Obra poètica. Salvatore Quasimodo

Comes, Melcior
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

 

L'interès per l’obra de Quasimodo és constant en la literatura catalana. Des de les primeres versions en vida del poeta, degudes a la mà de Tomàs Garcés, fins a aquesta edició de les seves poesies completes, arribades pulcrament de part de Susanna Rafart i Eduard Escoffet, s'havien fet diverses traduccions de Quasimodo, incloses en antologies, o d'alguns llibres sencers, com, últimament, el Dia rere dia que Ponç Pons ha també traslladat de manera magnífica. Per primer cop, però, tenim una edició completa de la seva obra poètica, en una publicació pulcra, impecable, deguda a les edicions del Salobre, i a més prologada per Francesco Ardolino. En l'estudi inicial d'Ardolino (interessant, engrescador i sobradament documentat) se'ns repassa la relació que aquest poeta ha tingut amb la nostra literatura, es reflexiona sobre les derives de la seva obra i es repassa la polèmica que va succeir a la concessió del premi Nobel, que li va ser atorgat el 1959. Quasimodo és un poeta fascinant: certament és hermètic, i aparentment fred, però sempre brillant, com un diamant que ens enlluerna però que tanmateix no ens trastoca. A través d'aquesta poètica, però, el seu art aconsegueix fer-nos arribar a algunes coses decisives. El volum inclou nou obres, des dels versos inicials, marcats per la supressió de la sintaxi, la fragmentació i el despullament (l'estètica «magre»), fins a la segona, a partir dels anys quaranta, quan després de publicar algunes versions de lírics grecs, el nostre poeta retroba el més trist i tempestuós de la seva contemporaneïtat. Quasimodo va començar llavors a fer poesia del seu moment històric, es va endinsar en una mena de neorealisme poètic amb el qual volia mantenir el record dels desastres de l'època: «Com de sobte / mudà en fum d'ombra / l'estimat cos d'Alfeu i d'Aretusa!», al seu poema «Auschwitz». El lector haurà de triar quin dels dos períodes creatius li interessen més, encara que entre els dos tal vegada no hi hagi una vertadera cesura sinó més aviat un continu, amb recurrències i esmenes. Sigui com sigui, hem d'agrair poder disposar d'un llibre d'aquesta qualitat, del millor que ens ha donat el segle XX italià pel que fa a la poesia. L'edició és bilingüe i permet resseguir totes les inflexions de la llengua original, refeta amb intrepidesa pels nostres poetes. Quasimodo en dóna la poesia de la terra, del lloc de l'home enfrontat a les seves malediccions; el seu és un vers pur, dur, mur on les paraules topen i s'esberlen, poesia «de rius amb un nom grec». Sí, «que és dolç, un vers, en cantar-lo».

(Presència, 10 de febrer de 2008)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.