La professió de la traducció

Sepúlveda, Mario
Quaderns Divulgatius, 34: XV Seminari sobre la Traducció a Catalunya.

 

Gràcies per la vostra invitació a participar en aquesta nova edició de les jornades anuals de l'AELC, aquesta vegada dedicada a la celebració del quinzè aniversari d’aquests seminaris a la ciutat de Vilanova i la Geltrú.

M'ha tocar abordar el tema de la professió de la traducció i això em suposa, necessàriament, entrar en el nucli que defineix jurídicament l'activitat de traducció literària, que és el contracte d'edició, regulat a la Llei de Propietat Intel·lectual. A aquests contractes dedicarem la major part d’aquesta comunicació, però amb això no n'oferiríem una visió completa, ja que hi ha altres aspectes essencials en l'activitat del traductor els quals, tot i que no estiguin directament vinculats al contracte d'edició, sí que condicionen llur
treball, ja que conformen el que en podríem dir el seu entorn professional.

El traductor, com a professional, és essencialment un treballador autònom que realitza la seva activitat per compte propi, fora de l'àmbit d'organització d'una altra persona, no forma part d'una entitat aliena, no en depèn. És a dir, no és un treballador assalariat ni tampoc un empleat de l'empresa editorial.

Una segona nota és que, diferentment d'altres autònoms, es tracta d'un professional que no contracta altres persones per fer la seva feina. Pertany a aquest sector majoritari d'autònoms que treballa completament sol. Per dir-ho gràficament, és un autònom autònom. No treballa per compte d'altri ni té treballadors al seu càrrec.

Pel que fa a treballadors per compte propi estaria adscrit al RETA, Règim Especial de Treballadors Autònoms. Aquest règim de la Seguretat Social, caracteritzat per la seva rigidesa, és molt poc idoni per a la professió de la traducció.

El problema principal amb què es troben els traductors, diferentment d'altres sectors, com poden ser comerciants o altres professionals, consisteix en la irregularitat dels seus ingressos i en la intermitència de la seva activitat, amb jornades de treball que també són irregulars. Les jornades laborals, per la pròpia autonomia de la seva feina, en no estar subjectes a una disciplina exterior ni a horaris, en els períodes punta previs als lliuraments, poden arribar a ser extenuants.

Aquestes característiques específiques no estan recollides enlloc del RETA, el qual no admet jornades parcials, no ofereix la possibilitat de pagar les cotitzacions en funció de la jornada efectiva de treball i contempla solament cotitzacions per jornades i mesos complets.

Davant aquesta situació, seria convenient aplicar el principi formulat a l'Estatut del Treball Autònom, d'establir reduccions o bonificacions en les bases de cotització o en les quotes de la Seguretat Social per a alguns col·lectius determinats de treballadors autònoms atenent les seves característiques personals o les característiques professionals de l'activitat exercida. Ens referim als ja apuntats trets d'irregularitat d'ingressos i, sobretot, d'intermitència en l'activitat. A la vegada, en relació amb les prestacions, s'hauria de tendir a l’equiparació en aportacions, drets i obligacions dels treballadors autònoms amb els treballadors per compte d'altri inclosos en el Règim General.

L'altre aspecte que hem de tenir en compte quan es parla de l’entorn professional del traductor, és el règim tributari, al qual ens referirem telegràficament. En aquest cas la cosa prioritària és mantenir l'excepcionalitat en el règim fiscal dels drets d'autor, tant en l'IVA com en l'IRPF. Això vol dir que els drets d'autor estiguin exempts de l'Impost sobre el Valor Afegit. En el mateix sentit, cal mantenir el tractament especial dels acomptes de drets d'autor, tant per a les retencions com per als pagaments de l'Impost de la Renda: que es pugui tributar solament en funció dels drets efectivament meritats. Lamentablement, aquest és un punt ignorat per autors i editorials i, per tant, d’aplicació escassa. Un punt al qual caldria donar més difusió.

