Quaderns Divulgatius, 36. Notes sobre la traducció de còmics

Quan, a finals de l’any 1961, va aparèixer el primer número de la revista Cavall Fort, destinada a un públic infantil i juvenil, en el contingut de la qual hi havia un cinquanta per cent de còmic (és a dir, historieta gràfica, tal com també se’n diu), no existia pràcticament
cap precedent d’aquest peculiar gènere narratiu amb els textos escrits en la nostra llengua que, pel que fa al caràcter del llenguatge, tant si es tractava de textos originals com de traduccions, poguessin servir de punt de referència. En una certa manera, calia partir de zero.
Convé assenyalar, en primer lloc, que, en el còmic pròpiament dit, la major part del text correspon als diàlegs, i que els textos de suport, en què qui parla és el narrador, són com una mena de veu en off, usualment reduïts a la mínima expressió, que tenen la missió d’indicar allò que no poden fer ni el diàleg ni les imatges. La majoria de les vegades no són sinó simples indicacions temporals o, més rarament, locatives. En un bon nombre de casos aquests textos complementaris són totalment inexistents, amb tantes excepcions com es vulgui, naturalment. Per tant, l’exigència fonamental que ha de tenir el llenguatge d’una traducció d’aquesta mena és que s’ha d’adaptar amb el màxim de rigor possible al caràcter del personatge en boca del qual es posa aquella part de diàleg. Caràcter ben determinat tant per la trama argumental com per l’aspecte físic, l’expressió de la cara, la gestualitat i l’actitud. Dit altrament, el llenguatge ha de ser creïble en funció del personatge al qual s’atribueix.
Des d’un bon principi, vam entendre que, en el nostre cas, és a dir, la revista Cavall Fort, adreçada a un públic de nois i noies que, amb molt comptades excepcions, no havien vist mai un text escrit en català, que es pot dir que ignoraven que el català era una llengua que també s’escrivia, havíem de ser extremament rigorosos pel que fa a la correcció lingüística de tots els textos que hi apareixien i, per tant, també els de les historietes. La descurança lingüística, sempre lamentable i digna de blasme, hauria estat negativa i, doncs, imperdonable
i inadmissible en una publicació que tenia clarament i decididament l’objectiu de familiaritzar els nois i les noies del nostre país amb l’expressió escrita de la pròpia llengua. De fet, tal com tan sovint s’ha esdevingut, calia fer una labor de suplència, considerant que a principis de la dècada dels seixanta l’ensenyament del català a l’escola era inexistent, deixant de banda, és clar, algun benemèrit cas aïllat. Per consegüent, en el llenguatge de Cavall Fort, no es podia admetre cap de les desviacions lèxiques i gramaticals que les condicions en què subsistia el català havien introduït en la seva expressió oral, en la llengua de cada dia. Ja sabíem molt bé, però, que el llenguatge correcte no significa necessàriament, ni de bon tros, un llenguatge llibresc, artificiós, encarcarat, farcit amb els cultismes i els arcaismes més detonants i més allunyats del llenguatge viu, de la llengua parlada. És ben propi, gairebé podríem parlar d’una constant, dels qui no han volgut dedicar al coneixement de la llengua catalana el temps i l’esforç que demana (car res no s’aprèn sense esforç, com deia Fabra), insistir, una i altra vegada, al llarg dels anys, com a justificació vergonyosa de la seva ignorància, en la suposada i hipotètica identificació de català correcte i català artificiós. Però és un fet que la nostra llengua disposa actualment de prou recursos legítims, plenament castissos i genuïns, perquè, en la immensa majoria dels casos, sense haver de recórrer necessàriament als arcaismes i als cultismes a què em referia, es puguin evitar les formes del llenguatge habitual, de la llengua col·loquial, considerades impròpies i inadmissibles. Dit altrament, i d’una manera molt esquemàtica, en l’alternativa entre la forma correcta artificiosa i la forma incorrecta habitual, gairebé sempre es troba una tercera via, una solució correcta plenament satisfactòria en tots els sentits. No sempre es troba sense esforç, això també és veritat, sovint exigeix donar-hi voltes i més voltes, i pensar-hi i tornar-hi a pensar, però aquest esforç no s’ha d’escatimar,
perquè la bondat del resultat el mereix.

