Quaderns Divulgatius, 36. La traducció de manga

El motiu que haguem estat convidats a participar en aquesta xerrada sobre traducció de còmics, manga i conte il·lustrat és bàsicament que la traducció del manga presenta el mateix gran repte que la resta de còmics, contes i fins i tot els dibuixos animats que són objecte d’aquesta xerrada: que es tracta de llenguatge oral en format escrit.
Aquest és el primer obstacle amb què es troba el traductor que comença. Conscientment o inconscient, tots tendim a deixar-nos endur pel paper o la pantalla i a ser més eloqüents i polits amb el llenguatge quan l’escrivim que no ho seríem si la conversa fos al cent per cent oral. La bona noticia és que aquest obstacle és relativament fàcil de superar: al principi, ajuda a articular les converses en veu alta, sovint reproduint el to del personatge que traduïm per ficar-nos millor en la seva pell.
Dit això, que creiem que era important destacar, vegem trets específics de la traducció de manga que el fan diferent d’altres tipus de còmics a què s’ha referit l’Albert Jané fa un moment.

1. Una traducció «necessàriament creativa»
1.1. Com a producte d’oci

Entenem «manga» com a «còmic fet al Japó (en principi) per als japonesos, que té l’objectiu d’entretenir». Dit d’una altra manera, com qualsevol altre tipus de còmic, com un conte o un llibre de ficció, és un producte d’oci. La gent se’l compra per aconseguir un objectiu diferent del d’informar-se, ja sigui emocionar-se, plorar, riure o simplement distreure’s.
En termes traductològics, això implica que en aquest tipus de traducció l’objectiu passa per sobre de la fidelitat a l’original. Sense deixar de ser rigorós, quan s’ha de prendre una decisió exclusiva, mantenir l’esperit de l’original és més important que no pas reproduir-ne les paraules exactes.
En aquest sentit, i emprant exemples recents i coneguts per tothom, l’objectiu principal de la traducció d’un manga del Shinchan ha de ser fer riure, i l’objectiu d’un manga del Detectiu Conan ha de ser crear tensió.

1.2. Com a producte japonès
D’altra banda, la llengua original del manga és el japonès. I com que el japonès s’estructura d’una manera completament diferent de les llengües llatines, l’ordenació d’idees en la ment de l’autor que ha escrit el manga també és diferent. Per exemple, el japonès posa el verb al final de la frase, i combina tres sistemes d’escriptura diferents segons unes regles molt determinades que, entre d’altres, tenen a veure amb l’èmfasi que es vol atorgar a cadascuna de les paraules.
Un altre tret del japonès com a llengua de sortida és l’ambigüitat. Una ambigüitat que es reflecteix en coses tan bàsiques com l’absència de futur en els temps verbals (hi ha passats, presents i complements adverbials, només) o en l’absència de gènere i de nombre. Aquest últim tret permet als autors del manga jugar molt, sense anar més lluny, amb l’ambigüitat home-dona dels personatges, la qual cosa és un maldecap per al traductor a una llengua llatina que, ho vulgui o no, té marques de masculí i femení tant en els substantius com en els adjectius.
Tots aquests factors –la necessitat de frescor i espontaneïtat del llenguatge oral, la consegüent priorització de l’objectiu per sobre de la fidelitat i el fet de tenir com a llengua de sortida el japonès, que és estructuralment diferent i ambigu– obliguen el traductor a descompondre les frases a la mínima expressió, les molècules de significat, i tornar-les a formular en la llengua d’arribada. Ho ha de fer, a més a més, de manera adient al personatge que les pronuncia (registre), al context en què les pronuncia (context físic) i al seu estat d’ànim (context de situació). Per això diem que el manga és un producte que permet (de fet exigeix) un tipus de traducció molt creativa que té poc perill de caure en la literalitat.