Novament, aquí el problema principal és també la rigidesa del sistema, el qual no té en compte l'especificitat del sector. Prenent en consideració que el treball dels autors es realitza primordialment al domicili propi, caldria l'establiment d'un sistema suficientment flexible d'afectació de béns a l'activitat econòmica, un sistema que permetés les deduccions proporcionals de les despeses domèstiques (llum, telèfon, lloguer o hipoteca, etc) inherents al treball professional.

Amb caràcter comú, tant per al règim fiscal com per a la Seguretat Social, es requereix la flexibilització dels mecanismes de pagament, adequant-los a les condicions del traductor i equiparant les prestacions al règim general; la simplificació i la coordinació dels tràmits d'altes i baixes a Hisenda i la Seguretat Social i la creació d'un document únic que simplifiqui els tràmits administratius (Hisenda, Ajuntament, Seguretat Social) necessaris per al desenvolupament de l'activitat professional dels autors.

En tot cas, tal com dèiem a l'inici, sense cap mena de dubte la regulació essencial de l'activitat del traductor ve donada per la Llei de Propietat Intel·lectual. Aquests 15 anys a què es refereix el Seminari estan marcats per aquesta Llei, que aquest any compleix el vintè aniversari. Crec que ja tenim prou perspectiva per analitzar-ne l'aplicació, perquè ja es van tancant els primers cicles íntegres dels contractes d'edició. Ja tenim contractes que han començat i acabat amb la nova Llei. No es pot conèixer la realitat del traductor al marge d'aquesta realitat contractual.

Acabem de fer un estudi exhaustiu, per encàrrec de l'AELC, sobre la pràctica contractual vigent, amb l'examen de múltiples contractes, clàusula a clàusula. No hi ha temps per exposar la rica casuística que revela aquesta anàlisi, però sí d'exposar les conclusions principals.

El primer que crida l'atenció és la similitud que hi ha entre els diversos contractes, tot i estar elaborats per les editorials més diverses. Encara més, allò que és semblança entre diferents editorials passa a ser uniformitat quan examinem els contractes de la mateixa editorial. Tots són pràcticament idèntics. És un reflex, doncs, de la nul·la intervenció dels autors en els documents. Efectivament, els contractes són redactats unilateralment per les empreses. La participació dels traductors es limita a posar-hi la signatura, tal com han estat impresos. La consigna és «o ho agafes o ho deixes» sense que hi hagi la més mínima possibilitat de negociació.

Queda evident la posició dominant d'una de les parts. A partir d'això no ens sorprèn observar una successió de clàusules abusives i un altre significatiu elenc de clàusules en frau de llei, i fins i tot la combinació de les dues.

Com que la LPI proclama el principi de la interpretació restrictiva en la cessió de drets («quedando limitada la cesión al derecho o derechos cedidos»), en els nous contractes proliferen les clàusules que acaben desnaturalitzant aquest principi, utilitzant formalment uns determinats preceptes legals amb una finalitat diferent de la prevista per la llei.

És legítim que l’editor procuri garantir la seva inversió i disminuir els riscos inherents a l'edició, assegurant una posició dominant en l'explotació principal de l'obra. El que en canvi no és lògic és que aquesta exclusivitat s'estengui a totes i cada una de les formes d'explotació, principals i subsidiàries, a tots els models d’edició i mecanismes de distribució.

Quan l'exclusivitat es combina amb l'acaparament desorbitat de drets que caracteritza la nova fornada de contractes de l'era digital, ens trobem davant un fenomen profundament regressiu. A la pràctica s'utilitza l'exclusivitat com a monopoli no per explotar l'obra en totes les seves formes, sinó per impedir que altres ho puguin fer, cosa que suposa un fre per al desenvolupament de les noves tecnologies.

S'assumeixen en exclusivitat tots els drets haguts i per haver però no s’assumeixen les conseqüències d'aquesta exclusivitat, com és l'«obligación de poner todos los medios necesarios para la efectividad de la explotación concedida».

