Des del punt dolç

Francesc Parcerisas
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

Joan Margarit (Sanaüja, 1938), ha assolit el punt dolç que li permet de recollir els fruits de molts anys de dedicació, allò que –parafrasejant-lo a ell– ha fet i no allò que pensava que hauria de fer. La dedicació de Margarit, a més a més, s’ha vist en els darrers anys incrementada de manera notable per la seva concentració en l’escriptura, l’estudi i la traducció de la poesia d’altri (Hardy, Bishop), la traducció i la difusió de la seva obra i per l’assoliment d’un registre de veritat que, havent estat sempre present als seus llibres, ha adquirit una transparència de coneixement i dolor. Càlcul d’estructures (2005) i Joana (2002) –crec que per aquest ordre d’escriptura, perquè el primer dels dos títols va quedar dorment per la urgència del segon– avançaven molt bé aquest pòsit pausat i sense concessions, sempre còmode en l’estructura del vers, amb un escreix de duresa moral, que no perdona l’engany, sobretot l’engany alimentat amb les falses il·lusions que emmascaren el sentit de la vida, que és Casa de misericòrdia. Poemes com «La merla» o «Refugis» ja són bastits per acompanyar els lectors i el poeta, des del sentit ple d’haver salvat molt poques coses. Ara, en aquest nou llibre, ens ho repeteix: «Quedava el que hi havia rere la tendresa»; i entenem que ni la tendresa mateixa –i no cal dir ja la passió encegadora–, no ens pot ser cap fustot salvador on aferrarnos.

Nàufrags, inevitablement a la deriva del sentit de la vida, oscil·lem entre l’antifaç negre que ens tapa la llum i ens permet de sospirar alguna mena de parcel·la de la vida en rosa, i el coneixement profund, ineludible, de la certesa insignificant de la nostra fi. L’única possible contemplació de la vida passada, per a Margarit, és la capacitat «d’administrar el propi desig i el propi fracàs». I aquest estoïcisme ha de ser, al capdavall, cruel «com un bon poema». O cruel com la realitat esborronadora del pretext que trava l’arquitectura que dóna títol al recull: els nens que, en la immediata postguerra, eren ingressats a l’hospici per les seves mares enfonsades en la misèria total: «La vertadera caritat fa por», reflexiona el poeta.

L’obra de Margarit, des de L’ombra de l’altra mar (Edicions 62, 1981) i Cants d’Hekatònim de Tifundis (La Gaya Ciència, 1982), que van sorprendre els lectors catalans (tot i que el poeta ja havia publicat quatre volums en castellà, entre ells Crónica, del 1975, a la prestigiosa col·lecció «Ocnos» de Barral Editores), s’ha anat tornant més singular i intensa, molt personal, amb un món que, tot i que sovint és intranferible, diu molt bé quines són les raons de les emocions dels ciutadans actuals. El recer privat ens proporciona moments de passió que, amb sort, es transformen en moments de coneixement. I el coneixement mateix ens adverteix que ni l’una cosa ni l’altra no podran perdurar per molt que ens hi esforcem. Contra aquest nihilisme, l’única lluita és, en el cas de Margarit, la mateixa escriptura salvadora: els afectes, els records, els moments viscuts, les músiques, les lectures… Darrere les imatges comprensibles i quotidianes hi glateix un humanisme antic, sense tragèdies descordades, més pròxims al misteri humil i a la fragilitat que s’accelera amb el temps que ens devora. «Tramvia», «Crematori», «L’últim joc» són exemples d’aquesta manera de fer que procura defugir els enganys i petjar amb fermesa sobre els elements que el poeta sap que els lectors resoldran, si no en la lectura, en la memòria del poema. Les sabatilles de l’home gran, el mar oliós al peu del cementiri, els tractors vells al camp, la dignitat del vell que sap que s’acosta la mort… són apunts, imatges, per a una sola idea: navegar amb dignitat entre les batusses de la vida.

I una última consideració. La bona difusió de l’obra de Joan Margarit és un exemple de la seva tenacitat personal. L’aparició dels seus darrers llibres, traduïts per ell mateix, en col·leccions de poesia castellana de gran difusió, i el seu contacte amb els grans escriptors peninsulars que aprecia, li han valgut un reconeixement que es manifesta, per exemple, en el volum bilingüe de «Letras hispánicas» de Càtedra preparat per J. L. Morante. I el suport i l’estreta col·laboració per a la traducció anglesa amb la poeta Anna Crowe han servit perquè l’edició de Tugs in the Fog hagi estat la traducció recomanada aquesta tardor per la Poetry Society anglesa. Estrafent uns versos del poema «Últims combats» podríem dir que ens caldria creure definitivament que de la xarxa apedaçada de la nostra cultura encara se’n pot extreure un desig de comunicació tan bellament efectiu com el seu.

(El País. Quadern, 1 de març de 2007)