Les paraules del silenci

Caràcters, núm. 47, abril 2009
Climent, Laia

Ben sovint, el fet d’arribar a la maduresa literària significa aconseguir reelaborar amb encert alguns conceptes que han anat gestant-se en obres anteriors, així com també atènyer un bon grau de precisió en el llenguatge. Em sembla que Pascual ha aconseguit, en aquesta obra, una concentració verbal pròpia d’un alt nivell literari. I és que la textura poètica que es desprèn d’aquesta obra mostra clarament el domini de l’escriptora que trena amb gran facilitat els conceptes, el llenguatge i la plasticitat dels poemes. De fet, els versos malden per trencar el poderós espai en blanc que domina les pàgines del llibre i que, per contra, ens fa prendre consciència de la vàlua de la paraula. Aquest blanc i fred silenci aterrador ens alerta de la seva presència i esdevé el pal de paller de les reflexions poètiques de Pascual. Ens fa l’ullet, sovint, enmig de les imatges de vertigen com ara un balcó sense baranes, la immensitat de la mar, la lleugeresa de l’arena. Fins i tot, el silenci també fa evidents els límits de la paraula, tot esdevenint, contradictòriament, una bona font d’informació per a un jo líric que gaudeix d’hipersensibilitat comunicativa envers els petits detalls de l’existència humana. I és que, per a Pascual, la immanència acaba convertint-se en el sentit primer i únic de la seva existència. Els silencis del no-res són, en realitat, uns buits reblerts de sentit que afecten i infecten la línia temporal; és el final d’una etapa, i de la vida mateixa. Allò que importa es ralenteix i s’atura: resta en silenci, però latent, amb comunicació directa amb la poeta. Aquest silenci proporciona sentit a la presència i doncs a l’existència de les coses: manté l’equilibri entre la vida i la mort. És el vel que aixopluga les tensions poètiques del joc de la materialitat dels paisatges marins: la sorra, l’aigua, el vent transformen les palmeres i la terra en elements sense forma tot assumint així un cert sentit de lleugeresa.
És també el referent de llibertat, de desbloqueig o, com diria Maria-Mercè Marçal, de desglaç. Però, contradictòriament, el dolor arriba en prendre consciència de la seva existència i, al capdavall, de la caducitat de la vida. Es troba així metaforitzat per la sang freda que no llueix, per l’aire tancat o per la pesantor. Però, a més, el descans i la tranquil·litat solament poden venir en alliberar-se de la impostura que suposa restar en vida sense afrontar les qüestions antològiques, tan doloroses. A la manera d’una mestra-mare, Teresa Pascual s’autoexigeix i ens exigeix ser conscients de la vida. Rebutja els éssers ambulants, els morts-vivents que, adormits, passen els dies sense adonarse’n. Reclama la presència de la sal com a element que manté la gent en vida malgrat la presència d’un cert dolor, inherent a la pròpia existència. Així, la sal, símbol cohesionador dels diferents sentits –el condiment de la cuina i el component d’aigua de la mar– no ens deixa viure sense consciència. De fet, la força –o rebel·lió com la poeta empra en el seu títol– de la sal és necessària per assumir la vida i també la mort. El silenci al qual l’escriptora es refereix des dels primers poemes solament comunica amb aquelles persones conscients de les pròpies vides, conscients per tant també del batec dels versos i poemes que es mantenen vius sobre la base de les tensions i en contra del blanc de les pàgines.
El joc de les contradiccions que atenyen els conceptes més profunds produeix en aquelles persones lectores un dolor cognitiu que solament pot portar-les cap a uns interrogants antològics. És el camí cap on ens porta Pascual, tal i com ho indica al seu títol. Rebel·lió de la sal assumeix una preocupació maternopoètica que acompanya les persones lectores en la seva reflexió. Així és, aquests versos no tracten solament de la instrospecció d’una poeta, que s’immergeix dins les seves experiències per autodescobrir-se sinó que, ja en la seva maduresa literària, Pascual alterna la introspecció tan característica del gènere poètic amb el guiatge d’un jo líric que es troba al bell mig dels territoris de la saviesa. En definitiva, aquest és clarament un poemari de la maduresa on Pascual es retroba amb les seves germanes literàries: Clarice Lispector, Chantal Maillard i Flàvia Company, de les quals reprodueix algunes cites, però també de Maria-Mercè Marçal, que es troba amagada entre els versos. En efecte, Rebel·lió de la sal de Teresa Pascual i Sal oberta de Maria-Mercè Marçal, junt amb totes les altres germanes escriptores, s’uneixen com les baules d’una mateixa cadena per reforçar el fil de la història de les dones creadores, d’una història tan tristament truncada. És la germanor literària femenina, abocada a construir des de la unió de totes les dones.