Ed è subito sera

Castillo, David
Quaderns Divulgatius, 35: Premis de la Crítica de l'AELC 2008.

 

Després de la mallorquina i surrealista coincidència de la doble traducció dels Cants òrfics, alguns dels que hem tingut la poesia italiana com a referència (Pavese, Montale, Ungaretti, Saba, Bassani, Pasolini i companyia), ens vam quedar una mica parats pensant que amb la quantitat de coses que queden per traduir —singularment en el nostre àmbit català i/o poètic— s'havia de repetir una obra magna com la de Dino Campana. L'estupefacció ha passat ràpid, encara més davant la luxosa edició de l'obra poètica completa de Salvatore Quasimodo, en una traducció conjunta de Susanna Rafart i d'Eduard Escoffet, amb una encertada introducció de Francesco Ardolino.
Què es pot dir a les noves generacions de Salvatore Quasimodo quan tants poetes que es van iniciar al segle XX es van rendir davant la barreja de força natural i espiritual dels seus versos. Quasimodo ha estat un dels poetes mediterranis més llegits del segle XX, en alguns moments amb una incidència només comparable a Kavafis, el poeta d'Alexandria. El representatiu poema inicial, «Ed è subito sera», que va donar títol a la seva de les primeres compilacions de la seva poesia, ja ho diu tot: «Ognuno sta solo sul cuor della terra / trafitto da una raggio de sole. / ed è subito sera». Atenent la sempre tòpica dita del traduttore traditore, la consolidada poeta Rafart i el jove Escoffet ens ofereixen una versió, que vostès podran jutjar: «Tothom es troba sol en el cor de la terra / travessat per un raig de sol: / i el vespre ve tot d'una.»
No és la primera vegada que el poeta sicilià ha estat traduït al català. Ardolino repassa al pròleg la relació de diferents poetes i crítics de la postguerra i, fins i tot, inicia la seva introducció amb els divertits comentaris de Rosa Leveroni arran d'un dinar a Can Costa amb el poeta sicilià, que ella mateixa i Garcés, Manent, Bordas, Palau i Fabre, Castellet, Valverde i Triadú li van oferir. Els comentaris sobre la jove acompanyant de Quasimodo resulten antològics.
Nascut a Sicília el 1901 i mort a Nàpols el 1968, Quasimodo va participar des de la seva joventut en alguns dels moviments més importants del segle, des de l'hermetisme, que tant va condicionar la poesia italiana i que tan bona recepció va tenir en altres països, fins al classicisme d'una depuració extraordinària, que el va dur fins a una concepció senzilla i pura. Pel camí va intervenir com a periodista i articulista en els debats del seu temps contra el feixisme, va militar tímidament al PCI i també va actuar com a brillant traductor dels clàssics i com a crític teatral en diferernts tribunes. El seu llibre El poeta i el polític era una lectura obligatòria per a tots els que volien acostar-se a una visió oberta de l'home modern, sense intel·lectualismes estèrils. La mitificació de la terra, el paradís mediterrani i la confrontació de la vida urbana com a representació de la soledat potser han estat algunes de les constants que l'han fet particularment accessible al públic. La mitologia, la barreja entre l'evocació i la buidor metafísica van obrir pas a la seva obra més musical i narrativitzant, d'una modernitat lluent. Salvatore Quasimodo ens fa pensar mentre la cadència del seu vers ens omple. Deliciosament.

(Avui, Cultura, 13 de desembre de 2007)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.