Un desig enquadernat

Cortadellas, Xavier
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

 

Hi ha unes cases fonamentals a L'home manuscrit de Manuel Baixauli. La primera és «un casalot en ruïnes» abandonat de fa temps, el casal d'en Màrius, en diuen. El narrador hi arriba amb els seus amics a dotze anys, un dia que han robat un meló d’Alger. Les parets són plenes de «grafits insolents», tenen «l'aire trist, melancòlic, d'un desig insatisfet». En aquest casal s'esdevé la primera de les Cinc intervencions, «pel cap baix», que han marcat la seva vida. La segona casa és un edifici decrèpit, un far prop d'Estaca de Bares. La tercera, Villa Carmen, l'edifici abandonat d'una zona costera a prop de Sueca, provisionalment salvada de l'especulació. El narrador shi instal·la i hi emplena les parets amb tot de cares d'albats i autoretrats de Rembrandt —sobretot un en què, ja vell, Rembrandt es riu cínicament d'ell mateix, del món, de nosaltres—, les pinta de color ocre perquè és el color que li agrada més «com a fons per a escriure», i escriu sobre aquestes parets, però sobretot escriu bona part de les cent mil pàgines del seu Dietari en la millor etapa de la seva vida com a reescriptor tal com el narrador ens diu que fa i com Manuel Baixauli ha dit també d'ell.
El narrador, doncs, reescriu sense parar, obsessivament, perquè L'home manuscrit és la novel·la d'algú abocat a la literatura, d'algú que vol oposar-se a l'oblit tot i saber la impossibilitat del seu esforç, que vol fer perviure els morts —els seus pares, morts d'accident; el seu germà albat, Màrius, o Patro, la bibliotecària—; una novel·la també en què el narrador ens fa plantejar què som, què hauríem pogut ser si haguéssim pres altres opcions a la vida.
És així, doncs, corregint, podant, reduint, com el narrador arriba a les 200 planes del llibre de tapes dures, negres —«un desig enquadernat»—, ha dit Baixauli referint-se a L'home manuscrit–, que recull Morena, una nena que es diu Espe i també Esperança —pel meu gust, una de les parts més fluixes d'aquesta novel·la—, un llibre que el narrador no es molesta a publicar com tampoc no publica un personatge de L'home manuscrit que el narrador no aconsegueix trobar, que viu a Sueca com Baixauli i com ell, i que es diu Josep Palàcios.
Fa cap a 20 anys, Palàcios va publicat alfaBet, un llibre de culte molt apreciat per una minoria lectora. Descomptant-hi el narrador, a alfaBet hi ha 26 personatges, un per cada signe de l'alfabet.
El primer —A d'Altura— és un vell eremita obstinat que s'enfila al cim més alt del món per trobar Déu, el Senyor, Ell. Ell és també el personatge que s'apareix al narrador en les Cinc intervencions que he esmentat: la primera —Origen—, al casal d'en Màrius; la segona —Saviesa—, a les parets d'aquell far de Bares; la tercera —Passió—, en una nit d'insomni; la quarta —Èxode—, a la sala d'espera d'una clínica odontològica de Viena, i l'última i definitiva —Epístola–, en una cita en un pis de València, quan fa anys que el narrador viu a Villa Carmen.
Baixauli ha escrit una novel·la ambiciosa i complexa, interessant i densa, gens amable i gens comercial, en què el desig, les frustracions, la passió per la literatura i les pors es combinen, s'equilibren i s'alimenten com rius invisibles. Si hi ha llibres que s'obliden just acabats de llegir, L'home manuscrit no és d’aquests.
Recordin aquest nom. Manuel Baixauli.

(Presència, del 10 al 16 'agost de 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.