L’adaptació al marc

A diferència de la narració literària (novel·la o conte) i del teatre, i semblantment al cinema, la traducció dels diàlegs d’una historieta
gràfica o còmic es caracteritza per l’exigència de la subjecció al marc, que condiciona, molt sovint, l’extensió del text, el qual,
necessàriament, ha de ser contingut, sense que pugui ultrapassar-ne els límits, en les anomenades bafarades (els famosos fumetti dels
italians) que, amb una cua a la part inferior, sembla que surtin de la boca del personatge que parla. Hi ha vegades en què l’espai és
generós, i no cal patir-hi: però molt sovint s’esdevé justament el contrari, i aleshores és imprescindible controlar l’extensió del text, pensant especialment en els esforços i les filigranes que haurà de fer el retolista per a encabir el que li proposem, d’una manera que
resulti perfectament llegible, dins aquell espai que de cap de les maneres no es pot ampliar. Escau de recordar, d’altra banda, que una mateixa frase no sol tenir, o no té gairebé mai, la mateixa extensió en una llengua que en una altra, i el català, malgrat la relativa abundància de monosíl·labs, recorre molt sovint, en la seva expressió genuïna, en la llengua col·loquial de bona tradició, a unes construccions perifràstiques que poden allargar molt la frase. Per exemple, en els trasllats del francès, que són els més usuals (si més
no, en la meva experiència personal), ens troben força sovint amb frases de participi que poden ser molt breus, i que no admeten, si
un desitja un resultat convincent i, com deia, creïble, una traducció literal, sinó que demanen una d’aquestes construccions de relatiu que
resulten molt més llargues que no la frase original. Una traducció d’una historieta gràfica, doncs, exigeix el control constant de l’extensió del seu resultat. I si convé, tal com s’esdevé no diré sovint però en alguns casos, cal resignar-se a l’escurçament del diàleg original, procurant, naturalment, que no en resulti afectada la comprensió del relat.
Òbviament, també cal tenir tothora present, com en el cinema, que el text no pot discordar del que mostra la imatge. En un relat literari, o en una obra teatral en què la representació serà una conseqüència del text traduït, circumstàncies de natura molt diversa, com és ara, per exemple, una dificultat irresoluble de traducció o una referència que ha de resultar totalment desconeguda pel receptor del text traduït, poden induir, sense que sigui incórrer declaradament en allò que denuncia la famosa frase italiana traduttore, traditore, a una certa alteració o a una supressió d’un breu fragment del text original. En el còmic, aquesta possibilitat s’ha de veure frenada, o condicionada, per tot allò que mostra la imatge: l’entorn en el qual té lloc l’acció del relat, el paisatge, els objectes que hi surten, els colors, els vestits, tot allò que en el llenguatge teatral se’n diu l’atrezzo i, naturalment, com ja he posat en relleu, l’actitud, els moviments i l’expressió dels personatges.