2. Una traducció amb dificultats específiques
2.1. Varietat de gèneres i lectors

El manga és un fenomen amb una llarga tradició al Japó. Es va començar a comercialitzar en format revista i volum, com avui els coneixem, als primers anys de la postguerra de la II Guerra Mundial, en què el qui avui és conegut com «el déu del manga», Osamu Tezuka, va posar les bases d’aquesta forma de literatura. Amb els anys que han passat, és evident que els lectors d’aquella època han anat creixent i amb ells ha evolucionat el mercat, els continguts del manga que es publica i el públic objectiu a qui es dirigeix. Per aquest motiu avui dia tenim manga infantil, juvenil (el més popular), però també per a adults (seinen), thrillers, històries de política, de por, pornogràfic, manga per a noies, per a dones casades, fins i tot manga per a gent gran. La llarga trajectòria del manga fa que actualment el ventall de gèneres i públics que té sigui immens.
És per tant inexacte equiparar el manga als dibuixos animats per a nens. Com se sol dir de la traducció en termes genèrics, al manga et pots trobar qualsevol cosa: la biografia de Buda; les aventures d’un monjo al segle XVII; un thriller emmarcat a l’antiga Alemanya dividida o una versió de la vida de Maria Antonieta al Palau de Versalles.

2.2. Sentit de lectura i onomatopeies
Originalment el manga es llegeix de dreta a esquerra, tant el llibre com les vinyetes de cada pàgina. A l’hora de publicar-lo en català hi ha dues opcions: fer l’anomenat «efecte mirall», que vol dir invertir el sentit de lectura de l’obra (a Shin-chan), o mantenir el sentit de lectura original, com és el cas de Musculman o Fushigi Yugi, El joc misteriós.
Si es fa «l’efecte mirall» cal estar al cas amb les referències de dreta a esquerra: no té cap més secret, però quan apareix una «dreta» ha de passar a «esquerra», i a la inversa. Si per algun motiu és especialment estrany que sigui així (com en una història del Detectiu Conan, recordem, que s’havia de buscar un «dretà» en un parc d’atraccions), aleshores es pot comentar amb l’editorial per no fer mirall en les vinyetes afectades, per evitar l’estranyesa del lector o l’absurditat del resultat.

2.3. Referents culturals
No cal dir que els referents a la cultura japonesa i a elements del dia a dia japonès són constants al manga. Davant d’un hina matsuri (el dia de les nenes, festivitat nacional que se celebra el 3 de març) o d’un sukiyaki (estofat de carn i verdures), podem procedir de diverses maneres:
– una traducció adaptativa o generalitzadora faria «el festival», «la festa», «l’estofat»
– una traducció literal i rigorosa deixaria el terme japonès i posaria una nota al peu, i
– una traducció explicativa aprofitaria la bombolla per fer una paràfrasi explicativa com ara: «M’encanta el sukiyaki! És l’estofat més bo que hi ha!»
La decisió entre una o altra depèn de diversos factors que sovint no són enterament a les mans del traductor.

3. Una traducció amb «condicions»
No tot en la traducció és en mans del traductor. En el cas del manga, hi ha tot un ventall de factors que ens poden fer decantar per una decisió traductològica o una altra. Els principals són quatre:
1. el gènere i tema del títol que traduïm
2. el nivell d’especialització del públic objectiu
3. l’existència o absència d’una sèrie d’animació prèvia
4. el format i el canal de distribució (política editorial)
Per norma general, s’aplica la màxima a més especialització, menys adaptació i més fidelitat a l’original. Com més adult i especialitzat és el lector, més vol acostar-se al text i no només llegir-lo i gaudir-ne sinó també «aprendre’n». Agrairà les notes a peu de pàgina, els articles explicatius que ampliïn informació i els articles introductoris a un context històric o una època. En canvi, un manga infantil té molta més adaptació perquè al nen no se li faci pesada la lectura.
Una sèrie d’animació prèvia obliga el traductor a documentar-se i traduir els conceptes claus del manga de la mateixa manera que es va fer a la sèrie animada que ha passat prèviament per la televisió. El lector que es compra el manga espera trobar el mateix univers. Pot semblar molt obvi però lamentablement la realitat és que, sovint, una traducció va per una banda i l’altra, per l’altra.
Finalment, la política editorial respecte de formats i distribució també determina el tractament del text. No és el mateix una obra que va a llibreria especialitzada que una obra que va a quiosc. La primera permet traduccions més fidels, més peus de pàgina, més explicacions, perquè s’entén que el públic que hi va ja és més coneixedor del producte manga i de la realitat japonesa; el quiosc, en canvi, és per a un públic més general.
Curiosament, les «condicions» que determinen la tendència en la traducció de manga van canviant a mesura que el públic creix i es familiaritza amb la lectura del còmic japonès. Notes explicatives que calien fa vuit o deu anys ara són totalment innecessàries perquè
paraules com futon, sushi, sashimi, wasabi, etc. ja formen part de la nostra realitat quotidiana. La paraula «manga», sense anar més lluny, és acceptada per www.esadir.cat, el web de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, com a substantiu amb flexió de plural (mangues) i com a adjectiu invariable, sense marca tipogràfica i el mateix web recull un glossari de lèxic manga.

