Justícia i traducció

Pou, Agustí

Quaderns Divulgatius, 32: XIV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.
 
La meva intervenció versarà bàsicament sobre el paper que té la traducció castellà-català al món de la justícia catalana i, per tant, en el resultat que se n’obté. Abans però, m’agradaria fer una precisió referent al subtítol que acompanya el nom de la jornada, «La presència quotidiana de les traduccions»: la traducció en l’àmbit judicial ben poc té de «quotidiana», en la mesura que, afortunadament per a tots, la justícia és poc quotidiana, és un element poc present en la vida diària dels ciutadans. L’impacte directe de la prosa judicial sobre la societat és relativament escàs si el comparem amb altres llenguatges, com el de les indústries audiovisuals, el del món editorial o el de l’àmbit informàtic i telemàtic. Ara bé, reconegut el petit espai que correspon al llenguatge forense en la vida de les persones, i doncs també a la seva traducció, no vull tampoc deixar d’assenyalar breument el sentit en què aquesta varietat lingüística és rellevant. En primer lloc, es tracta d’un ús lingüístic produït en un context de conflictivitat entre particulars o entre particulars i Administració; és doncs una situació generalment no volguda on la claredat dels arguments i del discurs que els conté hauria de constituir la regla, a fi de fonamentar les peticions formulades pels litigants i legitimar les decisions preses pels òrgans judicials. Aquesta transparència hauria de ser, sens dubte, una exigència de l’estat democràtic de dret. En segon lloc, estem parlant d’un ús amb efecte irradiador. Si la influència directa del llenguatge judicial és menor entre la ciutadania, no és així en les seves manifestacions mediates: els mitjans de comunicació sovint són una caixa de ressonància del lèxic emprat en aquest sector –només deixem-ho dit: freqüentment escapçant-ne o esbiaixant-ne el significat–; o l’Administració i tota la galàxia dels anomenats operadors jurídics tenen una tirada –en molts casos poc justificada, però comprensible– a calcar les formes expressives del text judicial, fins al punt que ens podem trobar actes de comunitats de propietaris que semblen més una antiga sentència del Tribunal Suprem que no pas el document àgil i senzill que hauria de ser. 
Finalment, és un llenguatge amb una important funció simbòlica, perquè expressa precisament decisions importants per als individus directament afectats, però també per a la societat que ha aprovat les lleis i ha habilitat les persones que les havien d’aplicar al cas concret. És a dir, és un llenguatge de poder, que representa i expressa determinacions importants dins de la comunitat política. En tots aquests sentits el llenguatge judicial és rellevant socialment. D’aquí que les traduccions que se’n faci han d’anar paral·leles a i han de ser conseqüents amb els factors de rellevància que acabo d’esmentar. Si això és així amb totes les traduccions en el context judicial, encara ho és més quan la traducció que comento, la del castellà al català, no té per objectiu principal traslladar un text perquè tingui efectes en una comunitat lingüisticocultural diferent de la que aquest es va originar –no és el cas–, sinó que pretén actuar com a instrument que catalitzi la normalització del català en l’àmbit judicial. Començant pel principi, doncs, ofereixo algunes dades que expliquen el predomini total del castellà en l’àmbit judicial català. Apunto només dues raons genèriques, que inclouen al seu torn factors heterogenis. Una raó històrica, que és l’eliminació clara del català com a llengua del poder públic a partir del Decret de nova planta (o decrets si ens referim a tots els Països Catalans), el 1715. A partir d’aquest moment es dicten un enfilall de normes i es produeixen un seguit de pràctiques que tenen com a resultat l’expulsió del català del món del dret. A la segona meitat del segle XIX, el seu ús en un context formal (no ja només d’Administració) pràcticament ja no és dóna.
