Poesia com a últim refugi

Ricart, J.
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

 

Pocs poetes poden permetre's el luxe d'escriure el que volen, sense preocupar-los la crítica o els premis. Molts pocs arriben a aquest espai quasi de gràcia. Potser només amb l'edat i una sòlida trajectòria, un vol parlar d'allò que veritablement li importa, per satisfacció i exigència personal. Un d'aquests privilegiats podria ser Joan Margarit (Sanaüja, 1938), un autor amb més de vuit poemaris publicats (simultàniament, també en castellà), alguns traduïts a l'anglès i a l'hebreu; i que, a més, participa amb una vitalitat envejable en nombrosos recitals i antologies.
És per això que ara els seus seguidors estan d'enhorabona per partida doble, ja que a les llibreries trobaran en prosa Barcelona amor final, i l'últim poemari que ara presentem. Dit i fet, Casa de misericòrdia recull seixanta poemes concisos i contundents que aprofundeixen una mica més en l'univers particular del poeta. Per una banda, segueix l'estela de l'anterior Càlcul d'estructures i, per altra, s'allunya del patetisme de volums com Joana (dedicat a la seua filla morta).
La idea d'aquest conjunt va sorgir fa dos anys a partir d'una visita a una exposició sobre la història d'una beneficència, gràcies a la qual es va interrogar pel dolor dels altres i el va voler fer propi. Un poema homònim al llibre ens oferix la clau quan retrata aquestes institucions: «els orfenats i hospicis eren durs, / però més dura era la intempèrie». Aquestes pinzellades grises de la realitat les aprofita per transcendir-les en metàfora de l'experiència poètica: «un bon poema, / per bell que sigui, ha de ser cruel. / No hi ha res més. La poesia és ara / l'última casa de misericòrdia».
Conjuntament amb aquesta imatge que planeja per tot arreu, en descobrirem moltes que fan referència al pas del temps, això sí, sense estridències, amb la naturalitat que només dóna l'edat: «ser vell és que la guerra s'ha acabat. / Saber on són els refugis, ara inútils».
En altres ocasions reflexionarà d'una manera més desenganyada de l'amor: «avui el seu amor, com els diners / republicans en acabar la guerra, / ja no és de curs legal. No els val per res. / El passat torna, però la vida / l'ha desemmascarat». En altres ho farà de la mateixa manera amb els records: «l'home trenca el passat com una guardiola / i dintre no hi havia més que fosca», tot i que en altres títols acabarà reconeixent que «són útils els records, / perquè així somien que ens acompanyen».
Seria injust ressenyar aquest llibre sense referir-nos a l'epíleg que l'acompanya. A diferència dels convencionals (la majoria erudits o justificants), aquest esdevé una peça necessària per poder acostar-nos i interpretar millor el seu treball; i per si això fóra poc, amb la difícil honestedat de conjugar fidelment teoria i praxi. Al llarg d'aquestes dotze pàgines, l'escriptor desenvolupa la idea de la poesia com a últim refugi en la nostra atrafegada vida. En altres fragments confessa els seus gustos literaris contra la poesia embafosa del romanticisme (llevat de Bécquer) i la fascinació per les avantguardes (Foix, Salvat-Papasseit); al mateix temps que ens regala alguns consells sobre l'escriptura: «Un ha de ser agosarat a l'hora d'escriure i humil després d'escriure'l», i «No crear, sinó descobrir».
Arribats a aquest punt, pocs aspectes ens resten que no s'hagen comentat ja. Molts crítics han coincidit a l'hora d'elogiar la seua emoció destil·lada, la saviesa melancòlica, l'íntima imbricació entre ètica i poètica. Simplement, m'agradaria destacar el seu caràcter indòmit i inclassificable. Malgrat les adscripcions a la denominada «poesia de l’experiència», Margarit defuig els encotillaments i les etiquetes, el seu estil és totalment lliure, com ell mateix afirma: «Per la riera vaig fins a la platja. / Ni carrers ni camins, només l'amplària / nua i abandonada esperant l'aigua / furiosa i brutal de les riuades».

(Caràcters, núm, 42, gener 2008)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.