4. La traducció de manga al català
4.1. Exemples de manga al català

Fins fa un parell d’anys, parlar de manga en català encara era una utopia. Només se n’havien publicat tres títols: Bola de Drac i Doraemon a principis dels anys 90 i Shin-chan el 2001.
Recentment, però, l’editorial Glénat ha apostat fort pel català amb Musculman, Ikkyû, Naruto, Bleach, Sakura, la caçadora de cartes, Love Hina, Inu-yasha i Fushigi Yûgi - El joc misteriós.
Les sèries amb més possibilitats de ser editades en català són o bé aquelles que han tingut èxit en castellà (és el cas de Naruto o Bleach), o bé aquelles que han tingut la sèrie d’animació a la televisió catalana (com ara Musculman, Inu-yasha...). Aquest darrer factor imposa una cotilla al traductor, que s’ha de cenyir als criteris presos a la petita pantalla. La preferència a l’hora de marcar criteris la té el traductor de la versió animada i no a la inversa (o rarament), perquè normalment el nombre d’espectadors de la sèrie supera els lectors del manga.

4.2. Català light versus correcció lingüística
Precisament perquè traduir manga és treballar amb llengua oral en un mitjà escrit, i perquè es tracta d’un producte lúdic més que didàctic, els traductors ens debatem contínuament entre l’espontaneïtat i la naturalitat del llenguatge i la riquesa i la correcció lingüística.
Un exemple: el català té un ventall amplíssim d’insults, però només n’hi ha un grapat que els joves d’avui dia utilitzem de manera regular i efectiva sense esclafir a riure.
D’una banda el català que utilitzem ha de ser versemblant i servir l’objectiu de l’obra en la llengua d’arribada; de l’altra, voldríem explotar la riquesa lèxica de la llengua i mostrar-la al lector, que potser la desconeix. Recuperar vocabulari obsolet i expressions autòctones en boca de personatges particulars i divertits és un recurs d’aquesta tendència.
En qualsevol cas, una cosa és clara: la popularitat del fenomen manga fa que el manga en català sigui una poderosa eina de lectura per als joves en la nostra llengua. Per això és indispensable que sigui un català amb què s’identifiquin, el català que ells parlen i que, segurament, s’acosta més a les convencions de la llengua pel doblatge que proposa TV3 i a allò que alguns anomenen català light que no pas a la gramàtica fabriana.

Marc Bernabé i Verònica Calafell

Marc Bernabé (L’Ametlla del Vallès, 1976) és traductor i intèrpret del japonès al català i l’espanyol i es dedica especialment a la traducció de manga i animació. Ha passat cinc anys al Japó, on entre d’altres s’ha especialitzat en la didàctica de la llengua i la cultura japoneses per a hispanoparlants. És autor de la col·lecció Japonès en Vinyetes (Norma Editorial, 2001), de l’obra Apuntes de Japón (Ediciones Glénat, 2002) i coautor de la sèrie Kanji para recordar (Herder, 2001, 2003 i 2004) en col·laboració amb James W. Heisig i Verònica Calafell, i de la guia de viatges Rumbo a Japón.

Verònica Calafell (Palau de Plegamans, 1978) és traductora i intèrpret de japonès al català i al castellà; s’ha especialitzat en la traducció de manga i animació. Ha estat quatre anys al Japó fent estudis de grau superior en RelacionsInternacionals. És coautora de la sèrie Kanji para recordar (Herder, 2001, 2003 i 2004) en col·laboració amb James W. Heisig i Marc Bernabé, Kanji en Viñetas (Norma, 2006) i de la guia de viatges Rumbo a Japón.