El restabliment com a llengua pública o oficial ha tingut experiències molt breus, com el període de Mancomunitat o la Generalitat republicana. És a dir, durant més de 250 anys els usos formals, els administratius i els judicials s’han canalitzat en castellà. Això fa que es parli sovint que en el món del dret es produeix una inèrcia en l’ús del castellà, fins al punt que la mateixa inèrcia constitueix la causa de les dificultats del català en aquest segment d’ús. Sense menystenir aquesta empremta històrica, sóc del parer que hi ha causes perfectament actuals, totes amb base jurídica, i també amb una bona tradició històrica, que aboquen el català a un ús minoritari en el dret i la justícia. Així, el poder judicial, a diferència de l’executiu i el legislatiu, no està descentralitzat, ni orgànicament, ni processalment, ni en matèria de personal; la Generalitat té molt poques competències normatives en justícia; la regulació dels usos lingüístics que estableix la Llei orgànica del poder judicial –llei estatal– atorga encara una clara preeminència al castellà. El nou Estatut va cap a un major reconeixement del català, però la posada en pràctica depèn de la voluntat de l’Estat central. En conjunt, l’ús del català és possible, però poc probable. El fet és que actualment, després de moltes iniciatives en el terreny de la normalització, encara no un 20% de l’activitat judicial es fa en català. Les mesures per estendre l’ús del català s’han centrat, d’una banda, en la col·laboració amb els estaments responsables de l’Administració de justícia (principalment, un conveni de col·laboració amb el Consell General del Poder Judicial de 1993), en virtut de la qual s’han desplegat una xarxa de tècnics lingüístics a totes les demarcacions catalanes (Servei Lingüístic de l’Àmbit Judicial); d’una altra banda, la tasca s’ha dut en tots els vessants clàssics de la normalització: oferta formativa, assessorament i elaboració de materials didàctics i de consulta i mesures de dinamització (cal esmentar, per la seva transcendència, el Pla de funcionament en català dels òrgans judicials iniciat el 2000, que va suposar un augment notable de l’ús del català).
En aquest context, la traducció al català s’ha posat al servei de dos objectius: el primer, augmentar l’ús del català (catalanitzar la justícia); el segon, que aquest ús es faci en un estil discursiu més modern (consolidar un model de llengua més àgil). L’objecte de la traducció que ha dut a terme el Servei Lingüístic ha estat totalment divers: material gràfic i imatge externa de l’Administració de justícia, comesa en la qual s’ha contribuït molt a l’homogeneïtzació documental i d’imatge de l’àmbit; models estàndard de documents judicials (formularis dels procediments); documents no estàndard, és a dir, que ja són individualitzats, aplicacions informàtiques específiques per a la justícia i els seus corresponents manuals d’usuari, etc. Darrerament s’ha engegat el projecte LexCat, que ofereix la versió en català actualitzada de les lleis estatals bàsiques. En aquest nou servei hi ha un component important de traducció, ja que les lleis de l’Estat només tenen versió oficial en català a partir de l’any 1998. D’acord amb el text objecte de la traducció, el rol o la responsabilitat que hi desenvolupa el traductor també varia. Podem establir dos tipus d’intervenció. La que podríem dir «traducció-normalització», en què el traductor impulsa l’establiment d’un model de llengua en català jurídic; per tant, la intervenció respecte l’original en castellà és profunda i s’hi dóna un plus d’estructura, d’estil i d’imatge externa. En aquests casos, qui tradueix no assumeix legalment la responsabilitat del text traduït, sinó que és l’òrgan que el signa o subscriu qui assumeix com a propi el text resultant. Aquest seria el cas del material gràfic, dels documents estàndard i de part dels no estàndard. Això és, els textos que no són «d’autor», sinó més aviat corporatius. L’altre tipus d’intervenció és la «traducció oficial», en què s’actua semblantment a una traducció jurada: predomina la literalitat, no es qüestionen les formes buides, no es reorganitza la informació. El Servei Lingüístic assumeix la responsabilitat de la traducció, actua com a traductor oficial. És el cas de molts documents individualitzats (sentències per notificar, citacions concretes, etc.). Pel que fa a l’organització de la traducció, els textos breus o, en bona part, també les lleis que es tradueixen no es fan per traductor automàtic. Per a la resta de textos, se sol emprar la traducció automàtica (actualment programa de l’empresa Automatictrans). Els funcionaris tenen instal·lat el traductor en el seu aplicatiu de tramitació de procediments, de manera que en qualsevol moment poden enviar un document al servidor, amb l’opció de fer la postedició del text traduït el mateix que l’envia o el Servei Lingüístic, el qual en fa la revisió en un temps generalment força breu. En tot moment es pot consultar una pantalla per saber en quina fase de la traducció es troba el document. Sobre les dificultats que apareixen en la traducció, podem esmentar la manca d’un bagatge documental en castellà estandarditzat i coherent, que serveixi de text base de qualitat per fer-ne la traducció; aquest fet dificulta en gran mesura la fase de preedició quan hi ha traducció automàtica.
Així mateix, es troba a faltar una tradició continuada d’ús lingüisticoforense en català, buit que genera en el jurista una sensació d’incertesa respecte del registre emprat (moltes vegades el jutge prefereix la barreja desconcertant de lèxic i estructures arcaïtzants o localistes amb caigudes del nivell de formalitat, tant lèxiques com sintàctiques, que no pas un text planer, formal i adequat a la finalitat comunicativa). També és prou rellevant per dibuixar la dificultat de traducció el fet que el castellà sigui la llengua normal de les lleis i de la jurisprudència dels alts tribunals. Les fonts de què es nodreix el redactor jurídic no són en català. D’aquí la necessitat de disposar de lleis bàsiques en català i actualitzades. Aquesta falta de rodatge en l’ús lingüístic català dins d’aquest camp fa que la terminologia i la fraseologia estiguin poc consolidades, no tant pel que fa a les propostes, recomanacions i estudis lingüístics sobre el llenguatge jurídic i judicial, que tot i no ser abundants ja constitueixen un cabal força notable, sinó per la falta d’ús del llenguatge. Així, en un nivell lèxic són importants els dubtes i oscil·lacions que es produeixen, que generen actituds de rebuig cap a les traduccions que oferim. Ho il·lustro amb alguns exemples terminològics. a) Dubtes sobre la forma correcta del terme en català, com ara en termes com interlocutòria, raó petitòria o violació de domicili, que tot i ser incorporats en els lèxics existents, sovint són vistos amb suspicàcia pels usuaris.b) Falta de distinció entre la paraula de llengua general i el tecnicisme jurídic.
Esmentem l’agreujant penal d’encrueliment (ensañamiento en castellà), en què l’usuari a vegades prefereix altres solucions com acarnissament, rabeig o rabejament.c) Conceptes pròxims, denominacions similars, que generen un ús i una traducció confusos, com ara terme/termini, acarar/confrontar o certificat/certificació.d) Selecció de termes hipònims o hiperònims, com el terme de drets reals unió, que en dret civil català té un abast més ampli perquè agrupa les figures de l’adjunció, la commixtió i la segregació.e) Usos abusius del castellà aplicats a la traducció catalana, com el mot devengar, que no té una equivlència absoluta amb el meritar català, ni aquest s’empra en els contextos idonis.f) Calcs habituals, com la coneguda i mediàtica ordre de recerca i captura (busca y captura en castellà), que en realitat és crida i cerca.g) Dubtes sobre la solució traductològica correcta dels arcaismes en castellà (mercè arrendatícia o renda per a merced arrendaticia; predi o finca per predio). A les qüestions terminològiques caldria afegir els aspectes fraseològics i estilístics, que a la pràctica encara presenten solucions més difícils. Per acabar, i recuperant el títol de la jornada, la presència quotidiana de les traduccions, en aquest cas jurídiques i judicials, hem de concloure que, malauradament, continua sent massa present la traducció i massa poc el text fet pel mateix operador jurídic i que l’impacte de la traducció en altres àmbits i en la societat és irregular, en el sentit que perseveren solucions que ja fa temps que han estat descartades («aute», «jutjat del penal», «recerca i captura»). Un factor positiu: que el recurs a la traducció ha significat que el català hagi passat d’un ús anecdòtic a una presència minoritària, però, malgrat tot, presència.
 _____________________________________________________________________________________________

Agustí Pou. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona. Tècnic lingüístic del Departament de Justícia, treballa en la normalització lingüística a l’àmbit judicial. Professor associat del Departament de Filologia Catalana, imparteix l’assignatura Llenguatge jurídic i documentació a la Facultat de Dret de la UB. Ha treballat en temes de català jurídic i de dret lingüístic, especialment en relació amb l’Administració de justícia.
  
Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.