Els plantejaments previs

Abans d’iniciar l’anostrament, per dir-ho de la manera més genèrica possible, d’una historieta gràfica, convé fer alguns plantejaments
previs, els quals s’han de resoldre en decisions de què ja no ens podrem desdir, unes decisions envers les quals haurem de ser conseqüents no solament al llarg de tot un episodi o un relat sinó, en moltes ocasions, de tot un conjunt d’històries d’una mateixa sèrie (uns mateixos personatges), que pot ésser, no diré pas il·limitat però sí, en molts casos, no conegut pel traductor. En primer lloc, hi ha un cert tipus d’historietes que obliguen a plantejar-se, prèviament, si cal limitar-se a fer una traducció, més o menys literal, o bé és preferible decidir-se per una adaptació més o menys lliure, amb tot el que comporta. Potser no hi ha solució de continuïtat entre traducció i adaptació, i fins i tot algú podria objectar que en el cas del còmic, en què no és possible, de cap de les maneres, sostreure’s al domini de la imatge, no escau de parlar, pròpiament, d’adaptació. Però quan parlo d’adaptació vull dir, pròpiament o impròpiament, el fet de situar l’acció del relat en unes circumstàncies concretes de lloc i, en alguns casos, de temps, diferents de les del relat original. És la decisió que vaig haver de prendre, no sense pensar-m’hi detingudament, quan vaig iniciar el trasllat de les historietes de la sèrie «Estefi», de la italiana Grazia Nidasio, publicades a les pàgines de la famosa revista Il Corriere dei Piccoli, avui ja desapareguda. Es tracta d’unes històries que, amb tota evidència, tenen com a marc la ciutat de Milà, al nord d’Itàlia, encara que el nom no apareix mai en cap dels episodis. La protagonista és la filla petita d’una família normal i senzilla, de la classe mitjana, i viu en unes circumstàncies i té unes dèries i unes fal·leres pràcticament idèntiques a les que concorren en una nena de la seva edat i de la seva condició social que visqui a Barcelona: va a l’ecola, té les seves amigues i els seus amics, mira la televisió habitualment, té un gosset, a l’estiu fa vacances i se’n va a la platja o a la muntanya, li agrada jugar, quan menja fora de casa es delecta amb una bona pizza, té una germana més gran que ja és una noieta que vol presumir i desmarcar-se de les nenes més petites, i un germà també més gran que només pensa en la seva moto... Per tot plegat, vaig considerar que havia de ser més eficaç, amb vista als lectors als quals destinàvem la traducció, traslladar el marc de les aventures d’aquella nena al nostre país, a una ciutat gran com Milà, això és, Barcelona, sense però, talment com en l’original, anomenar-la en cap ocasió. Cal dir que no era pas una decisió sense risc, perquè no coneixia pas, en el moment de prendre-la, el contingut de tots els episodis que, més tard o més d’hora, hauria de traduir, o adaptar. Però puc dir que no m’he hagut pas de penedir d’aquella decisió. És veritat, això sí, que en més d’un cas m’ha calgut esmolar l’enginy, donar-hi voltes i més voltes, com deia abans, sense plànyer-hi el temps, a fi de trobar un desllorigador acceptable, però gosaria afirmar que sempre he aconseguit de sortir-me’n d’una manera mínimament satisfactòria. Solament en una ocasió, les referències eren tan rabiosament locals, i, a més, integrades en les imatges, que no es podien pas canviar, que feien impossible la seva adaptació, i vam haver de desistir de publicar aquella història. Per això he parlat del risc que comporta aquesta decisió. Ara: no em sé estar de dir que, així com, tal com deia Paul Valéry, les exigències de la mètrica i de la rima fan que de vegades el poeta digui coses millors que les que diria sense aquesta exigència, també en aquest cas, la subjecció a un peu forçat, indefugible, s’ha resolt ocasionalment
en unes solucions inesperades de les quals un adaptador pot, modestament, però, legítimament, sentir-se plenament satisfet.
Hi ha casos en què és evident que escau d’anar a parar a una decidida ambigüitat, com més imprecisa millor. Les historietes de la sèrie «Sergi Grapes», del gran Franquin, que a Cavall Fort vam poar de la revista belga Spirou, tenen com a marc una gran ciutat, també innominada, però que no pot ser sinó París. L’uniforme reglamentari, amb el quepis, del gendarme Lapera, una de les bèsties negres del pobre Grapes, és un signe d’identitat inconfusible. Fent abstracció d’aquest i algun altre detall ocasional, les oficines d’una empresa editorial, amb el personal i l’equip de redacció, el seu estudi gràfic i els seus serveis administratius, no semblava que hagués de presentar cap problema o inconvenient que demanés una determinada decisió prèvia. No es tracta sinó de procurar evitar aquelles referències massa concretes i comprometedores que el dia més impensat podrien resultar incòmodes, amb un inconvenient de solució enutjosa. És qüestió que el traductor o adaptador de còmic no oblidi mai una certa cautela en les seves decisions, pensant sempre en aquell material d’una mateixa sèrie amb què un dia s’haurà d’enfrontar. Cal convenir, certament, que les historietes que menys problemes presenten, en aquest sentit, són les ambientades en països imaginaris o exòtics i en èpoques no actuals. Uns exemples perfectes de les sèries aparegudes a la revista Cavall Fort són la de «Jan i Trencapins», ambientades en l’època medieval, en un país imaginari, però clarament occidental, i la dels «Barrufets», que deriva d’aquella i, doncs, tenen lloc en la mateixa època però en un país no solament imaginari sinó fantàstic.

