Presentació

Chavarria, Adrià
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

Aquest Quadern, com cada any, aplega algunes de les crítiques dels llibres que han guanyat els Premis de la Crítica de l’AELC: Els Cavall Verd, els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians i els Premis de la Crítica Catalana. Aquest recull forma part dels diversos textos que publica l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana com ara: els retrats literaris, la revista Literatures i els DVD al voltant d’escriptors dels Països Catalans.
Més que mai hem de reivindicar la figura del crític literari. En una comunitat literària cada cop més voluble i amb un públic lector que cada vegada té el bagul de llibres més buit, el crític és l’escriptor que contínuament ha d’interrogar els llibres que es publiquen i les temàtiques que s’hi tracten. Si ell no ho fa, aleshores, qui ho farà? A molts ja els agradaria que en la nostra literatura s’esborrés l’espai de la crítica. Incerta glòria d’un dia d’abril!
El crític literari, més que cap altre escriptor, ha d’analitzar, de manera profunda i afilada, la veu de l’obra en qüestió. Ha d’estar a l’aguait de les pistes que li ofereix, posem per cas, el novel·lista, el poeta o l’assagista de torn. Ha de donar testimoni d’ell mateix, i d’allò que l’envolta: les xarxes del poder, la llengua, la tradició literària. Ara bé, per exemple, pel que fa al tema de la tradició, hem de tenir en compte aquella part més silenciada. Aquesta part silenciada correspon a l’obra de les nostres escriptores. Escrivim en una llengua suposadament neutra? No. Aquesta llengua ha estat dominada pels homes escriptors que, entre nosaltres, ens hem donat autoritat literària –aquest terme s’ha d’enfocar com l’actitud que pretén alliberar, i alhora fer «més grans», les relacions amb l’altri, siguin aquestes relacions de caràcter literari o no. L’autoritat és un gest que et concedeixen els altres i, per tant, no és una exigència que es reclami un mateix. I això, malgrat que no ho sembli, influeix en el ritme de publicacions, de reedicions d’obres i de concessions de premis etc.; crec, que la tradició és un afer de tothom. Si fos el cas, és una tasca de tots els crítics literaris. Una història de la literatura no ha de pretendre la construcció d’un cànon. La idea del cànon és historicista. Des d’un seient, pretesament neutral, es pot controlar l’oblit literari.
El crític pot jutjar. No ho dic en el sentit de sotmetre una obra al tribunal de la crítica. No hi ha cap tribunal de la crítica. Però, els homes sempre jutgem. Malament d’aquella societat que deixa de jutjar. Si no es jutja, els mecanismes del poder que ens ofega de manera subtil (com es dóna en el cas de l’opressió lingüística i cultural que patim, cada dia, els Països Catalans) ho aprofita per retornar-nos-ho de manera banal. I certa banalitat, en el món de la crítica, ja s’hi ha instal·lat. Allò que ha de fer el crític, més que fer laudatios o explicar fil per randa l’estructura de l’obra, és obrir trencalls que interpretin les idees que conté l’obra que critica. Donar suggeriments de la lectura que li ha provocat aquest text. Malgrat que pugui semblar una redundància, el crític ha d’exercitar, encara més, una manera de llegir més crítica. No refiar-se d’allò donat. El crític ha de qüestionar tota forma de control literari.
Aquells que han volgut fer de l’escriure un ofici a la força han acabat convertint la crítica en un mer exercici descriptiu. La força que pot desplegar una crítica literària no es pot fer si hom pacta amb el poder literari i periodístic, sobretot de la ciutat de Barcelona.
Aprofitem per donar l’enhorabona als guanyadors dels premis d’aquest any i als crítics que han escrit sobre les obres premiades. Amb la publicació d’aquest Quadern l’AELC amplia, entre els socis, la xarxa de lectura. Som l’associació d’escriptors dels tres països, però, de vegades, la circulació de les obres entre els tres territoris es converteix en una tasca àrdua i difícil.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.