Per a què es viu

Penya, Vicent
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

 

Josep Lluís Roig, prolífic escriptor d'Oliva (la Safor), ens obsequia en aquesta ocasió amb una altra obra de teatre. El títol del nou producte: Desàngel. Un títol editat per Brosquil Edicions, premi de Teatre Ciutat de Vila-real, que evoca, potser, la manca d'innocència i de bondat del nostre món, l'absència d'humanitat en aquesta època que ens ha tocat viure. Una veu evocadora precedida d'un prefix que igual pot denotar inversió o negació, privació, separació o mancança (en definitiva, conceptes adversos), i que, fins i tot, ens pot incitar a fer una pregunta transcendental: finalment, Déu ha deixat d'existir?
L'obra comença amb una primera escena despietada, on es mostra la cruesa del maltractament de gènere i de la violació, i després evoluciona cap a camins una mica més esperançats (en què un altre gran argument, el de la immigració, hi té cabuda), i cap a àmbits en els quals sembla que s'encén un petit llum al final del túnel, però que finalment acaben abocats en la frustració. La duresa de la primera escena, que se'ns presenta en viu i en directe, es veu omesa, sobreentesa, en l'última, en què ens assabentem a través d'altres personatges que la protagonista, la dona maltractada, ha estat assassinada pel seu maltractador, el marit.
A partir d’aquell primer moment el llibre deixa de ser descriptiu, esquinçador, per a passar a ser reflexiu i implícit, tot amanit amb un llenguatge molt poètic, amb un hàlit volgudament femení, amb una expressió increïblement suggeridora (es nota que l'autor, a més d'altres gèneres literaris, conrea també la poesia).
L'espai per a la reflexió és extens i dens, per exemple:
«Dona 2: I quin sentit té, el món?
Dona 1: Cap. No té cap sentit.
Dona 2: Com has dit que, amb la nena, li vas trobar sentit al món…
Dona 1: El de la supervivència. Som en aquest món per a sobreviure mentre siga possible. Per a provar de continuar-nos en els nostres fills…»
I després:
«Dona 1: L'última cosa que voldria donar jo és llàstima. Sempre he procurat dur el que m'ha tocat amb la major dignitat possible. I ja li dic jo a vostè que la dignitat existeix fins i tot en la merda, amb perdó.»
Així doncs, sembla com si l’autor ens demanara a crits: en un món que s'ha convertit en una trampa, en un espai que s'ha fet del tot insuportable, queda lloc per a l'esperança?
Estem davant, doncs, de la història d'una dona immigrada, maltractada pel seu marit, que intenta trobar una nova vida en un país avançat i lliure, però que li és estrany, i que finalment s'adona que fins i tot ací, on la vida sembla més esperançadora, més humana, també es veu humiliada i vexada, i acaba finalment sent víctima del mateix espai sense conhort.
«El secret de l’existència humana no només consisteix a viure, sinó també a saber per a què es viu», que va dir Dostoievski.

(Tribuna Maresme, núm. 173, 19 a 29 de maig de 2008)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.