El planeta Mira

Presència, 21 de novembre de 2008
Comes, Melcior

El professor d’història Manuel Salom es jubila. Després d’una caiguda (provocada per la contemplació d’un bes lèsbic entre dues estudiants) mentre es dirigia a fer la primera classe del segon semestre a la Universitat de València, Salom decideix que ja n'hi ha prou, que ha arribat el moment de posar punt i final. Joan F. Mira agafa el personatge justament quan es comença a replantejar el sentit de tot plegat: el per què de la seva vida, de la seva vocació d’home de coneixement –ha llegit cinc mil llibres–, i, tal com ell mateix expressa, mig estabornit a la seva última lliçó, està adelerat per trobar-li un sentit a la nostra història, a més d’esfereït davant l’evidència «que les coses
més greus poden encara arribar per camins estrictament casuals, irracionals i difícils de predir». Mira, doncs, ens donarà una novel·la sobre el coneixement i la seva impotència davant l’obscuritat de tot: inerme enfront de la història de l’Univers i dels secrets de les seves partícules, davant els enigmes biològics del nostre cos condemnat a la desaparició, tot i que desafiant amb la raó la dinàmica incorregible de la nostra història, massa sangonosa i ferotge perquè puguem concebre esperances pel nostre propi esdevenidor. El to d’aquesta última classe marcarà tota l’energia del text: acompanyarem Salom durant dotze mesos, durant els quals canviarà de casa, s’emportarà la seva dona malalta a un nou barri i a un pis amb ascensor, i adquirirà un cotxe i un gos, a més de contractar els serveis d’una jove i bella assistenta, la immigrant Margot. Alhora que se’ns narra l’entrada en aquesta nova vida, resseguim les seves tribulacions, entrem dins la seva ment i, des del coneixement o els records, usant el monòleg i l’estil indirecte, reflexionem amb ell sobre multitud de temes primordials per entendre la situació del món d’avui dia. El París del 68, els camps de concentració, Àfrica, les universitats d’Amèrica i Anglaterra, Roma… viatges que Salom recorda juntament amb la multitud de les seves lectures –Swift, Defoe, Fuster…–, les quals s’interposen sempre il·luminadores entre ell i la realitat, encara que també s’apropa, amb estupor creixent, a les ciències físiques i bioquímiques. I tot enmig de la València dels nostres dies, la qual és vista amb desconcert i enuig: la puixança de la Xina, present en els multiplicats restaurants i basars que transfiguren carrers i avingudes, i les passejades per la monumentalitat ridícula i aparatosa de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, li donen a Mira l’oportunitat de despatxar-se àmpliament contra la classe política del país, alhora que va descobrint, més enllà dels suburbis i dels polígons industrials, la cara de la prostitució més virolada i estrident, l’excrescència del vici i la misèria. El professor d’història manté una relació irònica amb el mite de Faust, amb aclucades d’ull a El mestre i Margarida de Bulgakov i al Saul Bellow de Mr. Sammler’s Planet, una novel·la també itinerant i sobre el temor a un apocalipsi, on el protagonista de la qual era capaç d’exclamar, tal com podria fer el Salom de Mira: «Tots necessitem els nostres records. Allunyen de la nostra porta el llop de la insignificança». Escrita amb llargues cadències, rica en meandres
il·lustrats –potser a vegades massa foscos i repetits–, El professor d’història és una obra dolorosament reveladora.