordar per a més llengües, l’explotació quedaria limitada igualment a la llengua original. Tal vegada la jurisprudència matisi aquest redactat rígid.

La Llei no estableix les conseqüències de l’omissió dels altres punts del contracte d’edició. En tot cas, podem concloure que no anul·len el contracte, ja que això no ho preveu la Llei. Si es dóna el cas, les dues parts hauran de pactar al respecte i, en defecte de pacte, s’haurà de resoldre per via judicial, excepte si figura en el contracte un sistema d’arbitratge.

Finalment, un punt interessant és que la Llei exclou que el contracte d’encàrrec d’una obra sigui considerat contracte d’edició (article 59.2). Però en cap cas això no vol dir excloure la protecció legal de l’autor. El que fa aquest article en realitat és diferenciar dues fases en el procés, l’encàrrec i l’explotació, aquesta darrera sempre objecte de contracte d’edició.

____________________________________________________________________________________________

Jorge Marcos Pérez. Advocat, té una àmplia experiència en gestió per a traductors i també en relació amb la propietat intel·lectual de les obres traduïdes. Ha participat en cursos de Fiscalitat per a Traductors organitzats pel Departament de Traducció de la UAB i és autor de l’article «Un enfocament jurídic de les memòries de traducció» publicat a la Revista Tradumàtica el 2001.

 

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat