Quinze anys de traducció literària a Catalunya

Parcerisas, Francesc
Quaderns Divulgatius, 34: XV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.

 

La importància de la traducció —allò que la traducció «ens diu» quan l'examinem en conjunt, com a pràctica social i intel·lectual— és tan gran, que gairebé totes les consideracions que faré són, inevitablement, de caire polític o ideològic.

En primer lloc crec que és essencial de constatar la fragmentació de l'espai lingüístic català. Una fragmentació que mai no havia estat tan forta. Una fragmentació que és, en gran part, conseqüència d'una voluntat política estatalista. Les oposicions polítiques entre els governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes han dut a un abandonament total de l'espai lingüístic únic. Un bé històric i cultural que aparentment havia d'estar protegit per la Constitució espanyola i pels estatuts autonòmics, de fet, ha estat una mena de paper d'estrassa amb què el jacobinisme socialista (espanyol i català) i el carpetovetonisme més recalcitrant dels conservadors han pretès llimar altres asprors, quan no l'han emprat com a moneda per fer concessions d'altres tipus. En l'actualitat, per exemple —i aquest és un fenomen d'aquests últims anys— ja no queda cap engruna de la pretesa intel·lectualitat espanyola d'esquerres que consideri amb bons ulls la importància del català o que tingui el més elemental coneixement de la cultura literària que s'ha produït en català en els últims vint-i-cinc anys. El creixement de la cultura catalana, la seva producció literària, els seus autors, són cada cop més incòmodes, i per tant més ràpidament rellegats a l'armari de la ignorància. Això ha dut a un desgavell total de les polítiques culturals, inclosa la promoció literària i la traducció. Els desencontres que es van produir al si de la primera edició de l'Institut Ramon Llull —desencontres dels quals vaig ser personalment testimoni— en són la mostra més evident. Així doncs, malgrat alguns esforços benemèrits com els de l'AELC o de la ILC —que sempre han mantingut intacta la seva pancatalanitat en la tria d'autors, els ajuts, en les seus dels actes, etc.—, observo, amb creixent angoixa, una accelerada desmembració del mercat del llibre català, inclós evidentment el mercat de les traduccions. N'hi ha ben bé prou amb fer un tomb per una llibreria com l'Espai Mallorca de Barcelona, per adonar-nos que la informació que rebem sobre autors, llibres, editorials i traduccions apareguts a les Illes és molt i molt deficitària i que, si no existís una petita plataforma com l'Espai Mallorca molts llibres d'enorme interès no arribarien a ser distribuïts més enllà del seus àmbits pràcticament municipals. (Permeteu-me dir que, cada cop que entro a l'Espai Mallorca, no puc evitar recordar les visites que feia a la llibreria Ballester del carrer Consell de Cent fa 40 anys, quan no existia una altra manera d'estar informat de les novetats catalanes que aquell cau de bona voluntat resistencialista. Som allà on érem.) No puc negar que aquesta fragmentació dóna, certament, com a contrapartida, una gran llibertat a les editorials petites, i a les iniciatives individuals, però, des d'una perspectiva de país no puc acceptar de grat que autors extraordinaris com John Bainville o Orhan Pamuk vegin restringida la seva circulació entre el públic lector català pel fet d'haver estat traduïts a Bromera, o que els assajos d'Idith Zertal no siguin coneguts perquè han aparegut a Lleonard Muntaner, ja que sovint l'editorial d'Alzira i la de Mallorca són vistes com editorials de difusió petita o, fins i tot, precària. Penseu també en la dificultat per trobar les obres cabdals d'alguns escriptors de l'Europa central editats a Edicions de La Guineu de Collbató a les grans llibreries de Barcelona, i no vull pensar en si n'arriba cap a les llibreries d'Alacant, d'Eivissa o de Lleida. Els exemples els podeu multiplicar a l'infinit, i el comú denominador sempre és la dificultat de circulació dels productes culturals a causa de l'àmbit lingüístic fragmentat i la cessació absoluta de responsabilitats culturals per part de les administracions (que, és clar, no tenen competències més enllà de les seves demarcacions territorials). A aquesta situació cal afegir el patètic fariseisme de les grans editorials catalanes, abocades, si els plau per força, a xuclar de manera exclusiva de la mamella del mercat més comercial. Aquesta situació catastròfica va de la mà d'un segon aspecte, que hi està estretament relacionat.

L'omnipresència del castellà a la vida social ha accentuat la diglòssia fins arraconar el català a una condició marginal. La concentració d'editorials tradicionals, que en el seu moment van establir fites importants en el món de l'edició catalana, però que ara han caigut sota la fèrula dels grans grups mediàtics, ha estat la sentència de mort de sèries i col·leccions que havien estat referents intel·lectuals per als lectors, moltes d'elles dedicades de manera notable a la traducció. El públic lector actual ja no té la garantia que fa uns anys li proporcionaven noms com «El balancí», «Venècies», «A tot vent», «Poesia del segle XX», o «Clàssics moderns», i moltes d'aquestes col·leccions no sols han canviat de línia sinó que han desaparegut del tot. Aquest menyspreu també explica —que no justifica— la marginalització cada cop més gran de la pràctica professional dels traductors, que es troben davant la reducció proporcional de les tarifes, o veuen amb sorpresa els hipòcrites escarafalls públics davant els drets d'autor, o es troben amb la manca d'editors en el sentit anglès, etc... Els traductors avui es troben enfrontats a unes condicions que semblen sortides del passat i que revifen amb força quan hauríem pensat que ja havien de ser desterrades per sempre. A tot plegat cal també sumar-hi l'enorme desídia d'un bon nombre de llibreters que, quan no ignoren olímpicament l'existència d'edicions catalanes, donen una vergonyosa preponderància a les versions castellanes d'obres que també existeixen traduïdes al català. N'hi ha ben bé prou amb fer un tomb per qualsevol llibreria o preguntar si tenen algun clàssic de la literatura moderna traduït al català que no es trobi ocult al fons dels prestatges.

Aquest augment de la situació de diglòssia ha condicionat l'aparició d'una actitud relativament nova però del tot omnipresent, que és el tercer aspecte que vull remarcar: La creença en els beneficis miraculosos de les traduccions dels originals catalans a una llengua «pont» (castellà o anglès). «Ser traduït», «ser mediàtic», ha esdevingut aquests darrers anys una dèria molt estesa. Al darrere d'aquesta dèria no puc deixar de veure-hi un perill creixent: l'aparició d'una literatura tintada de «color català» (no sé si quadribarrat o blaugrana), que serà la versió hispànica dels escriptors angloindians, anglowelsh o anglocaribbean... Naturalment, aquesta esfinx seductora, i els peatges que duu aparellats, no és del tot nova, encara que avui creix vertiginosament. Un cas tan deliberat i conscient com va ser en el seu moment el de Terenci Moix ens pot donar la mesura d'aquestes decisions. I reconec que la tria entre un benestant glamour de marujitas televisives i l'aspiració a unes pàgines de referència en un manual especialitzat de literatura no és fàcil i, per descomptat, no pot ser imposada a ningú. En els últims anys, no sols hem vist aquesta actitud repetida en aspirants al premi Planeta com Ferran Torrent o Maria de la Pau Janer, que han fet de les cabrioles bilingüistes un element de talonari i de paper couché, sinó que també la veiem, sens dubte d'una manera força més subtil, disfressada en forma de productes literaris deliberadament híbrids i especialment aptes per a la traducció, o sota l'empara de l'afany per ser traduït tot d'una i de qualsevol manera. La possibilitat de col·locar en el mercat internacional obres de gran circulació és, de manera prou legítima, una aspiració dels escriptors que cerquen el triomf i el reconeixement immediat (opció, per descomptat, absolutament lícita). I si, a aquesta actitud, hi sumem les ganes generalitzades de les institucions de poder dir que algun descafeïnat bestseller aeroportuari és (encara que res no ho indiqui) català (ja que això sempre pot esdevenir una bona tarja de presentació per a la golafreria de les multinacionals de l'edició), comprendrem que tot es conjumina perquè els transgènics literaris avancin, com a tot arreu, a la mateixa velocitat creixent de les cadenes de les hamburgueseries.

La traducció, i m'agrada poder-ho dir aquí, en aquesta quinzena edició del seminari, no és, avui, cap garantia de res. Les famoses llengües pont solen ser un cul-de-sac, una manera de diluir en la gran massa de cultures de producció enorme la petita gota d'aigua d'un autor forà. Penseu en l'exemple d'aquella col·lecció que es deia «La Marca Hispànica», que va editar la Diputació de Barcelona i Llibres del Mall, amb títols excel·lents i autors d'una vàlua extraordinària. Fora del circuit de llibreries de vell, no crec que avui se'n pugui trobar cap volum. I no crec que ni un sol d'aquells títols hagi estat reeditat en castellà, o que cap d'aquelles traduccions castellanes servís per traduir aquells Riba, Foix, Vinyoli, Rodoreda, Calders, Espriu, etc... a cap altra llengua. En contra de la suposada funció expansiva de les llengües «pont», jo més aviat crec en l’establiment de nòduls independents, relacionats en xarxa, una mica amb la velocitat i l'anarquisme d'internet, crec en les complicitats petites i individuals, en el transvasament d’una editorial a una altra editorial amb perspectives i gustos similars, en l'acció dels traductors com a mediadors i introductors de nous títols. Fa uns pocs anys, en aquest mateix seminari, un traductor català, una traductora txeca i una traductora gal·lesa van descobrir que la llengua que tenien en comú era el grec modern; crec que aquesta complicitat és la mena de ponts pels quals ens cal vetllar. Com a carta de presentació potser és millor una traducció al polonès, al gal·lès o a l'italià que no pas una traducció a l'anglès, sobretot si la traducció anglesa és editada per una petita universitat americana que en fa una difusió reduïda, limitada als àmbits acadèmics. Que les traduccions al romanès ocupin avui el quart lloc entre les llengües més adeptes a la recepció de productes literaris catalans només es justifica per la tasca ingent de Jana Matei a l'editorial Meronia. I això és, justament, el que ens cal descobrir, fomentar, promoure. La feina encetada per l'editorial Barcino, editant alguns clàssics en complicitat amb editorials estrangeres em sembla, en aquest sentit, un bon camí.

I un últim punt en aquesta reflexió. Ha d'existir el grau zero en traducció. Hem de tenir la possibilitat de negar-nos a ser traduïts, com a mínim fins que una obra determinada no hagi assolit el paper que li pertoca dins el seu propi sistema literari. Crec que no cal córrer a ser traduïts, més aviat a l'inrevés: ens cal NO córrer perquè fóra bo saber que allò que traduïm ha aconseguit un pes que no és atzarós i de moda, sinó estable, substancial. La carrera dels autors per veure traduïdes immediatament les seves obres em recorda l'actitud del pagès que corre a vendre les seves terres a les grans companyies immobiliàries, convençut que fa un gran negoci. Només, quan, uns anys més tard, s'adona que el negoci l'ha fet un altre i que ell s'ha quedat sense res, aleshores s'estira els cabells. Guardar la terra, o fer una obra determinada que tingui temps d'arrelar i créixer dins el sistema literari d'origen, em sembla més important que vendre's al primer postor. De fet, pensar que la traducció és la màxima justificació de l'existència d'una obra en una cultura reduïda equival a acceptar la submisa actitud colonial que no existeix altra patent d'excel·lència que no sigui la de la metròpoli. (Deixant de banda que, a més, certes obres són difícilment traduïbles: Josep Pla n'és un cas patent.)