L'LPI preconitza clarament el principi de remuneració equitativa, establint la regla general de la remuneració proporcional i l'excepcionalitat de la retribució a tant alçat. La remuneració proporcional s'ha d’assentar necessàriament en un sistema de liquidació àgil i transparent, que falla en la seva base per la manca d'un mecanisme de control de tirada adequat. A la vegada, els mitjans de control de les vendes estan fora de l'abast tècnic i econòmic de l'autor.

La negativa de la indústria a pactar unes tarifes mínimes, permet que en la pràctica editorial s'imposin acomptes i percentatges irrisoris. En el cas de la traducció, el problema remunerari del qual l'acompte forma part, es veu agreujat per l'erràtic sistema de còmput a l'ús en què, depenent del mecanisme utilitzat (compte de paraules, caràcters amb o sense espais, folis, matrius, etc), les diferències de preu resulten notables.

La remuneració, com a element essencial del contracte d'edició, és l'aspecte on es posa més eloqüentment de manifest la posició desigual de les parts en aquest tipus de contracte. I és on el paper tuïtiu de la Llei de Propietat Intel·lectual, l'objecte primoridal de la qual és precisament corregir aquesta desigualtat, es mostra més impotent.

La cessió a tercers és el llimb on desapareix l'LPI perquè, a la pràctica, es deroguen tots els principis que regeixen la transmissió dels drets d'autor: els pactes de remuneració són a tant alçat, ignorant la regla general a favor de la participació proporcional; l'autor perd el control sobre la seva obra perquè el contracte de cessió acostuma a concertar-se directament entre les editorials sense cap intervenció del traductor; l'editorial a la qual l'autor va cedir en exclusiva els seus drets, ara actua com a cedent d'aquests drets a una altra editorial i ja ni tan sols opera com a editor, ja que ni reprodueix ni distribueix l'obra sinó que vindria ser un simple agent, etc. L'únic remei a aquesta situació passa per la necessària intervenció de l'autor en aquestes operacions, donant el seu consentiment o almenys tenint l'oportú coneixement d'aquests contractes.

La conclusió principal que cal extreure és que el model contractual vigent, en la mesura que tanca els mecanismes de negociació contractual i s'imposa unilateralment, és profundament regressiu en el desenvolupament i l'aplicació de l'LPI.

Amb tot, el panorama no és tan fosc, ja que per començar hi ha consciència d'aquests problemes, les editorials els coneixen de primera mà, directament per boca de les associacions d'autors i estan damunt la taula. Són motiu de discussió i en alguns casos de negociació.

Així es produeixen avenços significatius amb algunes editorials amb temes cabdals com el sistema de còmput per establir els acomptes o en la renegociació i la renovació d'aquells contractes que han començat a expirar per haver arribat al seu termini legal.

Hi ha un respecte generalitzat pels drets morals, cosa que no obsta per pugnar per millorar la rellevància del traductor en les edicions: passar del copyright i la pàgina de crèdits a la portada i la coberta, tal com ja passa en alguns casos.

Hi ha una major visibilitat social i professional dels traductors, reflectida en els mitjans de comunicació. Més presència i més capacitat d'interlocució de les associacions amb l'administració i amb les editorials.

També és significativa la consolidació de CEDRO com a entitat de gestió dels drets col·lectius d'escriptors i traductors, amb la important contribució que, a més, suposa tant en el vessant assistencial com en el patrocini de les activitats associatives.

Res d'això no seria possible ni tindria futur sense la presència de les associacions d'escriptors i traductors que representen l'únic contrapès real al sistema contractual que hem denunciat. Només les associacions poden, mitjançant la instauració d'un autèntic sistema de negociació col·lectiva, restablir l'equilibri de les parts en el contracte d'edició.

(Traducció del castellà: Montserrat Bayà)

_______________________________________________________________________________________________
Mario Sepúlveda és llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona. Treballa com a advocat i assessor legal de diverses associacions d'escriptors, entre elles l’AELC. Ha estat assessor jurídic de les associacions d’autors en la tramitació parlamentària de la reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual i professor de la Universitat Pompeu Fabra, en els cursos de postgrau de traducció literària.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.