Els escenaris de la memòria contra la intempèrie

Ballester, Josep
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

 

Un autor amic de Tolkien, encara que no tan cèlebre, va escriure Un dol observat, llibre bastant insòlit, una espècie d'anotacions curtes al voltant de la poetessa Helen Joy Davison Grehan, la seua esposa. Clive Staples Lewis, que és com li deien a aquest escriptor i professor, aborda l'etapa de la seua vida que reconstrueix la pel·lícula Shadowlands en versió original i Tierras de penumbra en versió a l'Estat espanyol, protagonitzada per Anthony Hopkins i Debra Winger. Les reflexions íntimes sobre el buit, el record i el sofriment que ha provocat la desaparició de manera sobtada de la persona que més s'estima. Esbossa la desraó que ens pot governar. En el film que retrata l'encontre intel·lectual i amorós entre tots dos apareix un estudiant, bastant díscol, que s'adorm a les classes del professor universitari, ja que aprofita les hores de la nit per a llegir d'una manera compulsa, i a la pregunta de, per què llegim? contesta sense dubtar-ho un moment, «llegim per a saber que no estem tots sols». No és l'única resposta possible és clar, però sí una penetrant radiografia d'algunes ànimes que habitem aquest món. El llibre de Joan Margarit, Casa de misericòrdia, no sols m'ha recordat aquests personatges, aquestes vides, aquestes circumstàncies, sinó que m'ha fet pensar com la bona poesia, encara que d'una manera humil, assossegada, sense grans escarafalls, ens pot ajudar a saber que no estem sols, que nosom a la intempèrie davant dels sotracs, de les inclemències amb què, de tant en tant, ens obsequia la vida.
Aleshores, on buscar aixopluc quan la tempesta ens cau a sobre? Com ens refugiem del dolor, de les malalties, de la mort? Quan una nit brutal que s'obri fosca i ens obri en canal per la meitat pel dolor, com ens ho fem? És cert que la poesia, la literatura, la música és poca cosa, però és millor que no res. Les Cases de Misericòrdia eren unes institucions de la postguerra que acollien nens orfes i gent necessitada. Eren indrets molt durs, severs, sovint fregaven la maldat, però a sol i serena era molt pitjor. Això explica que malgrat tots els malgrats, les viudes dels homes afusellats, els perdedors a la fi de la Guerra d'Espanya maldessen per fer-hi entrar els fills que no podien mantenir. Ja se sap com van ser les circumstàncies per als perdedors. «Una represión aplastante cualitativa y cuantitativamente, planificada y certera, dirigida contra toda posible oposición de conducta o ideologia», com apuntava un destacat falangista de l'època.
La poesia segons Joan Margarit: potser serveix de poc, però la vida sense els versos seria encara més espantosa. «No hi ha res més. La poesia és ara/ la darrera casa de la misericòrdia.»
El poeta de Sanaüja assumeix, seré, sense ràbia, amb contenció la proximitat de la vellesa i, així mateix de la mort. On s'evoquen records de la infantesa, dels pares, de la filla, d'uns paisatges de la memòria com una espècie d'antídot contra l'oblit:

«Darrere els vidres foscos hi ha els avets
negres, immòbils, com si fossin prínceps,
en la nit de Nadal. Està nevant.
El reflex de les flames de la llar
ens va acariciant amb mà invisible.

És un record, menteix, perquè les coses
en la vida no passen com als contes.
Malgrat això, són útils els records,
perquè així somiem que ens acompanyen
els morts, els nostres morts.
Tu tens els teus. Jo els meus.
Però la noia és de tots dos.
Som un a cada banda d'una tomba.»

Hi ha una tristesa lúcida en Margarit, una intel·ligència desencantada que no té cap por de dir les coses pel seu nom (la mort, la vellesa, la por cap al present sense futur), i que el seu escrutini demoledor, de vegades, salvatge, rescata el que és essencial: la memòria, la bellesa terrible del món i l'estima:

«No són coses de vells. Ni desviacions.
És el pinyol rogenc, negrós i dur
del préssec que, afamat, ja m'he menjat
però que encara escuro dins la boca
conservant la dolçor del teu amor»

El nostre poeta amb un to pausat, però amb una fortalesa moral a tota prova, com cisellada sobre pedra picada, no perdona l'engany, alimentat de les falses il·lusions que emmascaren el sentit de l'existència («Els antidepressius són pesticides. / Sempre són falsos els finals dels contes, / perquè no es suïcidin els infants.») Som nàufrags, inevitablement, a la deriva i la nostra taula de salvació sols pot ser el fet creatiu. En tota l'obra de Margarit, la por, és present, però, potser en aquest darrer llibre és més palesa. Un monstre que et rosega per dins. Contra ella sols pots lluitar amb el coneixement, per aigualir-la, per rebaixar-la, però sense remei, sempre hi serà. L'enemic no és la mort, sinó la por a la mort. El que ens paralitza, el que ens destrueix.

Quan fa acte de presència el vendaval que ens fa trontollar, ens adonem de com de fràgil és el nostre equilibri i com sense saber-ho et trobes a la intempèrie. Kateb Yacine, un dels poetes algerians contemporanis més emblemàtics, comparava sovint el poeta amb un boxador, potser fos perquè estava disposat a rebre colps com també, encara que molt menys com tots sabem, a donar-los. Així mateix la imatge expressava, d'altra banda, tant l'entusiasme de les victòries per punts com el desencant de les derrotes per ko. No és cap solució, però quan t’empares en la poesia, en la literatura, en l'art, en la meditació personal, en aquesta manera d’autoconèixer-te, i de conèixer els altres, ens ajuda a ser un poc millor, fins i tot, pots suportar-ho millor. Aquest coneixement, la raó ens adverteix que res no hi podrà perdurar per molt que ens hi esforcem. Contra aquest desert, l'única lluita és l'escriptura, la lectura de la qual parlavem fa un moment, els afectes, els records, els moments viscuts... ja que el pas del temps, l'oblit, sense remei ens devora. Per tant, ens queda navegar amb dignitat entre les batusses de la vida, com molt bé fa i ens mostra el llibre de Joan Margarit. Ens ajuda a saber que no estem tots sols. I no és ben poca cosa.
Moltes gràcies.

(Presentació al Palau Robert, 15 de maig de 2008)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.