D'aquesta sospita respecte al valor simbòlic literari que podem atorgar a les traduccions, n'és una prova l'augment curiós, però decisiu, aquests darrers anys, de les traduccions del castellà al català. Quan van aparèixer les traduccions catalanes d'obres de Camilo José Cela, Gabriel García Márquez o Mario Vargas Llosa vam entendre que es tractava d'un fenomen episòdic, d'una manera de reblar la importància d'aquelles obres traduint-les, fins i tot, al català, és a dir, a una llengua a la qual no calia fer la traducció (perquè els lectors en podien llegir perfectament els originals). Ara bé, l'èxit comercial recent de les traduccions d'Eduardo Mendoza, Javier Cercas, Ruiz Zafón o Ildefonso Falcones (algunes de les quals s'han mantingut a la llista dels llibres més venuts en català durant setmanes i setmanes al costat dels originals castellans), fa pensar en l'existència d'un públic lector exclusivament, o preferentment, en català. Aquestes obres que he citat tenen la seva acció a Catalunya i aquesta en podria ser una justificació, però una altra és que siguin percebudes com aquests productes híbrids de la moda literària, que cal consumir a qualsevol preu, cadascú en la llengua que vulgui. La molt recent aparició, a la col·lecció Ramon Llull en català, de l'editorial Planeta, de dos dels seus grans bestsellers castellans així m'ho fa suposar, em refereixo a La sala d'ambre i Tot sota el cel de Matilde Asensi. Compte, doncs, amb aquesta estratègia que ens permetrà veure traduïts al català bestsellers o llibres d'autoajuda, però no llibres d'autors d'importància literària i de xifres de vendes modestes.

Al costat d'aquesta visió negativa no voldria acabar aquesta panoràmica sense subratllar que en els darrers quinze anys s'han bellugat algunes coses en el camp de la traducció literària a Catalunya. Hem vist com alguns premis distingien obres importants traduïdes o la tasca dels traductors: em refereixo als premis de traducció Cavall Verd de l'AELC, al premi Ángel Crespo de l'ACEC, al Giovanni Pontiero de l'Institut Camoes i la UAB, o a la perdurabilitat dels premis Ciutat de Barcelona. La creació del premi Vidal Alcover a Tarragona, per a un projecte de traducció, és igualment lloable. També en uns casos excepcionals, la visibilitat dels traductors ha saltat a primer terme en algunes produccions del TNC (penso en les traduccions de Joan Sellent o de Narcís Comadira). La Institució de les Lletres Catalanes va organitzar els
Seminaris de traducció poètica (i més endavant teatral) de Farrera de Pallars, que han tingut una esplèndida continuïtat i els fruits dels quals es publiquen en edicions bilingües (primer a Proa i després a Emboscall). Ha aparegut la col·lecció «Clàssics de l'Orient» (PAM/UAB), una fita excepcional perquè posa a l'abast del públic català obres de llengües poc conegudes o molt llunyanes en el temps. I s'han editat alguns grans clàssics que encara teníem pendents: les versions de Leopardi de Comadira, les de Petrarca de Miquel Desclot, el Montaigne de Vicent Alonso, etc... D'altra banda, institucions públiques i entitats privades promouen un intercanvi fructífer d'autors i traduccions a festivals, recitals, trobades, etc. Benvingudes totes aquestes plataformes i l'empenta que poden donar al món de la traducció. Però aquests èxits que ens permeten de viure el dia a dia amb moderat optimisme no oculten, al meu entendre, la veritat de les reflexions genèriques que he fet abans. Em temo que ens faríem un flac favor si, adormits en la petita glòria de veure una traducció anglesa dels nostres versos recitada per Lou Reed, penséssim que tenim cap motiu real per abaixar la guàrdia.

_______________________________________________________________________________________________
Francesc Parcerisas és poeta, traductor i crític. És professor de traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva producció poètica fins al 1983 és aplegada al recull Triomf del present (1991). Els seus últims llibres són Natura morta amb nens (2000) i Dos dies més de sud (2006). Ha traduït de l'anglès, el francès i l'italià (al català i al castellà) un centenar de llibres d'autors diversos. Ha exercit la crítica literària a diversos mitjans de comunicació. Entre 1998 i 2004 va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha rebut nombrosos premis com el Carles Riba, el Ciutat de Barcelona, el Lletra d'Or, el Cavall Verd...

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.