Els noms i els tractaments

Uns altres punts molt importants sobre els quals cal prendre una decisió prèvia són el dels noms i el dels tractaments. Cada vegada més, les empreses editorials que cedeixen els drets de publicació per a un altre àmbit lingüístic, volen controlar amb més rigor els noms amb què els traductors faran conèixer els seus personatges, especialment els principals, els que donen nom a la sèrie. Avui segurament no seria admissible que els famosos Dupont i Dupond esdevinguessin, en la versió castellana de les aventures de Tintin, Hernández i Fernández, però fa un cert temps hi havia, en aquest aspecte, una gran llibertat. En la mesura que sigui possible, i deixant de banda les imposicions de l’empresa que, en cada cas, cedeix els drets de publicació, és ben recomanable de no allunyar-se de l’original, però, dins d’aquests límits, també convé decidir-se per l’adopció de noms que no resultin detonants, ni fonèticament, ni morfològicament, ni referencialment, en la llengua d’arribada –en el nostre cas, és clar, la llengua catalana. Així, per exemple, Jan i Trencapins són uns noms que no queden pas gaire lluny dels originals, Johan i Pirluit, i, alhora, en català resulten propis, naturals i expressius. Va ser un autèntic encert, i ho puc dir
clarament perquè no m’és pas atribuïble. En canvi, no diria pas el mateix de Gil Pupil·la (que tampoc no és, certament, cap idea meva), nom en què es va convertir el Gil Jourdan de l’original. Qui va tenir la idea no va pensar, cal convenir-hi, que és un nom força incòmode en els diàlegs, especialment en els vocatius. La determinació dels noms dels personatges, si es té la llibertat de fer-ho, s’ha de fer pensant en l’ús que se’n farà al llarg de tot el relat.
Els tractaments són també un aspecte del diàleg que cal resoldre pensant-hi detingudament. De fet, és un aspecte de la traducció que es planteja igualment en tots els altres gèneres narratius, incloent-hi el teatre i el cinema. Com és ben sabut, al tractament únic de l’anglès i al doble tractament del francès correspon, en català, un sistema de tres tractaments: de tu, de vós i de vostè. El tractament de vostè, que avui es considera que en català és totalment legítim, malgrat els qui sense prou fonament l’han combatut, és un tractament, això sí, relativament recent, i gosaria afirmar que solament escau en relats situats a l’època contemporània, posem a partir del 1900, i en ambients propers al nostre, és a dir, en països del món occidental o equiparables. Recórrer-hi en els diàlegs de relats que se situen en els temps antics i medievals i en ambients exòtics i fantàstics, com hi ha qui no vacil·la a fer, entenc que és tan impropi com absurd. De fet, en relats situats en les èpoques més antigues de la humanitat i en ambients llunyans, no occidentals, exòtics, entenc que l’únic tractament adequat és el de tu, el qual, però, cal reforçar amb una àmplia gamma de vocatius, des de miserable cuc de terra fins a nobilíssim i poderosíssim senyor, per a marcar degudament els diversos graus de relació jeràrquica. En tot cas, en un relat situat a la Xina imperial, per exemple, el tractament de vós em semblaria més acceptable que el de vostè.
En les traduccions o adaptacions fetes a partir del francès no cal sinó cenyir-se a un esquema molt simple: al tractament de confiança del francès (tu o toi) pot correspondre sempre, en català, un tractament idèntic, i al tractament de cortesia (vous) ha de correspondre en uns casos el de vós i en uns altres el de vostè. Si la traducció es fa a partir de l’anglès, amb el seu sistema de tractament únic, cal tenir en compte la situació, les circumstàncies i, també, els vocatius: els hipocorístics (Tom, Kate...) solen demanar el tractament de tu. En canvi, les formes de tractament que precedeixen els noms propis (Mr, Mrs, etc.) exigeixen clarament un tractament de cortesia.

