Galeries d'espills

El País. Quadern [València], 15 de gener de 2009
Calafat, Francesc

Salvador Company, flamant guanyador del premi Joanot Martorell de Gandia, basteix amb Silenci de plom i els llibres anteriors un territori geogràfic propi, Benborser, població a tocar de València i on va nàixer Eveli Volero, escriptor inèdit i personalitat fonedissa. Tots dos, encara que no ho dominen tot, són les fonts que nodreixen la ficció. Aquest espai literari escenifica la tensió entre l’afany de conéixer i la naturalesa esmunyedissa de la realitat, els abismes i els desconcerts del saber.
Silenci de plom és una novel·la densa, formada per una concentració de substrats de tota mena. D’entrada, la trama es teixeix sobre tres esferes. En la primera el protagonista rememora elegíacament la seua dona desapareguda anys enrere, mentre investigava un cas de corrupció urbanística, amb implicacions de la màfia russa, i desemboca en l’assassinat d’un regidor i la seua família. El bullit de la construcció juga a favor de l’autor, fet que li permet fer una paròdia afortunada del cas valencià. Al seu costat trobem el narrador, que viu a Anglaterra amb la parella i el fill i que tradueix una novel·la de política ficció, on la necessitat de conservar el secret de l’elaboració d’un mineral clau per la supervivència fa que l’estat entre en conflicte amb els seus ciutadans. Una ficció que serveix com a comentari de la circumstància valenciana. Al mig de les dues hi ha l’exegesi del llarg poemari titulat 212 de Volero que evoca la vivència d’haver passat pels camps d’extermini nazi. L’anàlisi és un combat per dilucidar tots els elements que integren la seua escriptura: la seua matèria, les referències històriques i literàries, l’exploració dels significats i la reconstrucció de la vida o les vides del pare de l’escriptor, que és el fonament del poema. La comprensió del poema du, inexorablement, a tractar la personalitat de Volero, amant de l’ambigüitat.
El narrador hi fa un paper ben actiu i mira de descobrir les veritats que hi ha al darrere de les aparences. Com un detectiu expert, aconsegueix confessions acompanyades generalment també d’ombres noves. En aquesta aventura del narrador desfilen infidelitats, desaparicions, impostures. I sobre aquestes desgràcies ha de refundar la seua vida.
Malgrat tot el que diu el protagonista, en realitat sabem ben poc del que és rellevant. Per no saber no en sabem el nom i els dels seus ni el lloc on viu. El protagonista no es presenta obertament; ens parla des de la penombra. És comprensible, per tant, que aquesta immersió en una reflexió permanent sobre la identitat i la incertesa, l’estranyament i l’exili, prenga la forma, per usar una expressió de l’autor, d’una mise en abîme i cresca enmig dels emmirallaments que projecten les galeries d’espills que constitueixen les diferents esferes de la novel·la. L’ambigüitat és el fil que embasta Silenci de plom. De fet, no hi ha un centre, sinó tres. Més ben dit: no n’hi ha cap. El lector, a mesura que avança en l’espiral de la ficció, lliga caps i comparteix també els buits del narrador, i a poc a poc s’apropa a allò que s’amaga: el misteri. Una ficció d’aquesta mena ha de ser acompanyada de sinuositats, reserves i aplaçaments. Company demostra una manera singular de voler combinar sofisticació i accessibilitat. Encara que aquest darrer aspecte planteja dubtes respecte als procediments. En tot cas, Silenci de plom funciona com un rellotge d’alta precisió per tal que el conjunt de tots els mecanismes acabe fent rodar plenament la complexitat i els jocs narratius de l’obra. És un cúmul d’idees i de sabers literaris. Una bona notícia per als degustadors sense complexos de la literatura.