Altres aspectes del llenguatge
El català és una llengua prou rica en fraseologia popular i paremiològica: refranys, frases fetes i locucions, especialment verbals i adverbials. I el traductor o adaptador de còmics n’ha de saber treure tot el partit possible. Cal saber-se adonar que fins i tot certs verbs patrimonials, que formen part del llenguatge hereditari, com és ara mentir, témer o bastar, en el transcurs del temps han estat progressivament abandonats, en un cert grau, per frases verbals equivalents, com no dir (o no ser) veritat, tenir por i tenir-ne (o haver-n’hi) prou. Així mateix, en boca d’una persona senzilla, del poble, sempre serà més creïble i versemblant, per exemple, No ho sé que Ho ignoro. La recerca insistent d’aquestes formes d’expressió popular és indispensable per a la consecució d’uns diàlegs creïbles i funcionals.
En cert tipus de còmic hi ha una presència notable de l’argot. En aquest camp, les circumstàncies en què ha viscut la nostra llengua no han afavorit una gran florida d’aquesta mena d’expressió lingüística. Però crec que en aquest aspecte el traductor pot aventurar-se a assajar les seves pròpies creacions, tenint en compte tots els condicionants: possibilitat de comprensió, versemblança i autonomia
lingüística. Vull dir, naturalment, que la supeditació a una altra llengua ha de ser evitada en tots els moments.
El llenguatge fins ara considerat tabú, no solament a causa de les convencions socials establertes sinó també dels principis i de la sensibilitat de cadascú, és també present en determinades històries il·lustrades. És evident que el públic al qual va destinada cada història ha de condicionar la bel·ligerància que es dóna a aquest llenguatge. Però potser escau de fer observar que hi ha un cert nombre d’expressions, especialment del llenguatge escatològic, que en francès són absolutament normals i tolerades i que entre nosaltres encara són objecte d’un rebuig decidit.
Cal dir alguna cosa, finalment, dels jocs de paraules, els famosos calembours dels francesos, que tant amenitzen algunes sèries de còmics. Penso, per exemple, en les sèries «Gil Pupil·la» i «Aquil·les Taló», en què n’hi havia de memorables. A vegades no cal trencars’hi gens el cap, perquè una simple traducció és perfectament vàlida i manté el sentit i la gràcia de l’original. En d’altres casos, però, la traducció literal no és viable, i és quan, de nou, no s’hi ha de plànyer el temps a fi de trobar una solució satisfactòria. Una llarga experiència em fa dir que, si un hi posa els cinc sentits i no és avar del seu temps, aquesta solució satisfactòria (no tothora en el mateix grau, és veritat) es troba gairebé sempre. Però algun cop cal rendirse davant la impossibilitat indiscutible. Hi ha qui, aleshores, recorre a un procediment que és usual en la narrativa: la nota del traductor a peu de pàgina segons la qual es tracta d’un joc de paraules intraduïble, En la meva opinió, aquest procediment, en el còmic, no resulta vàlid, talment com no es pot practicar ni en cinema ni en el teatre. Aleshores, l’única solució consisteix a omplir aquell espai que no pot quedar en blanc amb un comentari neutre o genèric, que no aporta res al relat però que no hi resulta detonant.
En tot cas, partim de la idea que el còmic o historieta gràfica és un gènere narratiu peculiar en què les imatges i les paraules formen un tot indestriable, una conjunció perfecta que té les seves regles i les seves exigències.

Albert Jané

Albert Jané (Barcelona, 1930) és poeta, gramàtic i traductor. La literatura infantil i juvenil ha centrat part important de la seva activitat professional. Director de la revista Cavall Fort entre 1979 i 1997, revista en què ha col·laborat gairebé des de la seva fundació, és pioner en les adaptacions per a còmic en català i traductor de nombroses obres infantils i juvenils de distintes llengües (francès, anglès, italià, castellà o occità). Alguns dels títols a destacar són: la sèrie dels Barrufets o la d’Aquil·les Taló, contes tradicionals com El soldat de plom (1983) i La Caputxeta vermella (1984) o guions cinematogràfics.
És membre de l’IEC i soci d’honor de l’AELC.